En Quico Homs a Sant Pere

Ahir vam tenir en Quico Homs a Sant Pere. Fan aquestes xerrades pels pobles per recollir idees per al programa electoral de CiU. Però a Sant Pere, com suposo que com a tot arreu, el que reben bàsicament són preguntes. I la que més: amb qui pactareu si no teniu majoria? I aquesta no la contesten, sense amagar la il·lusió de poder governar sols i fer pagar les 'traïcions' que han patit els últims set anys per part de partits aparentment amics.

Començo pel que no va dir, però pel que li vaig intuir: CiU no facilitarà la caiguda del Govern de Madrid perquè li interessa tenir-lo fins al 2012, fràgil com ja és ara, per treure'n tot el que pugui abans no arribi el PP al Govern, i al pas que anem amb majoria absoluta. Això ja explica l'abstenció de CiU en l'aprovació del paquet de mesures anticrisi -i això sí que ja ho va dir ell- i el joc que s'ha iniciat amb l'elaboració dels pressupostos per al 2011. I això ho va dir així de clar: "El que jo defensaré és que els votem a favor si amb això hem d'aconseguir que el PSC no voti en contra de la investidura d'Artur Mas com a president de la Generalitat". Podria ser un escenari possible: CiU amb majoria, però no absoluta, sense cap pacte estable amb ningú i a qui li seria suficient l'abstenció del PSC per investir Mas president. I si hi ha majoria, ni pacte a Catalunya i el pressupost de Madrid "engegat a dida". Així de clar. Això és la política quan s'explica a la gent i no als periodistes.

Pel demés, unes quantes idees que va llançar per situar la posició de CiU en el conflicte obert amb Espanya i el punt d'inflexió que va representar, o no, la manifestació del 10 de juliol passat:

• A CiU hi ha independentistes, però CiU no defensarà la independència. L'alternativa és sumar consensos en allò que sigui possible, i on compren la idea des de Cornellà fins a Sant Pere és en el concert econòmic: que Catalunya pugui gestionar-se els seus propis impostos.
• Si el que venem és independència, el consens baixa. A les eleccions al Congrés de Madrid, dels 47 diputats electes de Catalunya, 33 ho van ser pel PP i el PSOE. Això també és Catalunya. I també és Catalunya la que celebra el Mundial de La Roja. Aquella nit feia basarda, Barcelona.
• Catalunya no ha demanat mai el concert econòmic. Els bascos el tenen. El van estar demanant durant cinc anys i no els el van donar fins al 1981. Sabeu per què el van acabar aconseguint? Mireu els morts que va fer ETA durant aquells anys. Si aquest ha de ser el preu, prefereixo no tenir concert. I el mateix amb les competències de trànsit, que Catalunya sí que té, tot i que són una competència exclusiva de l'Estat.
• Fer caure ara el Govern de l'Estat ens abocaria a què convoqués eleccions el mateix dia que les del Parlament. Això, evidentment, no ens interessa.
• Si l'Alfons López Tena promou una candidatura alternativa, suposo que s'haurà de donar de baixa de Convergència, no? Que es presentin, que es fiquin en política i que s'ho treballin. Cadascú defensa el que creu més convenient.

I ara les meves reflexions:

• CiU està complint escrupulosament el guió que Espanya coneix des de fa dècades, i que el propi Zapatero ja va anunciar des d'abans de la manifestació del 10J: ara estan escalfats, sortiran al carrer, cridaran alguna cosa, però es calmaran i ja haurà passat tot. CiU és això des de sempre. No és un retret. Simplement ho constato. Una manera de fer com una altra.
• Sortir ara amb la bandera del concert econòmic, que no és nova en CiU i que al seu moment ja va tenir anys per treure, és fins i tot més inútil que abans d'aprovar l'Estatut, ni que sigui perquè ara aquest Estatut ens recorda fins a vuit vegades que formem part de la "indissoluble unitat d'Espanya". O sigui que el concert econòmic per Catalunya encaixa perfectament amb aquesta unitat. Quan governi el PP serà la primera cosa que aprovarà, i mentre governi Zapatero segur que tot seran facilitats per aconseguir-ho. Abans convocarà eleccions proclamant-se víctima de la insolidaritat dels catalans i el PSOE tornarà a guanyar a Cornellà, i potser fins i tot a Sant Pere.
• La manifestació del 10 de juliol va marcar un punt d'inflexió que d'alguna manera ha de reflectir el Parlament. No serà aquella manifestació la que donarà la majoria a CiU, perquè ja la veia a venir d'abans. Però és necessari que algú, des de Catalunya i com a resultat d'aquest nou moviment social sorgit del fàstic que ha demostrat que ens té l'Estat, comenci a parlar i actuar clarament per desafiar-lo.


• O sigui que a mi ja m'estaré bé que en López Tena es doni de baixa de Convergència.
  

Foto trista d'estiu

Sóc regidor i sé la inutilitat de la gran majoria de mocions de tràmit que s'acorden en els plens en suport o rebuig a una o altra causa. Sense anar més lluny, la misèria de la política té un nou exemple avui, quan el PSC és incapaç de ratificar a Madrid el mateix text, com a proposta de resolució sobre la sentència de l'Estatut, que fa dos dies havia aprovat al Parlament, i que ja era força miserable per si mateix.

La foto no parla de l'Estatut. Parla del dia a dia de molta gent que continua vivint al marge de mocions i oportunismes mediàtics, com ha estat per exemple tot això del burka. Ara ja ni se'n parla, quan fa només uns dies semblava haver-hi un campionat per veure quin ajuntament era el primer a prohibir-la. Una mica com ha passat amb les mocions per la sentència del Constitucional: qui és el primer que s'ha sentit moralment exclòs de la Constitució, el primer que ha declarat la seva desobediència al Rei, el primer que...

Aquesta parella que fa pales em va frepar una mica. Abans, ell ja s'estava banyant mentre ella, completament vestida, l'esperava a la platja sota un sol de justícia. La foto és feta de molt lluny, però ja s'entén. Ho poso una mica com a exemple que la vida quotidiana de moltes d'aquestes dones continua quedant completament al marge de les mocions que van poc més enllà d'un titular de diari. I que hi ha un treball de fons impressionant, i pendent, per aconseguir la veritable integració de determinats col·lectius no ja al nostre país, sinó simplement al llindar de la dignitat humana.

Abans no me n'oblidi

-Li van haver de treure un ovari.
-Pobra!
-Deien si els dos, primer. Pensa que hi tenia un quiste de la mida d'una nou.
-Carai.
-I llavors es va trencar el peu.
-Ella?
-No, el metge.
-Caarai!
-Però clar. Baixa, papers, ... Li va dir que tranquil·la, que no venia d'un mes, que no passava res i que després l'operarien. Això era pel març. Pensa que quan hi van tornar, la mida no era d'una nou. Era d'un ou! Perquè vegis tu el que va passar amb un mes.
-I al final què?
-Va anar molt bé. La van operar. Li van deixar tot net i arreglat. Ella el que volia era tornar a quedar embarassada.
-I ara ja té la nena, no?
-Sí, mira. Ho vam saber el dia que vam enterrar la mare.
-És morta, la mare?
-Sí. El que et dic. La vam enterrar el 2 de setembre.
-[Una de nova] Mira, jo li vaig dir, aquell dia, després de l'enterro. Tu noia estàs embarassada!
-I va dir "mira, ja us ho volia dir".
-Pobra mossa!
-Pensa que va ser un sofrir, però. De dies menjava i de nits vomitava. Ho va passar molt malament.
-I llavors et venia a casa amb aquella ciàtica. Que posava el cul al sofà, amb la panxa que li queia tot, i havia d'estirar la cama com una post de planxar. I li dèiem "tu tranquil·la, no facis res, que d'en Pau ja ens en cuidem nosaltres".
-Quant té, en Pau?
-Mira, llavors tenia nou mesos.
-Pobret.
-Però s'ha eixerit molt, eh?! Ara està enfadat perquè volia un germanet.
-I ella deia "que me la treguin d'una vegada, que això no ho aguanto!".
-I li dèiem "tranquil·la, que encara que neixi abans d'hora, si la posen a la incubadora no es morirà pas".

M'he aixecat per anar-me'n a l'aigua i, abans d'arribari-hi, em pensava ben bé que queia desmaiat de l'angúnia.

Per un independentisme unit al Parlament

Aquest títol sembla el d'un grup de Facebook. Que, ja que hi som, no estaria de més que hi hagués alguna eina que permetés aglutinar tots els grups que pretenen el mateix i fer-ne un de sol, que quan t'hi vols apuntar no saps mai quin és el bo. De fet, això del Facebook ja és també una mica la metàfora del que vull explicar, i que d'altra banda tampoc és nou: aquesta mania que tenim tots plegats -alguns més que altres, és veritat- d'engegar coses en paral·lel, donant a entendre que la nostra és l'opció preferencial, la que compta.

Entre les moltes lliçons de la manifestació de dissabte n'hi ha una que, no per ser vella, hauria de recuperar el lloc que li correspon. L'única manera que té l'independentisme de representar alguna cosa institucionalment rellevant en aquest país és que es presenti unit a les properes eleccions del Parlament. Si realment ens creiem que la manifestació de dissabte va marcar un abans i un després d'aquest país, també hauria de ser-ho per fer taula rasa a les enveges, els ressentiments personals i els afanys de protagonisme que de manera crònica ha patit el nostre independentisme, carregat de messianismes absurds i excloents que no només no li han fet cap favor, sinó que més aviat li han fet fer el ridícul. Estic segur que si els seus líders tinguessin aquesta generositat envers el país i el seu propi projecte, també la tindrien els electors ara que, segurament com mai, tenen clares les urgències nacionals a què hem de fer front.

No posaré noms, ni sigles, perquè tots els tenim al cap. A veure si per una vegada, també ells són una mica coherents amb allò que se n'espera, i els intel·lecturals del seu entorn -cada vegada més, afortunadament- els il·luminen una mica sobre el que convé. Una mica passem en aquell moment de dir "o ara, o mai". Tant per tant ara, doncs.

Somniem

Jo hi era

Veig que l'última entrada que tinc al bloc és del 12 d'abril. Fa tres mesos. Però difícilment trobaria un motiu més adequat que el d'avui per tornar a fer una entrada al bloc. No sé si això dels blocs, o del blogger, durarà tants anys o més que la meva memòria, o la dels que em puguin llegir. Però si d'aquí a unes quantes desenes d'anys algú accedeix ni que sigui per error a aquest apunt sabrà que jo, com més d'un milió de persones, vaig ser a la manifestació contra la sentència de l'Estatut del 10 de juliol de 2010.

La primera conclusió és que aquest nostre país és tan petit que, els que ens el creiem, ens necessitem tots. Potser per això el bon rotllo que he trobat amb centenars de desconeguts amb qui he compartit estones diferents, i algunes trepitjades de xancletes -no és el més adequat per anar a una manifestació, desenganyem-nos-, que en qualsevol altre context m'haurien merescut un insult. Avui no: "Tranquil, no passa res!", com si fos el petit sacrifici que avui tocava assumir estoicament amb aquests inesperats companys de viatge.

No crec que hagi arribat a fer 200 metres lineals de manifestació des d'on, teòricament, havia de començar la marxa: l'obelisc de passeig de Gràcia amb Diagonal. Però m'és igual. He cantat, he cridat, m'he distret, he vist bastoners i castellers, he acabat veient gent que no m'esperava i he descobert que l'Albert Om, que obria el vídeo convocant a la manifestació, a quarts de vuit del vespre encara s'esperava anònimament a la mateixa cruïlla que era jo, pendent de començar a caminar. I també m'ha vingut en Carles Móra demanant calés per muntar un monument a Arenys de Munt.

Si tot el que avui s'ha vist i s'ha sentit al carrer es canalitza de manera adequada, aquest país ha de canviar radicalment a curt termini. Podem dir pestes dels polítics i dels partits, però en últim terme, per desgraciats que siguin, són els únics a qui hem delegat la legitimitat de representar els nostres anhels i de concretar-los a través d'una acció que la volem compromesa amb el país. Si tota la pressió que avui han rebut la senten de la mateixa manera quan els toqui decidir-se, no tindran altre remei que fer-ho.

He decidit que, des d'avui, proclamo el meu independentisme i que el meu espectre d'opcions polítiques passa a ser, estrictament, el d'aquells partits que de manera expressa i de manera explícita així ho proclamin. La dignitat del meu país, que és la meva mateixa, és massa important com perquè algú encara pretengui donar-me entendre que amb Espanya encara hi ha alguna cosa a fer. Massa temps que hem perdut creient-nos-ho!