No sé si m'ho crec

Cuatro ha promocionat molt un programa que comença avui, que es titula 21 días i en què una periodista, la Samanta Villar, es posarà a la pell de la gent de qui parla. Per exemple, a la dels indigents i a la dels anorèxics. Passarà 21 dies vivint com ells, en farà un retrat en primera persona, i la quarta setmana reposarà per ficar-se set dies després en una nova experiència. Ho venen com un format revolucionari, que en realitat tampoc és nou, i com un desafiament en tota regla davant del que havíem vist fins ara en televisió.

No conec de res a la protagonista. L'he vist presentant informatius a TVE-Catalunya, al 3/24 i també ha sortit a l'España Directo de TVE-1. Si Cuatro hagués anunciat un reportatge sobre la indigència i un altre sobre l'anorèxia, segurament no n'hauria fet cas ni el seu propi departament de premsa. Però quan hi posem una periodista guapa i les ganes de veure què li passa i com es renta quan ja porta deu dies al carrer, ja tenim l'esquer a través del qual molta gent, segurament, aguantarà el programa sencer.

La presència d'una càmera crea una distorsió tremenda respecte a allò que podria succeir de forma espontània. I més encara quan la càmera està en el centre de l'acció d'allò que filma i quan aquella acció es reconstrueix, o es recrea, precisament perquè hi ha una càmera. I segurament que en els moments més durs d'aquest docudrama, quan la protagonista deu estar sola i es filma ella mateixa, fins i tot ella deu poder triar quan engega i quan para, i com que sap quan ho fa deu poder estudiar fins i tot el to, la imatge i el missatge que li interessa donar. A ella, a la productora, a la cadena i a l'audiència.

És per això que no acabo de donar massa credibilitat a aquest format. No sé si val la pena tan sacrifici personal, tan físic com mental, per presumir d'haver saltat un nou llistó en la recerca de nous formats televisius. I amb el risc que, potser, tot plegat s'acabi veient tan sols com un exercici de frivolitat i un morbo gratuït que, en realitat, no aportarà més informació de la que podria aconseguir un treball periodístic fet, estrictament, com a treball periodístic.

Almenys, per compensar-li les males estones que deurà passar (o ja deu haver passat, segurament) fent aquest programa, n'hi podrien regalar un per passar 21 dies vivint com la reina d'Espanya, o com el president del Santander, o com un famós dels que van de plató en plató, de xec en xec i de setmana en setmana. Segurament també tindrien molta audiència, però potser hi descobriríem coses molt més difícils de processar, i d'entendre, que les precàries condicions de vida d'un indigent.

El botí de Botín

Aprofitant que l'economia de l'Estat ha entrat en recessió, el Banco de Santander va aprofitar l'avinentesa per anunciar que ha tancat l'exercici de 2008 amb uns beneficis de 8.876 milions d'euros, i el BBVA per dir que ha superat els 5.000. Perquè ens entenguem, l'import dels beneficis del Santander és més del que l'Estat ha repartit pels municipis de tot Espanya, Madrid i Barcelona inclosos, perquè puguin encarregar obres i donar una mica de feina als (cada vegada més) que es queden sense. Així de cop, se m'acut que un contrast com aquest, en aquestes circumstàncies, hauria d'estar no només prohibit, sinó perseguit legalment.

El president del Santander es diu Botín, naturalment.

No anem pas bé

Potser és el medicament, i el fet que a falta de res per desinflamar ja m'està començant a desinflar el cervell, però em sembla que vaig de mal en pitjor. Ahir al vespre vaig entrar en una botiga de la rambla Tarradellas de Vic per recollir capsuletes del cafè que ara es porta -i que és una ruïna ambiental, com ens va dir un dia en Francesc Mauri de TV3-, i un cop a dins un senyor em va dir "hola!". Jo vaig contestar instintivament dient el mateix, tot i que a la botiga no hi havia absolutament ningú. I això que m'havien saludat ben clarament, i de ben a prop. I amb la mateixa cortesia jo havia contestat, però ara no sabia a qui.

Total, que pocs segons després vaig descobrir que en realitat acabava de parlar amb un lloro. El tenen amb la gàbia, al mig de la botiga, i de tant en tant saluda els clients.

Si no us ho creieu entreu a Catim, allà al Remei. Sobretot toquen el tema tóners, tintes i material d'oficina. Us estaran agraïts, perquè amb les obres de la rambla no hi poden passar cotxes, als clients els costa arribar-hi, i els que podien fer de nous ni tan sols hi troben. Excepte si encarregues cafès en càpsula.

I el senyor de veritat també és molt trempat, que consti.

Tinc dret a reclamació

He passat uns dies de baixa, especialment moral, a causa d'un accident domèstic que em va passar sortint de casa, amb la qual cosa estic valorant si és laboral -anava a la feina- i, per tant, si tinc dret a indemnització. Em faig fotre escales avall anant d'una planta baixa al pàrquing. Més que res perquè havien fregat, com cada divendres, i jo no m'ho esperava. Tampoc hi havia cap advertència visual enlloc, de manera que a més de considerar l'accident laboral tampoc descarto emprendre accions contra la comunitat de veïns per no senyalittzar unes obres de manteniment. A més, estic segur que si es fes una analítica de l'aigua del terra en el moment de l'accident donaria una concentració de detergent lliscant superior al que els meus reflexes -i la meva sola- poden resistir. Segur que hi ha una directiva europea que ho controla, això, i segurament deu ser presidenta d'escala.

Per acabar-ho de fer còmic, i com a hores d'ara ja sap mig país, portava una ampolla d'Aromes de Montserrat -per estrenar, i embolicada- valorada en 14 euros i que se'm va trencar amb la patacada. He de mirar si ho cobreix algun seguro. Vaig perdre mig matí amb el peu submergit dins d'una palangana amb aigua i sal, i a la tarda vaig anar a l'Aliança perquè em fessin una radiografia i confirmar-me, com ja em temia, que és un esguinç sense importància, que fa més ràbia que mal, però que sempre ve de nou.

No sé si en Joan Saura, com a conseller d'Interior, també ho és de l'interior dels blocs de pisos, i si des del Departament pot haver-hi algun paquet d'ajudes per compensar l'emprenyada de divendres. A més, llavors passa que quan la gent et veu de seguida es compadeix de tu, però quan li expliques el què se'n comença a fotre, amb la qual cosa hi ha un estrès psicològic afegit i un sentiment de culpa que també s'haurien de compensar d'alguna manera.

Ara porto el turmell embolicat i em prenc unes pastilles. M'ha d'haver passat a finals de setmana. Si divendres no he actualitzat el bloc, senyal que m'han hagut d'ingressar, o que ja tinc el primer judici per danys i perjudicis.

Au, que vagi bé.

L'aeoport ha volat

Aquest dimarts la Generalitat ha aprovat el Pla d'Aeroports. A Osona ja no en parla ningú, de l'aeroport, i pel que sembla el conseller Nadal tampoc. S'obrirà un concurs públic perquè, en un radi de menys de 80 quilòmetres de Barcelona, es puguin presentar propostes per aspirar a l'aeroport corporatiu i empresarial que ha de descongestionar el Prat i resoldre el col·lapse del de Sabadell. Sonen el pla d'Òdena, el Bages, altres punts de l'Anoia o el Penedès.

L'aeroport ha estat un dels grans despropòsits del Consell Comarcal d'Osona. Una mena de caprici personal frustrat, i mai reconegut, per algú que va tirar pel dret, parlant en nom del Consell i del consens sense haver-ne parlat ni amb el Consell ni amb els que hi comparteix govern.

El nostre grup, i aquest bloc també n'és ara la prova, ja va dir que difícilment l'aeroport corporatiu es podria plantejar a Osona, entres altres raons perquè difícilment s'haurien pogut plantejar pitjor les coses. L'única sort de qui ha estat al darrere d'aquest despropòsit és que, de tan malament que s'ha fet tot, ningú es podia creure des del primer moment que això anés seriosament.

O sigui que el debat que l'aeroport hauria de generar com a infraestructura estratègica -o no- per la comarca, al final no caldrà que el tinguem. Tot això que ens estalviarem.

I si aïllem un parell de dies tot Barcelona?

La foto és meva, i és boníssima

Si un dissabte normal hagués volgut fer aquesta foto hauria hagut de donar molts calés a algú. O per fer tancar tota la plaça per evitar que hi passés ningú, o subornant directament tota la gent que estigués a punt de passar-hi. És la vista d'una de les places de Montserrat. Com que no hi ha carretera, ni funicular -i em van dir que avui i demà, ni tan sols aeri-, no hi puja pràcticament ningú. I la imatge -les imatges, perquè en vaig fer moltes més- és espectacular, pel que té d'inèdit.

És la diferència entre el trànsit i el no-trànsit. És terrible. Per això, ara que hi ha tot aquest debat sobre els límits de la velocitat a les entrades de Barcelona per evitar sinistralitat i reduir les emissions contaminants, seria un exercici curiós teoritzar, com a mínim, quin estalvi de contaminació ambiental representaria aïllar un dia, o dos o tres -alternant-ho durant l'any, si de cas- tot Barcelona. De la mateixa manera que la Universitat de Harvard fa estudis sobre quant li costen al medi ambient dues consultes al Google, també podria estudiar què guanyaria el medi ambient si un dia a l'any, o dos, o tres, a Barcelona no hi pogués circular ni un sol vehicle i tingués els accessos tallats. Que tampoc hi puguessin passar trens i que l'únic mitjà de transport obert, per fer-ho una mica igual que Montserrat, fos el funicular de Montjuïc.

Explicat a la gent amb temps, l'experiència seria divertida. Com la meva de dissabte passat a Montserrat. Hi vaig pujar per feina -una reunió-, i vaig compartir viatge a l'aeri amb un parell de clientes no gaire convençudes: deien que "això no té cap seguretat. Si cau ens matem, i punt". És el mateix que pots dir abocat a un cingle, anant en un avió que no piloti Sullenberger o travessant -tant per sobre com per sota- l'aqueducte de Sant Sadurní d'Osormort.

Un cop a dalt, em va venir el cap la reflexió aquesta sobre el trànsit. Si a Montserrat hi passen cada any 2 milions de persones, això fa una mitjana de 40.000 per setmana, de les quals 30.000 es deuen acumular els caps de setmana. No crec que el cap de setmana passat hi hagin passat ni el 5% del que deu ser habitual. Si això ho apliquem a Barcelona, les xifres serien espectaculars. Tant com per permetre, la resta dies de l'any, que tothom anés a 120 per l'autopista a tota hora.

L'agenda del cap de setmana que ve a Sant Pere

De l'e-book a l'e-ncert

No fa pas encara gaires anys, quan el ministre d'Economia d'un país portava els pressupostos al Parlament per començar-ne a parlar els descarregava en furgoneta, i tu podies mesurar la importància d'un país en funció del nombre de furgonetes que portava o de l'estona que s'estava a descarregar-les. D'un temps cap aquí, els ministres ja van als parlaments amb llapis de memòria, que és així de petit. La importància del país, doncs, es mesura ara en els GB que caben al llapis.

Fins ara, quan un intel·lectual il·lustre fa donació de la seva ingent biblioteca personal surt una foto d'un despatx molt gran ple de prestatgeries i de llibres, vells i nous, però molts llibres. D'aquí a un temps, quan un il·lustre faci lliurament del seu fons personal a l'Arxiu Nacional de Catalunya també ho farà en un llapis, perquè els investigadors de l'arxiu també se'l podran rellegir de dalt a baix en un e-book.

Fa uns quants anys, quan era corrresponsal d'un diari de Barcelona, em van dir els del diari en qüestió que ja tenien estudiat, i a punt, un sistema per deixar de fer el diari en paper. Tu et compraries una mena de carpeta convencional, d'aquelles que hi guardes els DIN4 de col·legi, i quan l'obriries et sortiria una pantalla de LCD per llegir-hi el diari per internet. I te'l passarien cada dia i te'l podries llegir a la mateixa carpeta. I fins i tot ja n'hi havia un model més sofisticat que el podies enrotllar i tot, com també ja passa amb teclats d'ordinador o pianos electrònics.

Vés a saber on ens portarà l'evolució tecnològica. Però l'altre dia també llegia que la BBC, en una decisió sense precedents a la història, ha deixat de desenvolupar l'extensió del seu portal web a l'àmbit regional per no amenaçar la supervivència de la premsa local de tota la vida, que prou malament que ho passa. Competir contra la potència de la BBC i els seus recursos hauria estat impossible. El que no sé és què passarà amb el futur de la premsa de paper de tota la vida. Diria que si algun dia ha de morir serà més pels costos que representarà davant de les noves tecnologies més que no pas perquè les noves tecnologies canviïn abans els hàbits de la gent.

De moment, l'e-book no m'acaba d'atraure, com no m'atrau gaire la tecnologia que t'acaba fent portar a sobre més de 500 euros que pots perdre en qualsevol moment, o per qualsevol descuit. Al metro prefereixo llegir-hi el diari, sobretot si te'l regalen. I a casa, la relació física amb un llibre continua essent, malgrat tot, més romàntica.

Potser d'aquí 30 anys aquest post el llegiran a algun col·legi o en un e-nstitut, en forma d'e-mail o d'e-book, per arribar a la conclusió que jo era molt e-diota. Però a m'e em serà molt e-gual.

Deixeu-nos fer la guerra en pau

Ja és ben trist constatar, una vegada més, que aquest nostre país encara no té límits a l'hora de superar el seu propi nivell de ridiculesa davant de determinades coses que el fan encara més provincià que en el llistó anterior. I no és només per l'enèsima picabaralla partidista pel tema del finançament, que ja és greu, sinó per la cursa d'uns i altres, fins i tot dins del propi Govern, per veure qui és més fariseu a l'hora de prendre partit en la tragèdia de Gaza, que això és gravíssim.

Els debats maniqueistes són, per simples, inconsistents. I més en aquest conflicte, en què s'enfronten un terrorisme d'Estat contra un estat de terror que també és responsable de moltes coses dins mateix del món àrab i que ara no queda bé qüestionar. Si ha de ser per mi, amb la mateixa contundència que des de l'Entesa hem condemnat sense matisos l'agressió d'Israel contra els palestins de Gaza, que és inacceptable, també s'ha de condemnar que dins de Gaza hi hagi una organització terrorista que tingui en el centre del seu ideari la destrucció de l'Estat d'Israel i que darrere d'això hagi d'hipotecar la vida de la seva pròpia gent, ja sigui com a víctimes de la represàlia exterior o com a actors directes d'una croada macabre que també mata nens innocents en cafeteries.

I també valoro, per tant, que navegant contracorrent dins del que ara és políticament correcte algú qüestioni tot això i es pregunti perquè les manifestacions contra Israel, amb l'horror que ha arribat a escampar aquests dies, han tret malgrat tot més gent al carrer a les ciutats d'Europa que el bell mig del Pròxim Orient.

La repulsa ha de ser per tota la violència. Però el més trist de tot, i el que veritablement ens hauria de fer reflexionar, és la incapacitat de tota la comunitat internacional per no poder aturar un conflicte crònic, on en realitat s'hi acaba condensant l'essència d'un conflicte global, i que un Estat que es diu democràtic menyspreï sistemàticament l'autoritat i les resolucions d'una organització, les Nacions Unides, de la que és part. El dia que ho fes recuperaria, almenys, la legitimitat per denunciar que una organització terrorista no deixi viure en pau la gent dins del seu propi país. Potser llavors Europa es manifestaria en suport a Israel.

Déu n'hi do

Foto: El Periódico

Parteixo de la base que algú que pretén convèncer de la inexistència de Déu s'equivoca tant com el que pretén convèncer de la seva existència. Per alguna cosa en Déu s'hi creu, o no, i punt. I això és una cosa que tothom viu, o no, com més li plau. Per això, un dels millors comentaris que he sentit de la campanya dels ateus als busos de Barcelona és el de Josep Maria Ureta, que ha comentat -no sé si amb sorna o amb coneixement de causa- que quan la campanya es va iniciar a Londres, al lema escollit van haver-hi d'afegir el "probablement" a davant perquè no se'ls pogués denunciar per publicitat enganyosa. Demostrar que Déu no existeix no es pot fer. Amb la qual cosa, el missatge dels busos passa a ser més proper als agnòstics que als ateus.

L'única vegada que m'he plantejat acostar-me racionalment a la idea de si Déu existeix o no, em va sortir una conclusió gairebé còmica, però terriblement pragmàtica. Si et passes la vida defensant que Déu existeix i al final no te'l trobes, perquè més enllà de la vida no hi ha res, tampoc vindrà d'aquí perquè no tindràs a qui queixar-te i tu tampoc seràs res que pugui queixar-se, perquè hauràs deixat d'existir i no hi haurà ni Déu que t'escolti. Suposo que m'explico. En canvi, si et passes la vida negant l'existència de Déu i al final te'l trobes, trobo que ha de ser bastant fotut. A veure què li dius, després.

A mi, francament, el concepte de Déu no em molesta. I la filosofia més rebuscada -i creient- diu que des del moment que algú té la necessitat de negar-lo vol dir que l'assumeix com a idea, i que això sol ja fa que existeixi. Perquè fins i tot els ateus tenen una idea de Déu.

Jo no aspiro a filosofar tant. Però sóc dels convençuts que siguis creient, agnòstic o ateu pots gaudir exactament igual de la vida i que d'amargats n'hi ha de creients, però també d'agnòstics i d'ateus. I que sigui per molts anys.

P.D. Per cert, que per un moment he pensat que els busos d'en Sagalés ja es passejaven per Vic amb la rèplica d'E-cristians i una foto de Déu estampada sobre el maleter. Però llavors, vist de prop, m'he adonat que era simplement en Pau Gasol anunciant un cotxe de la SsangYong. Que una mica Déu ja ho és, aquest, també.

Google, una amenaça per al medi ambient

Buscava una foto per il·lustrar el tema aquest de l'existència de Déu, que deixaré per demà perquè fer-ho ara seria poc original, però m'he trobat una cosa que m'ha fet molta gràcia. Resulta que segons un estudi de la Universitat de Harvard, que sempre que es diu així muda molt, les cerques al Google, que és el buscador per excel·lència d'Internet, contribueixen a l'escalfament global del planeta pel consum d'energia que s'acumula en el conjunt de milions de cerques que es fan simultàniament arreu del món. I l'estudi hi posa fins i tot dades concretes: fer dues cerques al Google produeix el mateix diòxid de carboni (CO2) que posar a bullir l'aigua d'una tetera.

Diu que cada dia Google tramita a tot el món 200 milions de cerques, amb el que emet a l'atmosfera 1,4 tones de CO2 diàries, que són l'equivalent el consum de 60.000 Kw/h cada dia. El problema afegit és que bona part d'aquestes emissions són inútils perquè una cerca a Google posa en marxa paral·lelament diferents servidors de la companyia arreu del món (es diu que en té a Estats Units, Europa, al Japó i a la Xina), i l'usuari rep la resposta del que reacciona més de pressa, de manera que la resta acaben treballant per res.

Per si de cas, i per no abusar, a partir d'ara em proposo fer només un parell de consultes a la setmana. Sort que la foto del bus dels ateus ja l'havia buscat abans de veure això..!

Una proposta

Diumenge 25 de gener farem a Sant Pere la Fira de Sant Sebastià. I a les 6 de la tarda, a l'església, farem el 30è aniversari del Concert d'Any Nou, amb el cor Lieder Càmera de Sabadell. És una proposta la mar d'interessant amb un dels que es pot considerar millors cors que tenim al país. O sigui que ja ho podeu apuntar a l'agenda. Bon cap de setmana!

Tastet de literatura

Un encàrrec domèstic m'ha portat fins a l'estació d'autobusos de Vic per comprar un parell de targetes multiviatge. M'hi he trobat, en un racó, un expenedor arrebossat del que aparentment semblaven prospectes o tríptics, però al cap de poc m'ha vingut a la memòria del que es tractava: la iniciativa de la Generalitat d'editar primers capítols de llibres per fomentar la lectura entre els usuaris del transport públic.

Veient com estava el moble en qüestió, la iniciativa, almenys a Vic, és un fracàs. I encara més si tenim en compte que l'extracte en qüestió deia a la portada que Tornarem després de festes. De manera que els d'allà hi han passat les festes senceres i ningú no n'ha fet gaire cas.

No sé com deu anar a Barcelona, la iniciativa. Per la part que em toca, reconec que em sentiria incapaç d'agafar el metro amb un llibre a les mans. No em podria concentrar, i em passaria el mateix que quan em repassava els apunts abans d'un examen: moltes vegades no m'assabentava absolutament de res però tenia la necessitat de llegir-ho d'inèrcia només per saber que m'ho havia mirat. El poc que llegeixo ho he de fer disciplinadament, pendent només del llibre i aïllat de qualsevol estímul que no sigui un fons musical que pugui controlar personalment, tant en volum com en repertori.

Per això, i també perquè de fet no havia d'agafar ni cap tren ni cap autobús, me n'he endut un parell d'exemplars i m'ho he llegit a casa, havent sopat. I he conegut a la Juliana, ve-t'ho aquí. No ho tenia pas previst. Llàstima que, a l'estació de Vic, em sembla que massa gent ha deixat passar l'oportunitat de conèixer-la. I això que per la seva fonda hi passa gent de tocar de casa.

L'exemple de Kennedy

Em costa molt veure una pel·lícula sencera i m'és directament impossible fer-ho si la tallen per publicitat, que a vegades acaba essent tan llarga com la pel·lícula. Però aquest dimarts a la nit vaig tenir ocasió de veure 13 días, que recrea la tensió entre els Estats Units i la Unió Soviètica arran de la crisi dels míssils de Cuba de 1962 que, per entendre'ns, va portar el món al límit de la tercera guerra mundial. No sé si és una gran pel·lícula, si va ser molt premiada, si està entre els 1.000 millors films de la història o com hi actua en Kevin Costner. Però per mi és simptomàtic que em vaig asseure a la butaca a les 10 del vespre i no me'n vaig aixecar fins a 1/4 d'1.

La crisi dels míssils l'havia estudiat a història, em sembla, però poques vegades com ahir havia pres consciència de la gravetat que va arribar a tenir. Tampoc sé el grau de fiabilitat de la pel·lícula respecte a la realitat, però fa basarda pensar que el destí sencer de la humanitat depèn de la bona voluntat d'unes poquíssimes persones i que si Kennedy no hagués estat president aquells dies, potser el món s'hauria acabat el 1962. Gairebé tan bèstia com això. L'estament militar era partidari de la destrucció dels míssils i la invasió de Cuba, mentre Kennedy -això diu la pel·lícula- demanava al seu secretari personal que si els avions espia eren ametrallats pels soviètics quan sobrevolessin l'illa no ho reconeguessin als seus superiors, perquè seria el pretext perfecte per justificar l'atac.

I si realment és veritat que el pacte amb els russos de desmantellar la base de Cuba es va pactar la nit abans d'esclatar una guerra, entre Bob Kennedy i l'ambaixador soviètic, Déu n'hi do. Els camps de batalla van alimentant l'odi fins a límits insuportables mentre els principals actors de les crisis se citen en despatxos compartint, fins i tot, una copa de whisky.

No crec, per desgràcia, que sigui aquesta la relació entre els principals actors del conflicte de Gaza. Des de dimarts enyoro una mica més Kennedy. I la pel·lícula la recomano. Sigui o no sigui estrictament fidel a la realitat, com a mínim invita a reflexionar una bona estona.

La gran nevada

Els àpats de Nadal tenen la fama de fer-se farregosos i no acabar-se mai més, fins al punt que a quarts de set encara pots menjar neules tot esperant el cafè. O sigui que no hi ha res millor que una nevada per fulminar aquesta mena de trobades. És el que ens va passar ahir amb els de casa. El que passa és que la d'ahir no era una trobada farregosa, sinó la que esperem cada any per regalar-nos amics invisibles havent dinat, i això sempre té un punt d'emoció. Érem a Olost, a ca la Queta, i va començar a nevar just quan acabàvem els canelons. Vam tenir temps per obrir els dos primers paquets i decidir marxar corrents, que pintaven bastos. O sigui que la resta de regals els vam obrir cadascú a casa seva i agraint-nos-els mútuament per telèfon. Els de Telefònica van viure amb nosaltres una mena de segon Cap d'Any. Tot curiós, també. Però llavors també t'adones que les trobades farregoses també sap greu no poder-les fer, o com a mínim acabar-les.

Per cert, que amb les presses no vam poder menjar-nos el tortell de Reis. Em sembla que la Unió Europea també recomana no guardar-lo d'un any per l'altre, o sigui que ens el cruspirem fora de temporada. Al vespre, després de veure el Barça a estones -ja és curiós que la tecnologia digital, tan moderna ella, sigui tan fràgil davant d'un raig d'aigua o d'una nevada-, em vaig empassar una pel·lícula que comentaré demà, perquè em va agradar.

Tortell indultat

Des de l'any passat que no escrivia en aquest bloc. A veure si aquest any ho faig una mica més sovint, tot i que ja m'he comprovat a mi mateix que no sóc cap garantia de res. En qualsevol cas, sigui dit d'entrada que Bon Nadal i Feliç Any Nou a tothom.

Avui m'he despertat sentint per ràdio que la Unió Europea ha decidit finalment indultar el tortell de Reis, ja que aparentment incomplia la normativa que prohibeix introduir joguines dins dels comestibles. Però la raó no ha estat aplicant-hi, simplement, sentit comú, sinó que ha hagut de ser legal: el rei no és cap joguina, i la fava tampoc, de manera que no passa res. Com tampoc passaria res si hi posem agulles imperdibles, xinxetes o didals, per exemple. Perquè amb això tampoc s'hi juga.

La primera vegada que vaig sentir que Europa es plantejava prohibir-nos això em van venir de seguida al cap les curses de braus. No sé si hi ha cap normativa europea que permeti als escorxadors aniquilar els animals de fiblada en fiblada. Però clar, com que les corridas no són escorxadors, també deu ser la manera legal de no haver-s'hi de ficar.

També he de reconèixer que si els de la Unió Europea haguessin tingut la foto que hi ha més amunt, vés a saber què haurien decidit. De joguina no se'n veu ni una, però d'arguments per qüestionar el tortell, déu n'hi do. Els que mengem a casa són una mica més sobris, per si de cas. Així complim la normativa europea, la del sentit comú i els consells de salut.

Bon profit!