No sé què m'ha emocionat més de Jordi Solé Tura. Si la seva mort o descobrir que l'entrevista que li vaig fer per a L'Extra d'EL 9 NOU amb motiu de l'aparició de la primera part de les seves memòries ja té 10 anys. Els farà el proper 18 de desembre. I m'emociona una mica perquè sempre l'he recordat com una de les converses més enriquidores, formadores, amables i còmplices que he fet. De manera que la primera cosa que vaig fer quan vaig assabentar-me de la seva mort va ser buscar-la, i després rellegir-la. I em vaig tornar a emocionar una mica més: jo també he tingut molt a la vora altres persones, i molt més properes, a qui la demència dels últims anys ha deixat en no-res la seva trajectòria vital i la seva gran vàlua humana i intel·lectual. Sort en tenim, per tant, del que ens han dit, del que ens han deixat escrit i, precisament per tot això, de tot el que n'hem pogut aprendre. Aquesta és l'entrevista sencera:
Jordi Solé Tura va deixar l'escola quan tenia 12 anys. Al forn de pa de casa, a Mollet, el necessitaven. I, de fet, a l'escola franquista acabada d'estrenar després de la guerra no s'hi sentia gens a gust, com no se sentia gens a gust amb res del que havia representat una guerra que li va destrossar la vida quan només tenia 6 anys. Però el pas dels anys, el seu compromís polític -iniciat a la universitat i concretat amb la seva incorporació al PSUC el 1956- i una voluntat de ferro acabarien convertint el seu currículum en un nom propi de la història contemporània. Va crear la càtedra de Dret constitucional a la Universitat de Barcelona, va ser membre de la comissió que va redactar la Constitució espanyola de 1978 i va ser ministre de Cultura en el penúltim govern de Felipe Gonzàlez, poc després que la crisi interna del PSUC el portés a les files del PSC. Ara continua de diputat a Madrid i acaba de publicar la primera part de les seves memòries (Una història optimista. Edicions 62), en què repassa els anys d'una lluita clandestina en què les va veure de tots colors.
-Unes memòries s'associen a algú ja molt gran o que, en tot cas, considera que el que li queda per fer a la vida ja no interessarà a ningú. Diria que el seu no és cap d'aquests dos casos.
-Exactament.
-I per què ara, les memòries?
-Perquè no estic d'acord que les memòries s'hagin d'escriure quan ja no tens res més per fer. Jo no he acabat, i no sé quan acabaré. Pot ser demà passat o d'aquí a 20 anys. A més, també és veritat que hi havia gent que m'ho deia, que em demanava que recordés la meva història, aquells anys de lluita clandestina. I així vaig començar el primer capítol, el segon,... I m'hi vaig aficionar.
-L'anunciada segona part encara l'està vivint?
-Sí, i per això ho tindré més difícil. El passat immediat que podria retratar encara està movent la cua i, per altra banda, són uns anys que queden molt propers i que molta gent ja coneix molt més directament. Em temo que, quan m'hi posi, em sortirà una història més coral, no tan individual, com aquesta primera part.
-En aquest país se n'escriuen massa poques, de memòries?
-Jo crec que sí. Quan vaig ser ministre de Cultura tenia la idea de crear un fons per fomentar les memòries, inclús de persones anònimes, que després es poguessin catalogar i consultar. Hi ha gent que es pensa que no té res per explicar, i va molt equivocada. Moltes persones han viscut la guerra i tenen darrere seu una historia brutal. El fons hauria de servir per això, per recordar aquestes vides, com ja s'està fent a través de la recerca d'història oral. Però el meu pas pel ministeri va ser curt i, a més, eren anys de crisi econòmica. No ho vaig poder fer.
-Unes memòries on es parli de guerra i de clandestinitat deuen tenir, a més, un atractiu afegit de cara al lector que ja no ha conegut aquesta època.
-Per entendre el que passa, a nivell col·lectiu però també fins i tot personal, és important conèixer i entendre el passat. Les generacions noves no han viscut la guerra, però avui encara n'hi ha moltes seqüeles. Moltes coses que passen en aquest país i la mateixa manera d'entendre la política són conseqüència d'aquest passat. No oblidem que Espanya, per exemple, no va conèixer un període continuat de govern d'esquerres fins que el PSOE va arribar al poder el 1982.
-I en un moment que el fantasma del passat no estava enterrat del tot.
-La Constitució de 1978 havia de servir per crear un Estat modern. Recordo que el meus col·legues i jo, en el moment de preparar-la, vam reflexionar sobre el passat, i ens preguntàvem per què les coses no havien funcionat mai. Es tractava de dissenyar un nou espai democràtic que durés i la història ens ensenyava, com a mínim, què no havíem de fer per tomar a fracassar. Però tot això passava amb uns aparells d'Estat que venien del règim franquista. Era molt dur de pelar, tot plegat.
-Una guerra marca molt més un nen que un adult?
-A mi em va marcar molt. Quan als quatre anys ja vius l'escena d'un teu oncle a la presó, als sis t'esclata la guerra i vius tres anys de bombardejos, de catàstrofes, en què se't mor gent i et desapareix el germà sense saber si el tornaràs a veure,... Tot això és espantós. Fa dos anys vaig estar a Corbera d'Ebre, on s'ha mantingut un poble tal com el va deixar un bombardeig franquista, i vaig plorar literalment. Em va tomar a sortir tot una altra vegada. I llavors va venir la postguerra, que va ser terrible. Tot el que havies vist, après i conegut et queda anul·lat de cop i volta, i les coses passen a ser totalment al revés.
-Va deixar l'escola als 12 anys.
-I molt convençut. A casa em necessitaven al fom de pa, però això només va ser l'excusa per deixar de banda una cultura que no m'interessava el més mínim. Després ho vaig pagar, tot això, i em vaig haver d'espavilar per recuperar el temps perdut examinant-me per lliure.
-Vostè cita, a les memòries, un seu diari en el qual ja defensa, quan tenia 18 o 19 anys, la solució de governs autonòmics per a Espanya. D'on li va sortir aquesta idea?
-També jo m'ho pregunto. Però diria que, en bona part, del meu propi entorn familiar. La família Tura ha estat històricament de molta empenta política, i en aquell moment ja estaven en això. I també devia sortir de contactes amb els primers republicans que començaven a tornar, com fantasmes, després de la guerra. Hi parlaves, et portaven llibres. I això t'obria la perspectiva de les coses.
-Sempre va tenir clar que la lluita contra Franco no era només un problema de Catalunya, sinó d'Espanya?
-Era les dues coses a la vegada. A Catalunya se li anul·lava la cultura i se li perseguia la llengua. Fins i tot es va prohibir la sardana. I això molesta molt. Però la mateixa crisi de la postguerra va fer que als anys cinquanta i seixanta hi hagués una forta onada d'immigració, de gent que es veu obligada a marxar del seu lloc d'origen i que arriba a Catalunya. És aquesta gent la que acaba constituint la classe obrera, una clase obrera que parla castellà i sense el suport de la qual és impossible guanyar Franco. No podíem distingir els catalans purs i considerar els castellans enemics. A Catalunya va haver-hi castellans amics i enemics, de la mateixa manera que també va haver-hi catalans franquistes.
-En el seu cas, la lluita contra Franco el va portar a l'exili i a treballar, durant dos anys, a l'emissora Pirenaica, a Bucarest. Mai no va considerar absurd que per defensar la causa s'hagués d'anar tan lluny?
-Tot tenia la seva lògica. D'emissores que emetien en espanyol des de l'estranger n'hi havia diverses, com l'extraordinària BBC o Ràdio París, per exemple. La Pirenaica era una emissora de propaganda política. En aquell moment, el 1961, jo estava contra la paret. Vivia a l'exili i no podia tornar, i em vaig decidir a acceptar la proposta del PCE d'anar a Romania. Periodísticament em va interessar, però el país, gens ni mica. M'hi van fer anar per presentar les emissions en català, però al final també vaig fer les castellanes.
-Amb quines perspectives?
-Aquest era el problema. Per mi, inicialment era una aventura. Però arribaves a l'emissora i et trobaves amb gent que feia 20 anys que era fora d'Espanya. Havia lluitat a la guerra civil, després amb el russos a la guerra mundial, i alguns fins i tot havien format part de les brigades estratègiques que havien llançat amb paracaigudes al mig d'Alemanya. I la pregunta era fins quan duraria, tot allò. Jo, que venia de l’"interior", podia aportar noves idees i un esperit renovat.
-I li va ser fàcil?
-No sempre. Recordo que, musicalment, allà només hi podia sonar La Internacional i Els segadors. A mi ja m'agradava, però cada dia i a tota hora... Un dia, caminant per Bucarest, vaig trobar un disc de jazz i vaig decidir posar-lo per ràdio. M'ho vaig haver de sentir tot. Com el dia que va morir Marilyn Monroe: li vaig dedicar un programa especial i em van dir que què m'havia cregut. Evidentment, aquella no era la nostra lluita.
-Quines fonts d'informació tenien?
-Rebíem cartes, a l'emissora. Però moltes vegades amb informacions contradictòries. Recordo el cas d'un Primer de Maig. Si vam rebre 10 cartes que parlaven de les mobilitzacions que hi havia hagut, nou ens deien que havia estat un èxit, que s'hi havien reunit 100.000, 200.000 o 500.000 persones. Però una ens deia que no hi havia hagut absolutament ningú. I en comptes de creure'ns-el el preníem per tonto i ens preguntàvem com era possible que hagués estat incapaç de veure mig milió de persones al carrer davant dels nassos.
-Fins a quin punt les històries i sacrificis personals d'aquells anys van contribuir a la lluita contra Franco? Dit d’una altra manera: sense tot això les coses haurien anat bàsicament igual?
-Se'm fa difícil contestar aquesta pregunta. No crec, evidentment, que només des de La Pirenaica haguéssim pogut acabar amb el franquisme. Però no és menys cert que hi vam contribuir divulgant una sèrie d'informació que era molt útil per la gent que hi batallava des de dins. I tot plegat, potser, va contribuir a fer-ho més curt.
-Però el franquisme no va acabar fins que va morir Franco. Va ser un fracàs, no poder-lo trencar abans?
-Vist axí es pot entendre com un fracàs, evidentment. Però al darrere hi ha una història molt brutal en què s'hi barregen raons internes i externes. D'una banda, internament l'esbatussada va ser espantosa i es va liquidar qualsevol opció de refer un moviment d'oposició al règim. No es va acabar tot amb els tres anys de guerra, sinó que llavors van començar els afusellaments, l'exili i anys de presó per a molts. Europa anava avançant, però a Espanya van continuar els afusellaments fins dos mesos abans de la mort de Franco.
-I externament?
-Aquest aspecte no el comento tant al llibre, però és molt conegut. Intemacionalment, Franco va començar essent un aliat de Hitler però va canviar de bàndol quan els aliats van deixar clar qui seria el perdedor de la guerta mundial. Però llavors va venir la divisió entre americans i russos, i Espanya va buscar l'aliança amb els Estats Units. Els americans eren conscients que aquí hi havia un règim feixista, però ja els estava bé Franco si l'alternativa havia de ser una Espanya comunista. Van venir els pactes militars, la construcció de bases militars americanes en territori espanyol, la incorporació d'Espanya a l'ONU -que hi va entrar perquè els EUA ho van dir- i l'abraçada d'Eisenhower amb Franco. D'alguna manera, això permetia Espanya sortir de l'aïllament i feia més difícils els arguments i els recursos de la lluita contra el règim.
-Vist des de la perspectiva actual, considera malaguanyats alguns d'aquells anys invertits en la resistència?
-Ningú no té dibuixat el curs de la vida en un full quadriculat que marqui exactament el camí per on has de passar. Naturalment que, en aquells anys, més d'una vegada em vaig ficar en un carreró sense sortida. Però no dono res del que he fet per dolent o rebutjable. Simplement, ha anat com ha anat. Era perfectament conscient que fent-me militant del PSUC el 1956 només podia esperar que em vinguessin garrotades, com així va ser. Vaig fer bé anant a l'exili? Potser hauria estat més sensat quedar-me. Però les coses van anar així. De tant en tant vaig rebre trompades i la majoria van ser per culpa meva.
-La gent de la seva generació tenia en la lluita antífranquísta un objectiu clar de compromís polític i ideològic cap a una causa molt concreta. No creu que, avui, el compromís polític i els ideals de les noves generacions costa molt més d'orientar-los?
-És així, hi estic molt d'acord. Nosaltres ens podíem equivocar i rebre moltes garrotades, però teníem molt clar que el nostre repte era acabar amb el franquisme, recuperar la llengua i tomar la llibertat a Catalunya. Ara, tots aquests problemes els tenim gairebé resolts, i la política no té la força d'aquells anys com a instrument de lluita a favor d'uns ideals que nosaltres teníem molt assumits.
-I quina és l'altemativa?
-No deixar passar per alt que els motius de fons de tot allò, com la igualtat i la justícia social, continuen vigents amb tanta o més força que abans. I més en la cultura de la globalització, que ens compromet a tots en els problemes de molta més gent. Els estats van perdent pes en una situació econòmica mundial cada vegada menys controlable, i si no es troven mecanismes que ho regulin, estem en una via perillosa.
-Quin poder té un ministre, en aquest nou context?
-Molt poc. Pots ser ministre, formar part d'un executiu amb tot el que això representa, però has d'acabar acceptant que moltes empreses tenen molt més poder que un Govern. Els meus anys com a ministre, de 1990 a 1993, eren els de defensa aferrissada de la pesseta, com els francesos feien amb el franc o els italians amb la lira. I mentre tu t'esforçaves aferrissadament a salvaguardar la teva moneda de les pressions internacionals, algú, només prement un botó, desviava milions de dòlars d'una punta a l'altra del món que no veies ni passar i que acabava tenint efectes sobre totes les economies del planeta. Penso que el repte, ara, és aquest: com mantenir i treballar pels ideals de sempre d'acord amb les noves circumstàncies.
-Aquest nou debat que anteposa l'Europa de l'euro amb la de Kosovo, al marge de la seva oportunitat, té un punt de sensat?
-No sé si sensat, però en tot cas ha estat sempre així. Estem acabant un segle en què Europa ha protagonitzat les dues guerres mundials més brutals de la història. I en aquesta Europa hi ha generacions que encara han viscut com els alemanys mataven francesos, els francesos mataven alemanys, els alemanys bombardejaven els anglesos i els anglesos bombardejaven els alemanys. Europa no ha aconseguit mai unificar-se. Al contrari: la seva tendència ha estat al fraccionament. I a això encara hi va ajudar el fet que, durant molt temps, Europa no la van dirigir els europeus, sinó els americans i els russos, que van aconseguir mantenir el continent en pau només perquè s'amenaçaven mútuament amb els arsenals nuclears. I en aquest context es va anar construint un continent amb fronteres artificials, on cada conflicte modificava els límits de les coses. Això va començar a canviar fa només 10 anys, i estem en aquest camí. El procés no serà fàcil ni tranquil, però penso que el podem consolidar de mica en mica.
-Fins i tot en matèria de defensa?
-Ara mateix, qui controla el mar Mediterrani és la VI Flota dels EUA i ningú no discuteix la seva autoritat. Europa deu tenir barcos suficients per assumir el control directament, però el que ja és més difícil és que un comandament anglès pugui donar ordres a un vaixell francès. O que França, que té la bomba atòmica, pogués acceptar que la decisió de fer-la servir no la tingués un francès, sinó un alemany. Encara ens falten molts anys, per tenir una Europa unida.
-I, malgrat tot, la seva és Una historia optimista...
-Vam lluitar contra Franco, vam superar-lo i vam saber construir les bases d'una nova estructura democràtica que avui tenim consolidada. La vida, segons com te l'agafes, sempre pot ser positiva.
-Unes memòries s'associen a algú ja molt gran o que, en tot cas, considera que el que li queda per fer a la vida ja no interessarà a ningú. Diria que el seu no és cap d'aquests dos casos.
-Exactament.
-I per què ara, les memòries?
-Perquè no estic d'acord que les memòries s'hagin d'escriure quan ja no tens res més per fer. Jo no he acabat, i no sé quan acabaré. Pot ser demà passat o d'aquí a 20 anys. A més, també és veritat que hi havia gent que m'ho deia, que em demanava que recordés la meva història, aquells anys de lluita clandestina. I així vaig començar el primer capítol, el segon,... I m'hi vaig aficionar.
-L'anunciada segona part encara l'està vivint?
-Sí, i per això ho tindré més difícil. El passat immediat que podria retratar encara està movent la cua i, per altra banda, són uns anys que queden molt propers i que molta gent ja coneix molt més directament. Em temo que, quan m'hi posi, em sortirà una història més coral, no tan individual, com aquesta primera part.
-En aquest país se n'escriuen massa poques, de memòries?
-Jo crec que sí. Quan vaig ser ministre de Cultura tenia la idea de crear un fons per fomentar les memòries, inclús de persones anònimes, que després es poguessin catalogar i consultar. Hi ha gent que es pensa que no té res per explicar, i va molt equivocada. Moltes persones han viscut la guerra i tenen darrere seu una historia brutal. El fons hauria de servir per això, per recordar aquestes vides, com ja s'està fent a través de la recerca d'història oral. Però el meu pas pel ministeri va ser curt i, a més, eren anys de crisi econòmica. No ho vaig poder fer.
-Unes memòries on es parli de guerra i de clandestinitat deuen tenir, a més, un atractiu afegit de cara al lector que ja no ha conegut aquesta època.
-Per entendre el que passa, a nivell col·lectiu però també fins i tot personal, és important conèixer i entendre el passat. Les generacions noves no han viscut la guerra, però avui encara n'hi ha moltes seqüeles. Moltes coses que passen en aquest país i la mateixa manera d'entendre la política són conseqüència d'aquest passat. No oblidem que Espanya, per exemple, no va conèixer un període continuat de govern d'esquerres fins que el PSOE va arribar al poder el 1982.
-I en un moment que el fantasma del passat no estava enterrat del tot.
-La Constitució de 1978 havia de servir per crear un Estat modern. Recordo que el meus col·legues i jo, en el moment de preparar-la, vam reflexionar sobre el passat, i ens preguntàvem per què les coses no havien funcionat mai. Es tractava de dissenyar un nou espai democràtic que durés i la història ens ensenyava, com a mínim, què no havíem de fer per tomar a fracassar. Però tot això passava amb uns aparells d'Estat que venien del règim franquista. Era molt dur de pelar, tot plegat.
-Una guerra marca molt més un nen que un adult?
-A mi em va marcar molt. Quan als quatre anys ja vius l'escena d'un teu oncle a la presó, als sis t'esclata la guerra i vius tres anys de bombardejos, de catàstrofes, en què se't mor gent i et desapareix el germà sense saber si el tornaràs a veure,... Tot això és espantós. Fa dos anys vaig estar a Corbera d'Ebre, on s'ha mantingut un poble tal com el va deixar un bombardeig franquista, i vaig plorar literalment. Em va tomar a sortir tot una altra vegada. I llavors va venir la postguerra, que va ser terrible. Tot el que havies vist, après i conegut et queda anul·lat de cop i volta, i les coses passen a ser totalment al revés.
-Va deixar l'escola als 12 anys.
-I molt convençut. A casa em necessitaven al fom de pa, però això només va ser l'excusa per deixar de banda una cultura que no m'interessava el més mínim. Després ho vaig pagar, tot això, i em vaig haver d'espavilar per recuperar el temps perdut examinant-me per lliure.
-Vostè cita, a les memòries, un seu diari en el qual ja defensa, quan tenia 18 o 19 anys, la solució de governs autonòmics per a Espanya. D'on li va sortir aquesta idea?
-També jo m'ho pregunto. Però diria que, en bona part, del meu propi entorn familiar. La família Tura ha estat històricament de molta empenta política, i en aquell moment ja estaven en això. I també devia sortir de contactes amb els primers republicans que començaven a tornar, com fantasmes, després de la guerra. Hi parlaves, et portaven llibres. I això t'obria la perspectiva de les coses.
-Sempre va tenir clar que la lluita contra Franco no era només un problema de Catalunya, sinó d'Espanya?
-Era les dues coses a la vegada. A Catalunya se li anul·lava la cultura i se li perseguia la llengua. Fins i tot es va prohibir la sardana. I això molesta molt. Però la mateixa crisi de la postguerra va fer que als anys cinquanta i seixanta hi hagués una forta onada d'immigració, de gent que es veu obligada a marxar del seu lloc d'origen i que arriba a Catalunya. És aquesta gent la que acaba constituint la classe obrera, una clase obrera que parla castellà i sense el suport de la qual és impossible guanyar Franco. No podíem distingir els catalans purs i considerar els castellans enemics. A Catalunya va haver-hi castellans amics i enemics, de la mateixa manera que també va haver-hi catalans franquistes.
-En el seu cas, la lluita contra Franco el va portar a l'exili i a treballar, durant dos anys, a l'emissora Pirenaica, a Bucarest. Mai no va considerar absurd que per defensar la causa s'hagués d'anar tan lluny?
-Tot tenia la seva lògica. D'emissores que emetien en espanyol des de l'estranger n'hi havia diverses, com l'extraordinària BBC o Ràdio París, per exemple. La Pirenaica era una emissora de propaganda política. En aquell moment, el 1961, jo estava contra la paret. Vivia a l'exili i no podia tornar, i em vaig decidir a acceptar la proposta del PCE d'anar a Romania. Periodísticament em va interessar, però el país, gens ni mica. M'hi van fer anar per presentar les emissions en català, però al final també vaig fer les castellanes.
-Amb quines perspectives?
-Aquest era el problema. Per mi, inicialment era una aventura. Però arribaves a l'emissora i et trobaves amb gent que feia 20 anys que era fora d'Espanya. Havia lluitat a la guerra civil, després amb el russos a la guerra mundial, i alguns fins i tot havien format part de les brigades estratègiques que havien llançat amb paracaigudes al mig d'Alemanya. I la pregunta era fins quan duraria, tot allò. Jo, que venia de l’"interior", podia aportar noves idees i un esperit renovat.
-I li va ser fàcil?
-No sempre. Recordo que, musicalment, allà només hi podia sonar La Internacional i Els segadors. A mi ja m'agradava, però cada dia i a tota hora... Un dia, caminant per Bucarest, vaig trobar un disc de jazz i vaig decidir posar-lo per ràdio. M'ho vaig haver de sentir tot. Com el dia que va morir Marilyn Monroe: li vaig dedicar un programa especial i em van dir que què m'havia cregut. Evidentment, aquella no era la nostra lluita.
-Quines fonts d'informació tenien?
-Rebíem cartes, a l'emissora. Però moltes vegades amb informacions contradictòries. Recordo el cas d'un Primer de Maig. Si vam rebre 10 cartes que parlaven de les mobilitzacions que hi havia hagut, nou ens deien que havia estat un èxit, que s'hi havien reunit 100.000, 200.000 o 500.000 persones. Però una ens deia que no hi havia hagut absolutament ningú. I en comptes de creure'ns-el el preníem per tonto i ens preguntàvem com era possible que hagués estat incapaç de veure mig milió de persones al carrer davant dels nassos.
-Fins a quin punt les històries i sacrificis personals d'aquells anys van contribuir a la lluita contra Franco? Dit d’una altra manera: sense tot això les coses haurien anat bàsicament igual?
-Se'm fa difícil contestar aquesta pregunta. No crec, evidentment, que només des de La Pirenaica haguéssim pogut acabar amb el franquisme. Però no és menys cert que hi vam contribuir divulgant una sèrie d'informació que era molt útil per la gent que hi batallava des de dins. I tot plegat, potser, va contribuir a fer-ho més curt.
-Però el franquisme no va acabar fins que va morir Franco. Va ser un fracàs, no poder-lo trencar abans?
-Vist axí es pot entendre com un fracàs, evidentment. Però al darrere hi ha una història molt brutal en què s'hi barregen raons internes i externes. D'una banda, internament l'esbatussada va ser espantosa i es va liquidar qualsevol opció de refer un moviment d'oposició al règim. No es va acabar tot amb els tres anys de guerra, sinó que llavors van començar els afusellaments, l'exili i anys de presó per a molts. Europa anava avançant, però a Espanya van continuar els afusellaments fins dos mesos abans de la mort de Franco.
-I externament?
-Aquest aspecte no el comento tant al llibre, però és molt conegut. Intemacionalment, Franco va començar essent un aliat de Hitler però va canviar de bàndol quan els aliats van deixar clar qui seria el perdedor de la guerta mundial. Però llavors va venir la divisió entre americans i russos, i Espanya va buscar l'aliança amb els Estats Units. Els americans eren conscients que aquí hi havia un règim feixista, però ja els estava bé Franco si l'alternativa havia de ser una Espanya comunista. Van venir els pactes militars, la construcció de bases militars americanes en territori espanyol, la incorporació d'Espanya a l'ONU -que hi va entrar perquè els EUA ho van dir- i l'abraçada d'Eisenhower amb Franco. D'alguna manera, això permetia Espanya sortir de l'aïllament i feia més difícils els arguments i els recursos de la lluita contra el règim.
-Vist des de la perspectiva actual, considera malaguanyats alguns d'aquells anys invertits en la resistència?
-Ningú no té dibuixat el curs de la vida en un full quadriculat que marqui exactament el camí per on has de passar. Naturalment que, en aquells anys, més d'una vegada em vaig ficar en un carreró sense sortida. Però no dono res del que he fet per dolent o rebutjable. Simplement, ha anat com ha anat. Era perfectament conscient que fent-me militant del PSUC el 1956 només podia esperar que em vinguessin garrotades, com així va ser. Vaig fer bé anant a l'exili? Potser hauria estat més sensat quedar-me. Però les coses van anar així. De tant en tant vaig rebre trompades i la majoria van ser per culpa meva.
-La gent de la seva generació tenia en la lluita antífranquísta un objectiu clar de compromís polític i ideològic cap a una causa molt concreta. No creu que, avui, el compromís polític i els ideals de les noves generacions costa molt més d'orientar-los?
-És així, hi estic molt d'acord. Nosaltres ens podíem equivocar i rebre moltes garrotades, però teníem molt clar que el nostre repte era acabar amb el franquisme, recuperar la llengua i tomar la llibertat a Catalunya. Ara, tots aquests problemes els tenim gairebé resolts, i la política no té la força d'aquells anys com a instrument de lluita a favor d'uns ideals que nosaltres teníem molt assumits.
-I quina és l'altemativa?
-No deixar passar per alt que els motius de fons de tot allò, com la igualtat i la justícia social, continuen vigents amb tanta o més força que abans. I més en la cultura de la globalització, que ens compromet a tots en els problemes de molta més gent. Els estats van perdent pes en una situació econòmica mundial cada vegada menys controlable, i si no es troven mecanismes que ho regulin, estem en una via perillosa.
-Quin poder té un ministre, en aquest nou context?
-Molt poc. Pots ser ministre, formar part d'un executiu amb tot el que això representa, però has d'acabar acceptant que moltes empreses tenen molt més poder que un Govern. Els meus anys com a ministre, de 1990 a 1993, eren els de defensa aferrissada de la pesseta, com els francesos feien amb el franc o els italians amb la lira. I mentre tu t'esforçaves aferrissadament a salvaguardar la teva moneda de les pressions internacionals, algú, només prement un botó, desviava milions de dòlars d'una punta a l'altra del món que no veies ni passar i que acabava tenint efectes sobre totes les economies del planeta. Penso que el repte, ara, és aquest: com mantenir i treballar pels ideals de sempre d'acord amb les noves circumstàncies.
-Aquest nou debat que anteposa l'Europa de l'euro amb la de Kosovo, al marge de la seva oportunitat, té un punt de sensat?
-No sé si sensat, però en tot cas ha estat sempre així. Estem acabant un segle en què Europa ha protagonitzat les dues guerres mundials més brutals de la història. I en aquesta Europa hi ha generacions que encara han viscut com els alemanys mataven francesos, els francesos mataven alemanys, els alemanys bombardejaven els anglesos i els anglesos bombardejaven els alemanys. Europa no ha aconseguit mai unificar-se. Al contrari: la seva tendència ha estat al fraccionament. I a això encara hi va ajudar el fet que, durant molt temps, Europa no la van dirigir els europeus, sinó els americans i els russos, que van aconseguir mantenir el continent en pau només perquè s'amenaçaven mútuament amb els arsenals nuclears. I en aquest context es va anar construint un continent amb fronteres artificials, on cada conflicte modificava els límits de les coses. Això va començar a canviar fa només 10 anys, i estem en aquest camí. El procés no serà fàcil ni tranquil, però penso que el podem consolidar de mica en mica.
-Fins i tot en matèria de defensa?
-Ara mateix, qui controla el mar Mediterrani és la VI Flota dels EUA i ningú no discuteix la seva autoritat. Europa deu tenir barcos suficients per assumir el control directament, però el que ja és més difícil és que un comandament anglès pugui donar ordres a un vaixell francès. O que França, que té la bomba atòmica, pogués acceptar que la decisió de fer-la servir no la tingués un francès, sinó un alemany. Encara ens falten molts anys, per tenir una Europa unida.
-I, malgrat tot, la seva és Una historia optimista...
-Vam lluitar contra Franco, vam superar-lo i vam saber construir les bases d'una nova estructura democràtica que avui tenim consolidada. La vida, segons com te l'agafes, sempre pot ser positiva.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada