21.4.08

Perillen les caixes petites?

Foto: Osona.com

Aquest cap de setmana ha estat intens. Entre la reunió de la permanent d'Entesa i la Festa de la Primavera que hem fet a Sant Pere, que ha anat molt bé però ens ha fet patir molt -pel temps, bàsicament-, ha estat de tot menys de descans. Per això la foto que il·lustra aquestes ratlles no és a La Granada, sinó de Sant Pere, on vam tenir l'actuació de l'Esbart Dansaire Castell de Tona com a colofó final d'un matí plujós però, potser per això, amb un pavelló més animat que mai i ple de gent.

De la reunió de La Granada me n'emporto dues impressions. Primera, una de les misèries de la política: un flamant centre cívic que es va inaugurar a l'abril de 2007, impulsat per l'anterior govern municipal, i que amb el canvi d'Ajuntament després de les eleccions s'està morint de sentiment perquè l'han deixat tancat. El van criticar mentre es feia i ara no se'l volen sentir seu. Acull, provisionalment, les visites del metge mentre fan obres al consultori. Però el bo del cas és que primer s'havien plantejat, fins i tot, traslladar les consultes al poble veí de Santa Fe. En resum: 1.300 metres construïts i 1,5 milions d'euros invertits que, ara mateix, no estan servint per res.

La segona impressió és la diagnosi que des de l'Entesa podem tenir de com analitza el govern la situació del país, en la mesura que es comparteixen, també, reunions amb la coalició (ICV-EUiA). I no parlo de la situació partidista del país, que prou que m'hi he referit, sinó de la situació, per exemple, econòmica. Hi ha alguns índexs que comencen a ser alarmants: les previsions de creixement s'estan revisant cada cop més a la baixa, el nivell d'endeutament dels ciutadans de Catalunya és superior al de la mitjana europea, la regressió econòmica continuarà fins al 2009-2010 i es preveu que, a partir de llavors, passaran no menys de sis o set anys per recuperar la situació actual.

La crisi no és immobiliària, sinó estructural. I quan el sistema financer que aguanten les entitats d'estalvi comença a tremolar, la sensació de crisi deixa de ser sensació i es converteix en obsessió. En aquest context, l'horitzó que les petites entitats d'estalvi deixin de tenir massa crítica per sostenir la seva xarxa d'oficines sembla cada cop més proper, i el fantasma de les fusions i les absorcions torna a sonar amb insistència. Les grans corporacions tindran l'opció de cruspir-se les petites oficines que es podien mantenir mentre mantenien hipoteques. Si no hi ha hipoteques, no hi ha estalvis i no hi ha clients, la cadena trontolla i les entitats també. I davant del temor de la falta de liquidesa d'algunes entitats, els clients també hi poden acabar perdent la confiança, retirant-ne els diners i, per tant, agreujant la fràgil liquiditat.

El Fons Monetari Internacional (FMI) ja ha advertit que si no s'actua preventivament de cara a la població, estimulant més l'estalvi que el consum, perilla el sistema i que acabin apareixent revoltes socials allà on, aparentment, semblaria impensable.

A part d'això, tot bé.

Però, per si de cas, un dels acords de la permanent de La Granada va ser treballar un document que, sense ser alarmista, proposi polítiques sensates d'economia sostenible: al país, als ajuntaments, i a casa. Almenys que no ens passi com amb l'aigua.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada