5.5.09

Berlín (I)



Quan vaig trucar a la Queta per dir-li que ens quedàvem a terra i que la Lufthansa ens havia de pagar un hotel a Frankfurt, que no frissés, que arribàvem dilluns, ella, que amb el que ha viatjat deu haver fet 12 vegades la volta al món, se'm va desesperar d'enveja i em va demanar perquè a ella això no li passava mai. Aquesta setmana torna a anar a Xangai i, d'allà, en un altre dels racons remots de l'Àsia que tant li agraden.

Jo sóc molt més convencional i no feia altra cosa que tornar de Berlín, un viatge que només va durar 3 dies -quatre, comptant la propina forçada de diumenge a la nit- però que ha estat carregat d'emocions. Començant per la mateixa ciutat, el que representa, la pau urbana que s'hi respira i, malgrat tot, l'excitació puntual de dos moments molt concrets: la manifestació de l'1 de Maig i el 2-6 del Barça, que vam seguir des de la penya blaugrana. Al final ens hi vam trobar 500 persones. Va ser apoteòsic.

Però la tornada es va complicar quan, a l'aeoport de Berlín, després d'uns moments d'impàs al taulell de facturació, primer ens van dir que s'havien espatllat les màquines i després, que se n'havia espallat només una. Però clar, aquesta una era l'avió. Ens en portaven un altre però volaríem tard a Frankfurt, de manera que perdríem l'enllaç amb Barcelona. I no hi havia altra combinació.

Sobta que això passi a la Lufthansa, que quan veus tota l'estesa d'avions posats a l'aeroport sembla que n'hi hagi d'haver per volar directament a Centelles. Però no va ser el cas. O sigui que vam assumir que ens quedàvem a Frankfurt a dormir, amb despeses pagades i l'oferta d'un pack de supervivència nocturna -teníem facturat l'equipatge- que incloïa, fins i tot, un pijama ni que fos de paper. La idea em va fer gràcia, i jo també vaig demanar una samarreta de la Lufthansa, un adhesiu, un boli i un avió en miniatura.

Ens van passejar amunt i avall per la terminal B buscant el punt on ens havien de donar el pack. Quan hi vam arribar, ens van dir que ja no els quedaven packs, i que havíem d'anar a la A i demanar-ho. A la terminal A ja no hi quedava pràcticament ningú, i després de passejar-nos amunt i avall buscant-hi algú que donés pijames, vam conèixer en Hans, que semblava disposat a ajudar-nos, es va amagar per una porta i no l'hem vist mai més.

I mentre tot això passava, en Yorgos, que havia vist un telèfon d'informació, va decidir trucar-hi, aprofitant que és grec, parla alemany i té la mateixa capacitat d'indignar-se davant la injustícia tant en una llengua com en l'altra. La primera cosa que va fer va ser explicar a Informació que es trobava al punt d'informació 321, i a Informació li van dir que aquest punt no sabien on era. La conversa va anar pujant de to i, al final, almenys ens va anar bé per saber que el pack de supervivència que estàvem buscant a l'aeroport ens el donarien, en realitat, a l'hotel.

I sí. Va ser així. Però ni pijama, ni samarreta, ni boli, ni res. Un miserable raspall de dents i un tub de pasta que quan buidava l'aire li quedava pasta per fregar-te les de sota. És la foto que acompanya aquest apunt.

Vam menjar un plat de spaguetti amb un tall de pollastre, una macedònia, i a dormir. Com faig sempre, vaig engegar la tele i feien una pel·lícula de Louis de Funes. Com que d'ell només em fan riure les ganyotes, me la vaig mirar una estona estirat al llit mentre m'imaginava en Hans corrent amunt i avall per la terminal A amb els pijames. I casi que això em feia fins i tot més riure.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada