7.1.09

La gran nevada

Els àpats de Nadal tenen la fama de fer-se farregosos i no acabar-se mai més, fins al punt que a quarts de set encara pots menjar neules tot esperant el cafè. O sigui que no hi ha res millor que una nevada per fulminar aquesta mena de trobades. És el que ens va passar ahir amb els de casa. El que passa és que la d'ahir no era una trobada farregosa, sinó la que esperem cada any per regalar-nos amics invisibles havent dinat, i això sempre té un punt d'emoció. Érem a Olost, a ca la Queta, i va començar a nevar just quan acabàvem els canelons. Vam tenir temps per obrir els dos primers paquets i decidir marxar corrents, que pintaven bastos. O sigui que la resta de regals els vam obrir cadascú a casa seva i agraint-nos-els mútuament per telèfon. Els de Telefònica van viure amb nosaltres una mena de segon Cap d'Any. Tot curiós, també. Però llavors també t'adones que les trobades farregoses també sap greu no poder-les fer, o com a mínim acabar-les.
Per cert, que amb les presses no vam poder menjar-nos el tortell de Reis. Em sembla que la Unió Europea també recomana no guardar-lo d'un any per l'altre, o sigui que ens el cruspirem fora de temporada. Al vespre, després de veure el Barça a estones -ja és curiós que la tecnologia digital, tan moderna ella, sigui tan fràgil davant d'un raig d'aigua o d'una nevada-, em vaig empassar una pel·lícula que comentaré demà, perquè em va agradar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada