[Article publicat a EL 9 NOU el 31.01.14]
Ha mort, als 88 anys, a París, Violette Jacquet-Silberstein. No cometré la fantasmada de fer veure que sabia qui era, perquè no en tenia ni idea. Però m’ha enganxat l’epítet que acompanyava el seu nom a l’obituari: supervivent de l’orquestra de dones del camp de concentració d’Auschwitz.
De seguida m’ha vingut al cap la novel·la més cèlebre de Maria Àngels Anglada (Vic, 1930 - Figueres, 1999). No parla de dones, sinó d’un lutier, d’Auschwitz. El que després de salvar la vida a un violinista per dir que si li sonava malament era per una esquerda, rep l’encàrrec de construir a contrarellotge el violí de so perfecte. I que si no se’n surt, objecte d’una juguesca, ho pagarà amb la vida.
Violette Jacquet-Silberstein va néixer a Romania, filla de pares jueus d’origen hongarès. Delatats a França, on vivien refugiats, van ser deportats tots tres a Auschwitz a començaments de 1943. Als pares no els va tornar a veure mai més. I ella es va salvar de l’extermini després d’haver estat reclutada com a violinista d’una orquestra d’una quarantena de dones que posava música per obrir i tancar cada jornada de treball al camp de concentració. Excepte el diumenge, que era el dia que tocaven per als oficials.
Alliberada l’abril de 1945, va poder reprendre la vida a París i a Toló, on va treballar com a cabaretista. El 2005 va publicar Els llargs sanglots dels violins de la mort, una biografia destinada, sobretot, als més joves, amb la intenció que l’experiència que ella havia viscut no l’hagués de patir mai més ningú.
La casualitat ha volgut que la mort de Violette Jacquet-Silberstein coincideixi amb dies de tristes commemoracions, aquí. 75 anys dels bombardejos i morts innocents que van precedir la fi d’una guerra que molts van viure, llavors, com un alliberament, però que en realitat no va ser res més que l’arribada del feixisme. I el que sap més greu, a aquestes alçades de la història, és descobrir que avui encara hi hagi qui l’enyora.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada