25.3.08

Josep Benet, l'astut (i II)

És gust repescar, d'entre papers i publicacions més o menys ordenats en una prestatgeria, l'entrevista que vaig fer a la tardor de 2000 a l'historiador Josep Benet. Aquell any era protagonista per un doble motiu: feia 80 anys, i també acabava de rebre la Medalla d'Or de la Generalitat. Hi parlàvem amb motiu de la publicació d'un butlletí per commemorar el 50è aniversari de les festes d'Entronització de la Mare de Déu de Montserrat (abril de 1947). Ell, que aquells anys era secretari personal de Fèlix Millet, va ser proposat a l'abat Escarré per ser secretari de la Comissió Abat Oliba, ànima de les festes de l'Entronització.
Parlàvem del ple franquisme, i Benet recordava el paper i la legitimitat que tenia Montserrat per abanderar la reconciliació després d'una guerra "molt brutal, en la qual es van cometre barbaritats enormes per una banda i per l'altra". Montserrat també havia estat víctima en aquella guerra -hi van morir 23 monjos- i "la seva actitud podia ser un exemple". Per tant, concloïa Benet, si Montserrat aixecava una veu per a la reconciliació "havia de ser necessàriament tinguda en compte". I a partir d'aquí recullo la literalitat de l'entrevista, en què explica una de les anècdotes d'aquel 27 d'abril de 1947: l'aparició d'una senyera penjada a la muntanya del Gorro Frigi -visible des de les places del monestir. Tot un desafiament.

-Quin paper concret va jugar la Comissió Abat Oliba en aquell procés?
-Es va jugar molt net. Jo volia recuperar el Montserrat que havia tingut abans de la guerra, el Montserrat de 1931 que havia conegut. I no podíem deixar passar per alt que érem a Catalunya i que Montserrat representava una sèrie de coses que, malgrat que en aquell moment li eren negades, no deixaven de ser les mateixes per les quals ja havia celebrat un any jubilar el 1934.
-Posats ja en el 27 d'abril de 1947, la gran festa de l'Entronització, jugar net volia dir pactar?
-Naturalment. Vam pactar, per exemple, que aquell dia no hi hauria cap bandera catalana dins del recinte del monestir, però tampoc cap d'espanyola més enllà de l'estricta representació de la presència del ministre i del delegat pontifici; però ni domassos als balcons ni res d'això.
També ens vam comprometre que, dins del recinte del monestir, l'única cosa que repartiríem serien les estampes commemoratives, i no propaganda clandestina. Però a canvi d'això vam demanar que no hi hagués cap policia. A l'hora de la veritat, va aparèixer una gran senyera al Gorro Frigi i algú va llançar propaganda, però des de Sant Dimes. O sigui que una cosa i l'altra s'havien fet des de fora del recinte del monestir, i això no vulnerava el pacte.
-Ho van tenir tot controlat en tot moment?
-Vam saber que aquell mateix dia algú va voler penjar una senyera a la Torre de l'Abat -la que presideix solemnament la façana del monestir-, però afortunadament no se'n va sortir. No era gens fàcil, d'altra banda. Si haguéssim volgut, nosaltres hauríem trobat gent per fer-ho, perquè ja n'havien penjat a la Sagrada Família o a la plaça de Catalunya. Però quan es pacta, es pacta, i si aquella senyera s'hagués penjat hauria estat un greu error i un gran problema. Jo em vaig indignar.
D'altra banda, no havia estat gens fàcil arribar fins allà, i el mateix abat Escarré s'hi havia mostrat inicialment reticent. Ell, abans de la guerra, amb prou feines havia conegut res del que passava a l'exterior, i quan la va patir ho va fer des d'un sol costat, sense ser conscient que per l'altra banda també hi havia hagut calamitats. Això, en aquells primers anys de postguerra, l'havia convetit gairebé en un abat franquista. Va ser després que es va anar obrint i va entendre quin esperit havien de moure les festes de l'Entronització.

[L'abat Escarré acabaria exiliat a França després d'una entrevista a Le Monde criticant el que representava el franquisme.]

Demà tancaré aquest minicicle recordant la conversa, també fa vuit anys, amb un dels artífexs de la penjada de la senyera al Gorro Frigi el 1947: Francesc Estragués.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada