Déu n'hi do

Foto: El Periódico

Parteixo de la base que algú que pretén convèncer de la inexistència de Déu s'equivoca tant com el que pretén convèncer de la seva existència. Per alguna cosa en Déu s'hi creu, o no, i punt. I això és una cosa que tothom viu, o no, com més li plau. Per això, un dels millors comentaris que he sentit de la campanya dels ateus als busos de Barcelona és el de Josep Maria Ureta, que ha comentat -no sé si amb sorna o amb coneixement de causa- que quan la campanya es va iniciar a Londres, al lema escollit van haver-hi d'afegir el "probablement" a davant perquè no se'ls pogués denunciar per publicitat enganyosa. Demostrar que Déu no existeix no es pot fer. Amb la qual cosa, el missatge dels busos passa a ser més proper als agnòstics que als ateus.

L'única vegada que m'he plantejat acostar-me racionalment a la idea de si Déu existeix o no, em va sortir una conclusió gairebé còmica, però terriblement pragmàtica. Si et passes la vida defensant que Déu existeix i al final no te'l trobes, perquè més enllà de la vida no hi ha res, tampoc vindrà d'aquí perquè no tindràs a qui queixar-te i tu tampoc seràs res que pugui queixar-se, perquè hauràs deixat d'existir i no hi haurà ni Déu que t'escolti. Suposo que m'explico. En canvi, si et passes la vida negant l'existència de Déu i al final te'l trobes, trobo que ha de ser bastant fotut. A veure què li dius, després.

A mi, francament, el concepte de Déu no em molesta. I la filosofia més rebuscada -i creient- diu que des del moment que algú té la necessitat de negar-lo vol dir que l'assumeix com a idea, i que això sol ja fa que existeixi. Perquè fins i tot els ateus tenen una idea de Déu.

Jo no aspiro a filosofar tant. Però sóc dels convençuts que siguis creient, agnòstic o ateu pots gaudir exactament igual de la vida i que d'amargats n'hi ha de creients, però també d'agnòstics i d'ateus. I que sigui per molts anys.

P.D. Per cert, que per un moment he pensat que els busos d'en Sagalés ja es passejaven per Vic amb la rèplica d'E-cristians i una foto de Déu estampada sobre el maleter. Però llavors, vist de prop, m'he adonat que era simplement en Pau Gasol anunciant un cotxe de la SsangYong. Que una mica Déu ja ho és, aquest, també.

Google, una amenaça per al medi ambient

Buscava una foto per il·lustrar el tema aquest de l'existència de Déu, que deixaré per demà perquè fer-ho ara seria poc original, però m'he trobat una cosa que m'ha fet molta gràcia. Resulta que segons un estudi de la Universitat de Harvard, que sempre que es diu així muda molt, les cerques al Google, que és el buscador per excel·lència d'Internet, contribueixen a l'escalfament global del planeta pel consum d'energia que s'acumula en el conjunt de milions de cerques que es fan simultàniament arreu del món. I l'estudi hi posa fins i tot dades concretes: fer dues cerques al Google produeix el mateix diòxid de carboni (CO2) que posar a bullir l'aigua d'una tetera.

Diu que cada dia Google tramita a tot el món 200 milions de cerques, amb el que emet a l'atmosfera 1,4 tones de CO2 diàries, que són l'equivalent el consum de 60.000 Kw/h cada dia. El problema afegit és que bona part d'aquestes emissions són inútils perquè una cerca a Google posa en marxa paral·lelament diferents servidors de la companyia arreu del món (es diu que en té a Estats Units, Europa, al Japó i a la Xina), i l'usuari rep la resposta del que reacciona més de pressa, de manera que la resta acaben treballant per res.

Per si de cas, i per no abusar, a partir d'ara em proposo fer només un parell de consultes a la setmana. Sort que la foto del bus dels ateus ja l'havia buscat abans de veure això..!

Una proposta

Diumenge 25 de gener farem a Sant Pere la Fira de Sant Sebastià. I a les 6 de la tarda, a l'església, farem el 30è aniversari del Concert d'Any Nou, amb el cor Lieder Càmera de Sabadell. És una proposta la mar d'interessant amb un dels que es pot considerar millors cors que tenim al país. O sigui que ja ho podeu apuntar a l'agenda. Bon cap de setmana!

Tastet de literatura

Un encàrrec domèstic m'ha portat fins a l'estació d'autobusos de Vic per comprar un parell de targetes multiviatge. M'hi he trobat, en un racó, un expenedor arrebossat del que aparentment semblaven prospectes o tríptics, però al cap de poc m'ha vingut a la memòria del que es tractava: la iniciativa de la Generalitat d'editar primers capítols de llibres per fomentar la lectura entre els usuaris del transport públic.

Veient com estava el moble en qüestió, la iniciativa, almenys a Vic, és un fracàs. I encara més si tenim en compte que l'extracte en qüestió deia a la portada que Tornarem després de festes. De manera que els d'allà hi han passat les festes senceres i ningú no n'ha fet gaire cas.

No sé com deu anar a Barcelona, la iniciativa. Per la part que em toca, reconec que em sentiria incapaç d'agafar el metro amb un llibre a les mans. No em podria concentrar, i em passaria el mateix que quan em repassava els apunts abans d'un examen: moltes vegades no m'assabentava absolutament de res però tenia la necessitat de llegir-ho d'inèrcia només per saber que m'ho havia mirat. El poc que llegeixo ho he de fer disciplinadament, pendent només del llibre i aïllat de qualsevol estímul que no sigui un fons musical que pugui controlar personalment, tant en volum com en repertori.

Per això, i també perquè de fet no havia d'agafar ni cap tren ni cap autobús, me n'he endut un parell d'exemplars i m'ho he llegit a casa, havent sopat. I he conegut a la Juliana, ve-t'ho aquí. No ho tenia pas previst. Llàstima que, a l'estació de Vic, em sembla que massa gent ha deixat passar l'oportunitat de conèixer-la. I això que per la seva fonda hi passa gent de tocar de casa.

L'exemple de Kennedy

Em costa molt veure una pel·lícula sencera i m'és directament impossible fer-ho si la tallen per publicitat, que a vegades acaba essent tan llarga com la pel·lícula. Però aquest dimarts a la nit vaig tenir ocasió de veure 13 días, que recrea la tensió entre els Estats Units i la Unió Soviètica arran de la crisi dels míssils de Cuba de 1962 que, per entendre'ns, va portar el món al límit de la tercera guerra mundial. No sé si és una gran pel·lícula, si va ser molt premiada, si està entre els 1.000 millors films de la història o com hi actua en Kevin Costner. Però per mi és simptomàtic que em vaig asseure a la butaca a les 10 del vespre i no me'n vaig aixecar fins a 1/4 d'1.

La crisi dels míssils l'havia estudiat a història, em sembla, però poques vegades com ahir havia pres consciència de la gravetat que va arribar a tenir. Tampoc sé el grau de fiabilitat de la pel·lícula respecte a la realitat, però fa basarda pensar que el destí sencer de la humanitat depèn de la bona voluntat d'unes poquíssimes persones i que si Kennedy no hagués estat president aquells dies, potser el món s'hauria acabat el 1962. Gairebé tan bèstia com això. L'estament militar era partidari de la destrucció dels míssils i la invasió de Cuba, mentre Kennedy -això diu la pel·lícula- demanava al seu secretari personal que si els avions espia eren ametrallats pels soviètics quan sobrevolessin l'illa no ho reconeguessin als seus superiors, perquè seria el pretext perfecte per justificar l'atac.

I si realment és veritat que el pacte amb els russos de desmantellar la base de Cuba es va pactar la nit abans d'esclatar una guerra, entre Bob Kennedy i l'ambaixador soviètic, Déu n'hi do. Els camps de batalla van alimentant l'odi fins a límits insuportables mentre els principals actors de les crisis se citen en despatxos compartint, fins i tot, una copa de whisky.

No crec, per desgràcia, que sigui aquesta la relació entre els principals actors del conflicte de Gaza. Des de dimarts enyoro una mica més Kennedy. I la pel·lícula la recomano. Sigui o no sigui estrictament fidel a la realitat, com a mínim invita a reflexionar una bona estona.

La gran nevada

Els àpats de Nadal tenen la fama de fer-se farregosos i no acabar-se mai més, fins al punt que a quarts de set encara pots menjar neules tot esperant el cafè. O sigui que no hi ha res millor que una nevada per fulminar aquesta mena de trobades. És el que ens va passar ahir amb els de casa. El que passa és que la d'ahir no era una trobada farregosa, sinó la que esperem cada any per regalar-nos amics invisibles havent dinat, i això sempre té un punt d'emoció. Érem a Olost, a ca la Queta, i va començar a nevar just quan acabàvem els canelons. Vam tenir temps per obrir els dos primers paquets i decidir marxar corrents, que pintaven bastos. O sigui que la resta de regals els vam obrir cadascú a casa seva i agraint-nos-els mútuament per telèfon. Els de Telefònica van viure amb nosaltres una mena de segon Cap d'Any. Tot curiós, també. Però llavors també t'adones que les trobades farregoses també sap greu no poder-les fer, o com a mínim acabar-les.

Per cert, que amb les presses no vam poder menjar-nos el tortell de Reis. Em sembla que la Unió Europea també recomana no guardar-lo d'un any per l'altre, o sigui que ens el cruspirem fora de temporada. Al vespre, després de veure el Barça a estones -ja és curiós que la tecnologia digital, tan moderna ella, sigui tan fràgil davant d'un raig d'aigua o d'una nevada-, em vaig empassar una pel·lícula que comentaré demà, perquè em va agradar.

Tortell indultat

Des de l'any passat que no escrivia en aquest bloc. A veure si aquest any ho faig una mica més sovint, tot i que ja m'he comprovat a mi mateix que no sóc cap garantia de res. En qualsevol cas, sigui dit d'entrada que Bon Nadal i Feliç Any Nou a tothom.

Avui m'he despertat sentint per ràdio que la Unió Europea ha decidit finalment indultar el tortell de Reis, ja que aparentment incomplia la normativa que prohibeix introduir joguines dins dels comestibles. Però la raó no ha estat aplicant-hi, simplement, sentit comú, sinó que ha hagut de ser legal: el rei no és cap joguina, i la fava tampoc, de manera que no passa res. Com tampoc passaria res si hi posem agulles imperdibles, xinxetes o didals, per exemple. Perquè amb això tampoc s'hi juga.

La primera vegada que vaig sentir que Europa es plantejava prohibir-nos això em van venir de seguida al cap les curses de braus. No sé si hi ha cap normativa europea que permeti als escorxadors aniquilar els animals de fiblada en fiblada. Però clar, com que les corridas no són escorxadors, també deu ser la manera legal de no haver-s'hi de ficar.

També he de reconèixer que si els de la Unió Europea haguessin tingut la foto que hi ha més amunt, vés a saber què haurien decidit. De joguina no se'n veu ni una, però d'arguments per qüestionar el tortell, déu n'hi do. Els que mengem a casa són una mica més sobris, per si de cas. Així complim la normativa europea, la del sentit comú i els consells de salut.

Bon profit!