Elogi de l'amic

[Article publicat a EL 9 NOU el 11.05.12]

Personalment em costa molt de creure que el procés que ha portat Pep Guardiola a deixar la banqueta del Barça quan acabi aquesta temporada l’hagi madurat, i portat, completament sol. Més encara quan, segons ha explicat ell mateix, la idea de fer-ho es remunta a mig any enrere. El Barça i el seu entorn és massa gran, i la pressió massa forta, com per haver de suportar no només la responsabilitat d’un càrrec com aquest, sinó també la d’haver de valorar, i decidir, si havia arribat el moment de deixar-ho. I afegim-hi, encara, la convicció general que si el seu futur s’hagués sotmès a referèndum li hauria tocat fer compatibles el càrrec d’entrenador del Barça amb el de president. Del club i de la Generalitat, vull dir; a més de líder de l’oposició.

Perquè Guardiola és icona però, per sobre de tot, persona. I com a tal ha de tenir amics capaços d’abstreure’s de la seva dimensió de personatge de projecció planetària per poder-hi haver compartit, si no directament preguntes i respostes sobre aquest seu gran dilema, els seus estats d’ànim i els senyals més o menys visibles d’un procés que també, de ben segur, han contribuït a buidar-lo una mica.

No obstant, a través dels amics no n’hem sabut absolutament res. I fins al minut abans que ell personalment anunciés la seva marxa com a entrenador del Barça, mitja culerada encara devia confiar que, finalment i en atenció a la demanda unànime i a l’estima de tanta i tanta gent, es quedava. I ni tan sols des del moment que ho va confessar ha aparegut cap amic per dir que ell ja ho sabia, o ni tan sols que ja ho intuïa pel que Guardiola li havia dit –o callat– durant tot aquest temps.

Aquests amics són els millors. Els que podent presumir permanentment que ho són d’en Guardiola han tingut clar que la discreció i la modèstia són la base de l’elegància. I que en la societat que tot ho esbomba i de tot en fa lucre, poder confiar a algú allò més íntim s’ha convertit en un valor que no té preu.