Europa surt de la UE

[Article publicat a EL 9 NOU el 30.05.14]

Segurament era el que tocava, però portem gairebé una setmana convençuts que les eleccions de diumenge han reforçat la causa sobiranista i ens cau la bava perquè el Financial Times ja diu que el comportament electoral de Catalunya, tot i ser dins d’Espanya, és propi d’un altre país. Molts hem celebrat el triomf per majoria absoluta dels partits favorables al 9N, hem reclamat a Brussel·les que ens escolti i ens hem convençut que ho farà. Perquè malgrat tot, ens hem fet a mida un imaginari col·lectiu on hem etiquetat aquella idea tan romàntica d’Europa com a paradigma de democràcia, tolerància, modernitat i justícia, i on davant d’això la causa catalana no pot ser rebuda d’altra manera que amb comprensió i afecte.

Però llavors mires els resultats d’Europa i et preguntes si, ben mirat, entre tots no estem fem una mica el préssec. En un parlament que fins i tot perd diputats –de 766 a 751, un cop redimensionada la incorporació en ple mandat dels croats–, els cinc principals partits perden representació. I això inclou els grups on seran PP i UDC, per una banda, i el PSOE (amb el PSC) per l’altra.

Però també perden diputats els liberals on hi ha CDC (de 85 a 64, 21 menys) i els verds on han de quedar adscrits ERC i ICV (de 58 a 53), els líders dels quals van ser els únics que van fer campanya a Barcelona per defensar, amb menys i més entusiasme, respectivament, el dret a decidir dels catalans.

Pugen l’euroescepticisme i l’extrema dreta pura i dura, que s’ha convertit en primera força a França i ha dinamitat el mapa de Gran Bretanya, on entre altres coses el 2017 hi ha compromès un referèndum per part del seu primer ministre, David Cameron, sobre la continuïtat a la Unió Europea.

Amb aquest escenari, tinc ganes de tornar a sentir el ministre Margallo dient que una Catalunya independent quedaria fora de la Unió Europea. El pànic que deu tenir ara és que, al final, catalans i escocesos siguin els únics que hi creguin.