16.3.08

Papus


(La foto, d'aquest 16 de març, és borrosa per preservar l'anonimat dels papus)


Comencem la Setmana Santa i aquest diumenge, a Vic, han fet com cada any la processó dels Armats. M'ho he fet anar bé perquè, fa un parell, de dies, a Sant Pere va haver-hi una xerrada per explicar la història del sagrament de la reconciliació (altrament dita penitència) que enllaça perfectament amb això i ajuda a entendre processons com les Vic, les confraries de penitents i tot el que envolta la Setmana Santa. En deixo uns apunts per si a algú li poden ser útils. Per mi ho són molt, si més no, com a lliçó d'història.

1a etapa. Les primeres comunitats cristianes no tenien altres sagraments que el baptisme i l'eucaristia. Un cop batejats, els cristians entraven a formar part de la comunitat de fidels i era dins de l'eucaristia -la trobada amb tota la comunitat- on es perdonaven els pecats. O sigui que no calia tenir el perdó dels pecats com a sagrament específic. Ara bé, per ser cristià i rebre el baptisme no es feia de petit i amb plena inconsciència del subjecte en qüestió, sinó després de tres anys de formació i aprenentatge al costat de la comunitat. Abans de ser fidel de ple dret, eres un catecúmen.

2a etapa
. Perdonar els pecats en el si de l'eucaristia es podia donar per bo mentre els pecats no fossin especialment greus. Quan això passava, es considerava que l'eucaristia no era suficient i calia un perdó més institucionalitzat, més ritual, al qual tothom havia de poder tenir dret, almenys, un cop a la vida. Un pecat especialment greu comportava que el fidel fos apartat de la comunitat fins que no complia la penitència. I aquesta durava set anys. I d'aquesta manera va quedar institucionalitzada l'orde dels penitents, que era el tercer gran estament de les primeres comunitats cristianes: catecúmens, fidels i penitents. Amb el temps, el model es va pervertir perquè tothom considerava que ser catecúmen o penitent era més fàcil de portar que ser fidel. A més, en cas d'emergència -com una mort imminent, per exemple-, el bisbe sempre podia perdonar els pecats d'urgència i, com se sol dir, de pet cap al cel.

3a etapa. Van ser uns monjos irlandesos els primers que, des de la comunitat que anaven estenent en xarxa a través dels seus monestirs, van instituir el perdó dels pecats no com una sola vegada a la vida, sinó tantes vegades com fes falta. I la penitència no es feia abans de rebre el perdó, sinó després. El poder de perdonar els pecats ja no era només dels bisbes, sinó dels preveres, i això que es va encetar com un moviment alternatiu va acabar essent reconegut per l'Església.

4a etapa
. Problema? Els capellans d'aquesta època (estem al món medieval) no tenien necessàriament perquè ser gent formada i intel·ligent, de manera que alguns van començar a administrar el dret del perdó a la seva manera, i fent pagar els seus propis peatges. Podien anar directament des de diners fins a satisfer els seus desitjos més primaris, carnals inclosos. I també van començar a enviar gent a l'infern abans d'hora i de manera arbitrària. Aquest descontrol absolut va portar, per exemple, a l'aparició i de Luter i la seva església protestant, que va abolir totalment el sagrament del perdó per considerar-lo un despropòsit.

5a etapa. L'església catòlica no va reaccionar fins al Concili de Trento (1545-1563), on va intentar posar a ordre al sagrament del perdó i va veure clar que no es podia deixar en mans de preveres que podien ser uns perfectes impresentables. D'aquest concili neixen, per exemple, els seminaris per a la formació de nous capellans, als que des d'aquell moment se'ls demana formació i, de manera especial, sobre temes morals. També s'estableixen les primeres llistes de pecats, de manera de crear una certa jerarquia de pecats de més a menys greus, amb la penitència proporcionada a la infracció comesa. I es fixa que aquest sagrament de la penitència es rebi, com a mínim, una vegada a l'any.

6a etapa. Queda recollida en el que va representar el Concili Vaticà II (1963-65), en què per sobre de tot es recupera la dimensió comunitària del sagrament de la penitència: el sagrament del perdó no ve del capellà, sinó de Déu. I és en el si de la comunitat que aquest perdó es rep i se celebra com una reconciliació amb els germans a qui s'hagi pogut ofendre. Des de llavors, però, s'està en el dubte de si la penitència és com la comunió, que es rep individualment dins d'un ritus que és col·lectiu, o si la confessió dels pecats s'ha de fer personalment. És un tema que no està tancat, però s'està imposant la dimensió comunitària del sagrament. Entre altres coses, perquè la confessió individual dels pecats cada vegada va a menys i, si no es dóna per bona la dimensió només comunitària, l'Església haurà d'acabar per admetre que està plena de pecadors sense remissió, que hauran d'anar de pet a l'infern.


(El meu agraïment a la xerrada de divendres de Mn. Joan Torra, rector de Torelló i professor de seminari; d'ell són tots aquests apunts caçats al vol i segurament imperfectes. Ja en demano perdó d'entrada, per si de cas).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada