Blanca, rossa i negra

[Article publicat a EL 9 NOU el 9.01.15]

Si treballés per a ERC com a spin doctor -allò que fins a final de setembre en dèiem assessor- potser hauria explotat, aprofitant l’avinentesa d’aquests dies, la imatge dels tres reis d’Orient com a metàfora del sentit de les llistes separades. Un projecte compartit que contagia una il·lusió unànime entre els petits, però amb els matisos que aporten tres personatges entre els quals, en més o menys mesura, tothom té un preferit. Des de la diversitat d’origen, la unitat de destí.

Però llavors t’ho mires més bé i potser no s’ha fet perquè posant un color a cada una tindríem la llista blanca, la rossa i la negra. La primera encaixa com anell al dit a la idea que ha defensat el president Mas: una candidatura sense sigles de partits i amb pes de la societat civil. I a sobre diu que el rei blanc, Melcior, és el més vell i savi dels tres.

A l’altre extrem, la llista negra. Com negres deuen estar a la CUP per la pressa de canviar-ho tot mentre es veuen permanentment descartats del debat tot i ser interlocutors com qualsevol altra part en aquest procés. I, segurament, els que més sensatesa i amplitud de mires hi han aportat des del primer moment. I diu que Baltasar és el rei preferit dels petits, perquè com que no té barba no pica.

A l’spin doctor d’ERC que hi va rumiar una estona se li devia desmuntar la metàfora quan va veure que per a ells quedava el color ros. Que és el tercer més preferit dels reis, i entre el blanc i el negre aporta un matís que a vegades no acabes d’aclarir del tot quin és.

Per això, potser l’assessor que hauria pogut utilitzar la metàfora dels tres reis hauria d’haver estat el del president Mas. Però agafant-ho no pels tres reis, que no quadra, sinó per la cavalcada, que sí. Perquè arreu els reis han arribat junts i no separats i tota la canallada partidària del blanc, del ros i del negre han compartit comitiva i tothom s’ha acabat felicitant de la gentada que hi havia.

Però ara ja és tard. El reis se n’han anat i la solució màgica ha marxat amb ells. Ens conformem, simplement, amb una solució. Doncs a veure si és veritat.

Fent-la grossa

[Article publicat a EL 9 NOU el 2.01.15]

Tenim molt interioritzat que menjar-te 12 grans de raïm per les campanades de Cap d’Any porta bona sort, però no està escrit enlloc que no fer-ho comporti cap risc. Hi ha supersticiosos que han seguit escrupolosament les campanades i han acabat passant una mala època, i altres que sense fer-les han viscut l’any de la seva vida, potser perquè, precisament, l’afrontaven sense cap mena d’expectativa.

Parlàvem justament a l’últim sopar de l’any passat que seria interessant com a repte, alguna vegada, arribar a les 12 de la nit d’un Cap d’Any traient diners d’un caixer automàtic, baixant les escombraries abans de fer postres o fins i tot acabant de fer net al lavabo. I al cap d’un any valorar com ens ha anat.

Ara a Andalusia tenen centenars de milers d’espectadors indignats amb Canal Sur pel fiasco colossal de la transmissió de les campanades des d’Almeria, perquè just quan començaven van tallar dos cops el rellotge per posar anuncis que no tocaven. Un sector de supersticiosos no els ho perdonarà mai i ja ha demanat el tancament de la cadena. Però un altre li ha recordat que trepitjar merda, que és el que va fer el realitzador quan va prémer el piu, també porta bona sort. O sigui que en principi ningú no hauria de patir pel que queda de 2015.

Tampoc sé què passarà amb la coneguda marca de refrescos inspiradora del color del pare Noel que tenia contractat el bàner de sota. Vist l’impacte final s’ho hauria de fer pagar molt car, Canal Sur. Han estat les campanades més vistes de la seva història. Hi ha un precedent a TVE que també hauria encès les xarxes, si llavors n’hi hagués hagut: una final dels 1.500 als mundials d’Atenes 1997, que va durar 3 minuts i mig i se’n van menjar una tercera part amb un anunci, a sobre, equivocat.

Aquí, interrupcions no. Però després del lluït sorteig de la Grossa més val que anem amb compte de qui ens riem, també. Bon any a tothom. I una abraçada sincera i sencera al realitzador de Canal Sur, a Fermín Cacho i a la reina d’Anglaterra.

120 

Visca el nostre Caga Tió

[Article publicat a EL 9 NOU el 23.12.14]

Em va afectar, la setmana passada, llegir una carta en un diari de Barcelona d’una senyora que no acabava d’entendre la tradició de fer cagar el tió. Deia que a casa seva no ho havien fet mai, tot i que ella venia de Vic, capital de la Catalunya catalana. Que representa, dic jo, que és terra de bosquetans, gent rude de costums primitius i comportaments ancestrals poc ajustats als cànons de l’elegància i el bon gust. Això no ho deia ella, que consti, però des del moment que és la lectura que jo en vaig fer deu voler dir que,  almenys una mica, ho podia donar a entendre.  

Preguntava la senyora d’on venia la tradició de fer cagar el tió, perquè no ho sabia trobar enlloc. Hauria pogut començar pel Costumari Català de Joan Amades de 1950, que per si sol ja és una prova bastant consistent que és alguna cosa que té història. Que no és altra, en realitat, que l’adaptació que la nostra cultura havia acabat fent del culte a l’arbre com a font de vida, d’escalfor i de llum, a través de la seva fusta. I origen de tanta riquesa com les eines del camp, motor de la vida a pagès, que era centre de la vida en general abans de l’esclat de la societat industrial. Si un tió era font d’alegries per als grans, també ho havia de ser per als petits. I mentre al centre i al nord d’Europa naixia la tradició de l’arbre de Nadal engalanat de regals, a les nostres latituds ens conformàvem amb un simple tros de fusta que els feia florir a la seva manera. Vet-ho aquí el cagatió, símbol de la fertilitat de l’arbre esmicolat per ser font d’una nova vida a través del foc regenerador de l’esperit.

Sempre hi ha hagut qui ha pensat que fer cagar el tió és una referència escatològica que s’hauria pogut resoldre d’una altra manera. Potser sí. Com també hauríem pogut canviar el caganer del pessebre per un caçador de bolets que no els talla sinó que els arrenca, que també provoca vergonya aliena. Però, ni que sigui per respecte i estima a tantes generacions que han construït el nostre Nadal, visca el tió. I que us cagui ben fort.

No sabrem res, de nou

[Article publicat a EL 9 NOU el 19.12.14]

Posats a buscar aliats internacionals a la causa independentista, podríem fer una carta o un e-mail a Google per dir que si mai som Estat no tindrem cap inconvenient que el seu servei de notícies tingui accés als nostres mitjans per poder-los indexar en el seu agregador i poder-nos posar al dia ràpidament per diverses fonts.

Amb els espanyols han deixat de fer-ho aquesta setmana per no pagar l’impost que els ha posat Madrid. I ara, per exemple, quan busques Rajoy al cercador, en comptes de sortir-te l’última astracanada que hagi pogut dir sobre qualsevol cosa, t’envia a la Viquipèdia per dir-te de què treballa i que el PP es va fundar el 1989.

També hi ha informació sobre Jordi Pujol. Però no pas per dir que ara mateix té tota la família imputada tret d’un dels fills, sinó que “és un polític català, líder de Convergència Democràtica de Catalunya del 1974 al 2003”. Vindria a ser una mica la primera resposta que busca un alumne de Primària quan li encarreguen la primera redacció sobre un famós. 

Per exemple, Eduardo Torres-Dulce. Ha dimitit de fiscal general de l’Estat, però el que diuen és que és crític de cinema. I si busques imatges de la C-17, el primer que et proposa és un avió de transport militar produït per Boeing que es va fabricar per a l’exèrcit dels Estats Units entre els anys vuitanta i els noranta del segle passat. I si escrius “embús C-17”, et surt una notícia del 30 d’agost de 2012. Semblaria que des de llavors no n’hi ha hagut cap més, almenys d’important. El del Mercat Medieval no compta perquè es dóna per suposat.

La primera conseqüència és que ben aviat veurem Viquipèdia com el portal més visitat a tot l’Estat, perquè és el primer on t’envia Google en la majoria de consultes. La segona és que molts portals de mitjans tindran menys però més fidels lectors per evitar perdre’s en les cerques tan genèriques que et trobaràs. I la tercera és que, afortunadament, encara no cal anar a Google per saber que ara ve Nadal. O sigui que bones festes! 

Tros de quòniam

[Article publicat a EL 9 NOU el 12.12.14]

En el termòmetre dels despropòsits de la setmana comparteixen podi, al meu modest entendre, aquesta sobtada onada de bonesa que ha d’impregnar el món del futbol per castigar els insults als estadis i, per extensió, el nou monument a l’estupidesa que equipara un verset d’una estrofa d’una corranda d’uns Pastorets escolars a la categoria d’adoctrinament imposat per la deriva sobiranista de Mas. Altrament dit órdago, que en castellà fa més por.

Al brillant equip d’investigació que va descobrir i catapultar el cas, que a cada graó ha afegit un punt més d’escàndol a l’assumpte, li proposo un recorregut per uns quants Pastorets del país i, quan sigui l’hora, per les cantades de caramelles. Tenen portades assegurades fins que tinguem tercera via. I no em refereixo a la del PSC, sinó a la Rodalies, que no en té ni dues.

Sobre aquest particular, i al verset tan maldestrament traduït com a “Rajoy que se joda ya”, de l’original “que es foti”, em va venir al cap la versió del Fum, fum, fum de Prats de Lluçanès que el musicòleg Jaume Ayats va recollir al seu llibre Explica’m una altra cançó (2009), dedicat al cicle de Nadal i Reis. Més que res perquè el fum, fum, fum que ha fet fortuna es convertia en fot, fot, fot, del verb fúmer –o sigui fotre–, per mofar-se de les mentides i absurditats que explicava la lletra.

Suposo que, si fos ara, la versió castellana de la lletra per part de la premsa benpensant i políticament correcta s’hauria traduït per desitjar al 25 de desembre “que se joda, que se joda, que se joda”, per la qual cosa hauria quedat prescrita del cançoner, retirada dels CD del Club Super3 i prohibida als camps de futbol per apologia de la violència i del que pogués ser.

De manera que, arribats a aquest punt, només cal aconsellar als autors de corrandes i a qui tingui intenció d’insultar al futbol –que està molt mal fet, i no només des de la setmana passada–, que al refranyer català hi té un banc de recursos d’un enginy impressionant. I si llavors no els entenen, que es fotin.

I ara què?

[Article publicat a EL 9 NOU el 05.12.14]

Ho sento, però la intenció d’aquest article no és sortir en defensa ni en atac a Oriol Junqueras per la conferència de dimarts passat, sinó per enviar tot el meu suport i solidaritat al director del canal 324 davant del dilema que deu tenir sobre la taula des de ja fa dies: si s’ha fet en directe la retransmissió de les conferències del president i del cap de l’oposició per explicar el seu full de ruta cap a la independència, s’hauran de fer en directe les conferències de tota la resta de caps de grups parlamentaris per explicar el seu full de ruta cap a la independència, cap a la tercera via o cap a la via morta per enterrar definitivament el procés?

No és un tema menor, naturalment. Més que res perquè al pas que anem ens trobarem que l’última tongada de xerrades serà la menys encoratjadora per a la causa independentista. Ja  s’han cremat els dos cartutxos més grossos i entre ells ja s’han desencoratjat d’entrada, que Déu n’hi do. Del bloc sobiranista falta saber com es posiciona la CUP –en el format conferència. vull dir–, i després com ho fan la resta de partits que ja defensen, en aquest punt, postulats cada vegada més distants.

Seria la mar de sensat i de transparent saber què diu tothom en un auditori, evidentment. Però veig a venir que no serà el cas. Per començar, perquè no crec que tothom d’entre els que falten estigui en condicions de fer una xerrada davant de dues mil persones. I no pas per falta de ganes, sinó segurament per falta de públic disposat a escoltar-lo en directe encara que sigui namés per compliment. I per acabar, perquè el gran debat nacional que hi ha obert i continuarà obert és si el front independentista ha d’anar junt o no en unes eleccions plebiscitàries. I els que n’han de parlar ja ho han fet.

Pel que fa al cas, i després d’escoltar dimarts Oriol Junqueras, la meva opinió continua essent la mateixa que la setmana passada. Si un moment excepcional necessita respostes excepcionals, fent-les convencionals fem convencional el moment.

No és l'hora, ara?

[Article publicat a EL 9 NOU el 28.11.14]

Tant ens va acostumar el president Mas a les metàfores que l’única que no ho era, “la consulta definitiva”, ens la vam empassar com una metàfora més pensant que parlava d’eleccions. I ho són, sí. Però plantejades dins del seu pla no deixen de ser una argúcia per tornar a respondre “sí-sí”, “sí-no” o “no” a la independència, abocant les diferents llistes que hi hagi a un posicionament clar i inequívoc.

I crec que té raó quan diu que en unes eleccions convencionals amb el sistema convencional de partits i de programes, per més que hi hagués un punt compartit i fins i tot una marca paraigua per aixoplugar el front independentista, generaria una nebulosa a l’hora d’interpretar els resultats. Què voldria dir, Ara és l’hora-CiU o Ara és l’hora-ICV, si fos el cas?

És molt comprensible que la resta de partits parlamentaris alineats sense embuts al bloc sobiranista, que ara mateix són ERC i la CUP, els faci molta mandra adherir-se a una llista unitària per al “sí-sí” al costat de Mas. No tant per l’objectiu ni pel calendari concretíssim que els proposa, que entre els independentistes no pot generar altra cosa que entusiasme, sinó perquè en l’imaginari de la gent no deixaria de ser “la llista del president”. La llista d’Artur Mas, de CiU, dels Pujol i de les retallades, pensarien sobretot els votants de la CUP i d’ERC.

Però si entre tots posen fàcil que s’acompleixi el calendari dels 18 mesos, arribarem al 2016 amb una convocatòria electoral; la mateixa que hi hauria en cas que l’actual legislatura esgotés el temps que li correspon. No es prorroga res ni es legitima cap govern, sinó que s’introdueix un parèntesi amb l’objectiu comú dels independentistes d’arribar al 2016 amb molta feina feta i poder encarar un procés constituent real.

No es tracta de fer la coalició CDC-ERC, sinó que CDC i ERC i tant de bo la CUP siguin part d’una gran plataforma social que digui al món qui som i on anem. I ni tan sols cal que qui lideri la llista hagi de ser després el president. O presidenta...

115