Gent de bona casta

[Article publicat a EL 9 NOU el 22.05.15]

Com que en principi la majoria d’electors d’EL 9 NOU i jo mateix ben poc tindrem a decidir diumenge sobre el futur alcalde de Barcelona, he pensat que en un dia com avui tocava un article sobre eleccions sense que se’m veiés el llautó ni haver d’aixecar suspicàcies pel que ens tocarà més de prop. O sigui que parlaré de Barcelona, on l’últim episodi que hi he viscut és una història d’amor de moros i cristians capaç de desactivar en un parell d’hores qualsevol pamflet de PxC. A part d’això, res més.

I a sobre passa que, políticament, d’històries d’amor, poques, a Barcelona. Més aviat el contrari. I un fenomen que no deixa de ser curiós, com és la irrupció en forma de temporal d’una formació que, nascuda políticament del no-res, té a l’abast guanyar les eleccions i qui sap si fins i tot liderar el futur govern de la capital de Catalunya.

Em poso a la pell dels que se n’han fet aliats electorals, ICV, i m’imagino com ha de ser d’il·lusionant i de frustrant alhora poder arribar ara a un nombre de regidors que no havia vist mai més des que el PSUC en va obtenir 9 en les primeres eleccions de 1979. Han passat 36 anys. I en canvi, Ada Colau i Barcelona en Comú n’haurà tingut prou en 11 mesos per arrossegar un electorat que durant quatre dècades altres han maldat per mobilitzar amb discursos, models, referents personals i activismes similars adequats a les circumstàncies de cada moment, i no se n’han sortit.

Ha de ser frustrant que en la dicotomia entre la vella i la nova política, que tant de moda han posat els nous lideratges, t’hagis de sentir, com a esquerra fins i tot aliada amb aquest discurs, part d’una vella política a qui ha d’engolir la nova onada. I dins la qual s’arrossegaran vots convençuts que els partits que hem tingut fins ara no són més que diferents cares de la mateixa casta. Tampoc és això. De casta, sigui d’esquerra i fins i tot de dreta, també n’hi ha de bona. Ho diu el diccionari.

Llista oberta

[Article publicat a EL 9 NOU el 15.05.15]

Ara que hem sabut que el president cubà és capaç d’anar un dia a missa per com de bé li ha caigut el papa de Roma, m’ha fet gràcia seguir aquesta setmana un procés d’elecció gairebé papal que ha tingut distrets, i finalment frustrats, els sibarites de la música clàssica: l’elecció del substitut a la direcció de l’Orquestra Filharmònica de Berlín, segurament la més popular i prestigiosa del món juntament amb la de Viena.

El millor del cas és que han votat per un director que, si tot va bé, s’hauria d’incorporar el 2018, que és quan l’actual, Simon Rattle, deixarà el càrrec. Si als sibarites del futbol ja els avancessin qui serà l’entrenador del Barça a partir de la temporada 2018-19 hi hauria temps de sobres per guanyar la Champions a la Juve i després baixar a Segona.

La segona cosa, i gairebé millor que la primera, és que l’elecció del director de la Filharmònica de Berlín és una de les formes d’expressió del dret a decidir més perfectes que es coneixen. Com passa en l’elecció del papa, en què els cardenals es tanquen a la Capella Sixtina fins que surt fum blanc per la xemeneia, el director de la Filharmònica l’escullen els músics, directament. També tancats en una església. I a diferència del papa, no el voten només una colla de cardenals en aparent representació del conjunt de l’Església, sinó la totalitat dels 124 músics que formen la Filharmònica. O sigui, tothom.

Com que la Filharmònica de Berlín és tan reconeguda, és un gran honor i un gran prestigi tocar-hi. I s’entén que ho ha de ser tant, o més, dirigir-la. De manera que els músics, quan voten pel nou director, es poden permetre escriure el nom que vulguin, perquè el més probable és que l’elegit accedeixi sense vacil·lar a tan alt honor concedit.

El cas és, però, que van estar reunits a porta tancada tot dilluns, sense mòbils, i no hi va haver fumata blanca. Propera votació, l’any que ve. Tenim l’orquestra dividida entre renovadors i continuistes. Com amb el papa. Com amb el món. El que dubto és que baixin a Segona.

Deures pendents

[Article publicat a EL 9 NOU el 8.05.15]

Se’ns farà molt llarg esperar fins a final d’any perquè el PP desaparegui de la majoria absoluta de Madrid i, amb una mica de sort, del govern de l’Estat. Com que és el que desitjo no em fa res dir-ho així de clar. I se’ns farà molt llarg perquè si les eleccions generals són, com tocaria, un parell de mesos més tard que les catalanes del 27 de setembre, arribat el moment –i segons com vagin els resultats– l’ambient polític serà de veritable croada contra Catalunya. Wert acaba de fer un primer assaig aquesta setmana desenterrant de nou la batalla del castellà a l’escola, que ja deu ser de les poques banderes que els queden per brandar. I bruta i estripada, a més, de tan amortitzada com la tenen.

Se’ns farà molt feixuc veure com Espanya passa del bipartidisme a un quadripartit en què podem trobar-nos, fins i tot, que ni tan sols dos d’ells aconsegueixin una majoria parlamentària suficient. I que superada la urgència de fonamentar les bases d’una nova Espanya institucional, Catalunya passi a ser la qüestió d’Estat, potser l’única, sobre la qual puguin aixecar alguna mena de consens: això no toca, ni es toca.

Vivim en una mena de paranoia, aquí. La de pensar que en certa manera ja fa temps que ens estem desconnectant d’Espanya quan en realitat no és així. Com si les etapes que l’independentisme ha anat cremant en el seu imaginari corresponguessin a una realitat que, de fet, és molt més tossuda. Començant per admetre que els partits sobiranistes, des del 9N, no han estat precisament un exemple de lideratge, entusiasme i complicitats per sumar il·lusions en el procés.

Ens vam passar el cap de setmana mofant-nos de l’enquesta de La Vanguardia. Però potser aniria bé que algú se la prengués seriosament i convencés els votants de Convergència que sense ERC i la CUP no hi haurà independència. I els votants de la CUP i ERC, que sense Convergència, tampoc. Esperarem al 28 de setembre a entendre-ho, i a treballar-hi?

Llistes estafa

[Article publicat a EL 9 NOU el 30.04.15]

La gent que es presta a formar part de les anomenades llistes fantasma sense tenir la més mínima vinculació ni interès pel municipi que els ha tocat, i que ni tan sols situarien al mapa, té la gran sort que els electors no tinguin la mateixa percepció que ells de la política local. Perquè aquests últims, simplement, se la prenen seriosament. Si no fos per això, gairebé mereixerien ser escollits i condemnats a fer d’alcalde o alcaldessa d’un poble que ni coneixen, a veure com se’n surten i a partir de quin moment s’adonen de la magnitud de la frivolitat amb què han tractat la gent i la mateixa política, ja prou devaluada com perquè a sobre algú s’esforci a continuar-la colgant d’indignitat.

No és cap novetat, això de les llistes fantasma. Però aquesta vegada se n’ha fet la bola grossa perquè a ningú no se li escapa que les eleccions del 24 de maig ja tindran una primera lectura en clau nacional i fins i tot plebiscitària. I, paradoxes de la política, els que més neguen el caràcter plebiscitari de les eleccions del 27 de setembre són els primers que ja donen aquest caràcter fins i tot per a les municipals.

Allà on hi hagi un vot que pugui anar al PP o al PSC, clarament alineats contra el procés d’independència, s’ha de poder recollir i comptar. Per això farem llistes fantasma, diuen. Que són legals. I fins i tot són llistes de resistència davant les pressions a què es veu sotmès qui pretén defensar uns ideals que no són els que se’ns imposa, com diu el diputat popular Enric Millo. 

Un cop tinguem clar qui ha guanyat a cada lloc comptarem quants vots i regidors ha aconseguit el front sobiranista –llegeixi’s sobretot CiU, ERC, CUP, SI, MES i determinades llistes independents–, i quants governs sortiran d’aquest color i quants de l’altre. Això ho farem tots: electors, mitjans de comunicació i polítics. I a qui no li surtin els números dirà que les municipals funcionen amb una altra lògica i que el 27S serà diferent. De fantasmes en corren a tot arreu i a tota hora.

Cera fina

[Article publicat a EL 9 NOU el 24.04.15]

D’això que ve ara, en castellà en diuen un calambur. És l’agrupació de síl·labes d’una o més paraules que, juntes, alteren el significat. És aquest: Quevedo es va jugar davant dels amics que s’atreviria a dir a la reina Isabel de Borbó (1602-1644) que era coixa. A la cara, però finament. I en una recepció on va ser convidat se li va acostar amb dues flors precioses a la mà i li va dedicar aquest rodolí: “Entre el clavel i la rosa, Su Majestad escoja”.

En català, calambur no té traducció. S’ha adaptat com a “joc de paraules”. I l’enginy del doble sentit també n’ha fet adaptació amb exemples com un del setmanari satíric L’Esquella de la Torratxa (1872-1939) que va fer fortuna. Era sabut que la reina Maria Cristina d’Àustria era feliç bevent més del compte, però no podia ser dit. La revista, enginyosament, ho va fer. Qui en va ser col·laborador, Avel·lí Artís-Gener, Tísner, va posar sobre la pista l’escriptor i enigmista Màrius Serra, que en buscava algun per explicar. I el va trobar en el poètic i sarcàstic relat d’una visita oficial a Barcelona: “La reina al sopar del Ritz / no duia mantell ni corona / però portava mantellina / i que n’estava, de mona!”. Li acabaven de dir borratxa.

Màrius Serra va explicar l’episodi a un institut de Terrassa i ningú no li va riure la gràcia perquè no ho van entendre. Ara, la gent borratxa va pet o tajada. El cas és que al cap d’uns dies va voler assegurar el tret davant d’una associació de vídues i, per sorpresa seva, li van començar a riure ja en el tercer vers. Perquè “portar mantellina” també era anar begut. O sigui que a L’Esquella de la Torratxa li van dir borratxa no un sinó dos cops, a la reina. I aquest segon no l’havia pescat ni ell.

 S’està perdent “dur una mona” com abans s’havia perdut “portar mantellina”. El pas de generacions i el mateix territori marquen l’expressió d’una llengua que mai no pot ser ni perfecta ni definitiva. I que t’ho expliqui gent com Màrius Serra, i rient com vam fer dissabte a Montesquiu, és una gran cosa.  

MC, que no vol dir mil cent

[Article publicat a EL 9 NOU el 17.04.15]

Encara falten dies per Sant Jordi. Però és que la setmana que ve a aquesta pàgina ja haurà passat, perquè el 23 és dijous, i divendres 24. I aquell dia ja anirem directes a la celebració del Sant Jordi de 2016, que ja avanço que serà terrible perquè estarem en plena commemoració dels 400 anys de la mort de Miguel de Cervantes Saavedra, de qui diria que van trobar les restes fa poc per afegir una mica més de substància –orgànica, en aquest cas– a l’efemèride. I que a més no va morir el 23 sinó el 22 d’abril de 1616, suposo que perquè l’endemà ja se li pogués dedicar el dia sencer.

No tinguem cap dubte que l’espanyolitat que impregnarà la diada de Sant Jordi de l’any que ve serà la que correspon a un escriptor de llengua castellana indiscutiblement il·lustre, però oportunament multiplicada pel context polític que estarem vivint, l’abast (o no) del qual em sento absolutament incapaç de pronosticar.

Per això m’ha semblat oportú advertir-ho un any abans en un doble sentit: primera, perquè n’estiguem al cas; i segona, per prendre’ns seriosament la tesi del filòleg Jordi Bilbeny, que sosté que El Quijote en realitat era El Quixot i que va ser escrit originàriament en català per un alacantí de Xixona, de cognom Servent. Era el rei d’Espanya, diu ell, el que després feia traduir les millors obres al castellà per fer créixer el pòsit literari en aquesta llengua. Vet aquí com es presenta el Quatricentenari; si més no ens ho passarem bé.

Personalment tindrem la sort que els aniversaris rodons de la mort de Cervantes –ara més conegut com a MC per les sigles que van trobar a la caixa, el dia de la descoberta– sempre coincidiran amb els del nostre Josep Pla. I en aquest cas, sí que el mateix dia de Sant Jordi, dijous farà 35 anys. 

Molt bona diada a tothom, doncs, i que roses i llibres passegin per carrers i places on voleï arreu la catalanitat que hem de reivindicar cada dia. I pel que fa a mi, si aquell dia us arribeu al @xbardolet us hi trobareu una cosa. Fins aquí puc escriure.

Informar, o no

[Article publicat a EL 9 NOU el 10.04.15]

Administrar informació sensible, que tant vol dir la manera de donar-la com valorar si s’ha de donar o no, és una de les coses que es plantegen cada vegada que, per exemple, la policia fa una operació preventiva com la que aquesta setmana hem tingut a Catalunya amb el desmantellament del que s’ha definit com una cèl·lula jihadista preparada per atemptar directament al nostre país.

En la mesura que l’operació ha estat preventiva i no en resposta a res, mai no sabrem si realment era així. Hi haurà qui pensarà que sí, sense més base que la credibilitat que doni d’entrada a una informació de font oficial. Hi haurà qui pensarà que no perquè, per a ell, una font oficial transmet sobretot propaganda i fa dels cops d’efecte una de les armes més eficients pel control de l’opinió pública, a la que sap preocupada pel que avui representa aquesta amenaça terrorista d’abast indiscriminat i planetari. O almenys això tenim interioritzat.

Que l’operació policial de dimecres hagués passat desapercebuda, en els temps que corren, és una utopia. Però la pregunta que també sembla pertinent és si la projecció mediàtica que ha acabat tenint, alimentada des de la pròpia oficialitat interessada a vendre un “èxit policial”, és prudent. No deixa d’estigmatitzar un determinat entorn amb un problema sensible. I és una operació policial que, explicada, lluny de tranquil·litzar crea una alarma afegida allà on no existia, almenys amb la magnitud amb què ara s’hi ha fet present. Ara tothom sap que hi ha detinguts, també dins de xarxes que potser hauria estat millor que s’haguessin vist de sobte desconnectades. Si tot s’hagués fet igual però lluny de focus, l’efecte hauria estat el mateix i segurament ningú no hauria lamentat no saber-ho. 

Llàstima que discreció i secretisme els hem hagut d’associar massa sovint amb males praxis. Sobretot perquè de la transparència que exigim també n’abusen, al final, aquells per qui fins i tot el sistema més just hauria de resultar sempre opac.