La reforma laboral

 [Article publicat a EL 9 NOU el 16.12.11]

Les comissions que preparen les cavalcades de Reis haurien d’estar al cas d’avisar-los que s’acaba això que la gent tingui festa per celebrar el dia que arriben. Diu que només podran rebre’ls el 6 de gener si coincideix en cap de setmana o dilluns, però si no haurà de saltar al dilluns més proper, que podria anar del 4 al 9, per entendre’ns. Tenim la sort que per l’any que ve, o sigui el 2012, ja no hi ha temps d’avisar-los i serà com sempre, tot i que el 6 s’escau en un divendres. El 2013 serà diumenge i el 2014, dilluns, de manera que els problemes podrien començar a partir de 2015, que el 6 de gener serà dimarts, suposant que per aquelles dates encara ens quedi prou gent i país per poder-los rebre.

A la gent que munta el concert de l’Orfeó Català per Sant Esteve també se’ls haurà d’avisar que s’acaba això de poder-lo fer l’endemà de Nadal, si no és que Nadal s’escau en un divendres, un dissabte o un diumenge, com passa aquest any. Si Nadal és dilluns, Sant Esteve haurà de saltar al dilluns següent, que per acabar-ho de complicar serà Cap d’Any, que per si sol –com Nadal– serà festa al marge del dia que sigui. De manera que llavors Sant Esteve potser el celebraríem el 8 de gener, que de fet és Sant Llucià. I l’Orfeó cantaria nadales quan ja no toca.

Als que munten processons de Setmana Santa se’ls haurà d’advertir que el Dijous Sant s’haurà de passar a dilluns, perquè Divendres Sant tampoc es tocaria però dos festius intersetmanals no podrà ser. De manera que si es passés al dilluns següent, coincidirien aplecs de Pasqua per celebrar la resurrecció de Jesús amb processons de quan encara l’havien de matar, cosa que incrementaria les dificultats de l’Església per fer-se entendre. També diuen que no s’ha de descartar que d’ara endavant l’Onze de Setembre s’acabi celebrant el 8, o el 13, si la Diada Nacional no és, com a molt, un dilluns.

Si algú no acaba d’entendre l’article pot parlar amb la CEOE. Matins de dimarts a divendres, excepte festius. I ponts, per ara.

El discurs del rei

[Article publicat a EL 9 NOU el 09.12.11]

Com que m’ha vagat, aquesta setmana de ponts m’he entretingut una estona a revisar el discurs del rei. No el del tartamut de la pel·lícula, sinó el del rei d’Espanya de fa un any, quan va sortir per Nadal a desitjar bones festes, pau, amor i solidaritat a tothom. I ha estat divertit perquè escoltar un discurs amb efectes retroactius quan hi has acumulat l’experiència –i les notícies– de l’any que ha passat, fa que te’l miris diferent i hi vegis algun missatge subliminal.

Jo l’he trobat. Al discurs de l'any passat hi un moment, al minut sis, que renya una mica la gent que no actua de manera responsable davant la crisi. I diu, també, que ha arribat l’hora de fomentar l’exercici de grans valors i virtuts com la voluntat de superació, el rigor, el sacrifici i l’honradesa. I és just acabar de dir honradesa que se li descontrola una mena de sanglot que el convulsiona lleugerament i li mou la nou del coll; allò que si ho haguessis de dibuixar en un còmic faries un núvol de bombolletes per escriure-hi “glups, el que acabo de dir...”.

Continuant amb el tractat de semiòtica, també és curiós que en un missatge de Nadal la foto de família del rei d’Espanya a la tauleta no sigui la seva, sinó la d’un equip de de futbol. Un altre detall que pot indicar certa desorientació reial a l’hora de predicar sobre valors i virtuts que, com que potser ell també té en crisi, li fan venir el sanglot cada vegada que en parla.

Per això espero amb expectació el discurs d’aquest any. Potser apareixerà amb ulleres de sol per amagar l’ull de vellut, o més aviat per intentar passar desapercebut davant l’últim motiu de preocupació que se li ha acumulat. El gendre perfecte, l’esportista d’elit, l’exjugador del Barça i l’home que finalment havia portat una mica de glamour a la família, s’ha vist involucrat en una trama de negocis tèrbols i paradisos fiscals pels que han circulat uns quants centenars de milers d’euros.

Ja veig a venir que, per al discurs d’aquest any, el rei deurà preferir a la tauleta una foto de Nadal. D’en Rafa, vull dir.

Com TV3 no hi ha res?

[Article publicat a EL 9 NOU el 02.12.11]

Trobo que el xantatge emocional a què ens va sotmetre Mònica Terribas quan va dir que amb 40 milions d’euros de menys TV3 hauria de renunciar al futbol –és a dir, al Barça– ha acabat tenint poc impacte. Va ser la frase del moment, el titular de l’endemà, va rebre suports pel fons i retrets per les formes a parts iguals, i ara mateix s’ha ficat, com tantes altres coses, en aquesta nebulosa crònica on qualsevol hipòtesi de futur entra en quarantena des del mateix moment que s’acaba de dir. És el que té la crisi: ens passem el dia vivint d’amenaces i l’endemà, abans de la següent, podem felicitar-nos una estona d’haver sobreviscut a la d’ahir.

En diuen globus sonda: es llança una mala notícia, s’analitza la reacció, se’n calibra l’efecte i s’acaba esmenant dient que “se’ns ha malinterpretat”. Això potser es va aconseguir: l’última notícia és ara que la reducció de pressupost de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) es pot revisar a l’alça en funció de com vagin les coses. En part, potser, perquè el primer que va fer el Barça després de saber que s’haurien de treure TV3 de la màniga va ser perdre un partit.

En el debat sobre TV3 i els mitjans de la CCMA en general hi ha hagut un element pervers, que ha estat associar-ho a la claudicació del govern de torn als interessos d’un grup privat que d’alguna manera s’ha de cobrar els serveis prestats. En realitat, el dimensionament de TV3 s’hauria d’analitzar per si sol i sembla, afortunadament, que és el que s’imposa a mesura que passen els dies. Uns dies que, per desgràcia, també ens han servit per conèixer la dramàtica situació per la qual passen altres mitjans públics i privats, nacionals i locals, que no disposen de 13 minuts de Telenotícies per remoure consciències i postular-se com a garants imprescindibles, al preu que costi i amb una plantilla intocable, de la cohesió nacional i la pervivència de la llengua. TV3 és molt important, però aquesta vegada no ha triat el millor camí per guanyar-se l’empatia.

Exercici per demà

[Article publicat a EL 9 NOU el 25.11.11]

Pendents com estem des de fa dies de primes úniques, interessos de deute i retallades salarials, ens ha passat una mica per alt que la nova legislatura espanyola s’estrenarà un dimarts 13 coincidint amb Santa Llúcia, patrona dels invidents i de les modistes, per allò que han d’actuar amb molta vista. Em refereixo que tot plegat passarà el 13 de desembre. Vist fredament –perquè compta que en farà, de fred– no és una mala metàfora per un país que fa temps que avança a cegues i que tempta la sort cada dia que passa.

S’ha de dir que santa Llúcia va perdre la vista perquè l’hi van treure, literalment. Explica la llegenda que als volts de l’any 300 va ser jutjada per no voler renegar de la seva condició de cristiana i li van fer buidar els ulls; però ella hi va continuar veient. Salvant les distàncies –i el sentit figurat–, més d’un càrrec electe potser ara agrairia no tenir ulls, per no haver de veure el paper galdós que li ha tocat fer últimament estant de campanya. Des dels que han acabat fracassant a les eleccions de diumenge fins als que, des de llavors, només han calgut un parell dies per deixar-nos clar que se l’havien passat mentint. Són els que fa temps ja van aprendre que no tenir ulls no vol  dir necessàriament no tenir vista; que d’això els en sobra. I si va ser per aquesta via que Llúcia de Siracusa va arribar a santa, deu ser que tampoc van tan malament.

Per vista, per exemple, la que té el nou president del govern espanyol, que des de fa una setmana no ha obert la boca amb l’excusa, segurament, que encara no és president. Després compta que farà el mateix amb l’excusa que ja ho és, per evitar que res del que pugui dir afecti els mercats, les primes úniques i els interessos del deute. Quins temps, aquells, quan el poder i la confiança d’un govern podien ser tan absoluts com la majoria que te’ls donava. Ara, en canvi, ja només ens queda confiar que santa Llúcia ens conservi la vista per poder llegir de prop els deures de cada dia de Fitch i Goldman Sachs.

Societat limitada

[Article publicat a EL 9 NOU el 18.11.11]

Quan ara fa 15 dies va començar la campanya electoral, Papandreu era primer ministre de Grècia i Berlusconi, d’Itàlia. Zapatero compta que ho era d’Espanya, però porta tant temps amagat que a ningú ja no li deu importar el més mínim que no exerceixi. Aquest divendres se’ns acaba la campanya electoral amb dos governs europeus potes enlaire –i espera’t– i un discurs creixent que diu que el futur no és dels polítics, sinó dels gerents. I que potser ja és hora que els estats es converteixin en societats anònimes –o limitades–, i que canviïn els governs per consells d’administració i els ministres de partit per tecnòcrates de carrera, que és el que compta.

A Grècia, primer, i sobretot a Itàlia, després, sembla que s’imposa aquesta via per configurar un nou “ordre” europeu. Fins i tot he sentit a dir a Niño Becerra, al que si ara s’escrivís La Bíblia li encarregarien el Llibre de l’Apocalipsi, que més hauria valgut no fer eleccions i muntar directament un govern de concentració format per tècnics. És una manera de dir que quan mana l’economia, com és el cas, els discursos polítics no tenen  ni sentit, ni lloc, ni gaire res a fer.

En realitat, potser no calen ni tecnòcrates. La millor reflexió de la campanya la va fer un ninot d’en Batllori a La Vanguardia, just el dia que començava: “La que ens ve a sobre, intentant-nos convèncer de votar un president quan, en realitat, el que triarem és un cap de planta”. I el que sap més greu, davant d’una realitat que ja no s’escapa a ningú, és que les consignes dels partits hagin estat aparentment alienes a aquesta evidència per tornar a caure en la retòrica de sempre: l’intercanvi de retrets i d’il·luses veritats absolutes. Quan en realitat, i ara que ja saben tots què és passar per un govern, el que haurien d’haver dit és que, en endavant i per molts anys, l’única cosa possible serà mirar de fer el que bonament es pugui fins allà on bonament et deixin, i amb el marge que bonament et donin. Guanyar-se una mica de credibilitat començaria per admetre-ho d’una vegada.

Per penúltima vegada

[Article publicat a EL 9 NOU l'11.11.11]

No sé si la nostra generació som prou conscients de l’honor que hem tingut de poder celebrar 11 anys seguits la coincidència de dia, mes i any en una mateixa data, com passa aquest 11 de l’11 de l’11. La sèrie va començar l’1 de gener de 2001 i ha arribat fins ara, passant pel 3 de març de 2003 o el 9 de setembre de 2009, per posar un parell d’exemples. I si tot va bé, d’aquí a un any, un mes i un dia podrem celebrar per última vegada una nova coincidència en el que ens queda de segle i, segurament, de vida. Els que s’acaben d’incorporar difícilment podran ser conscients del que passarà tant avui com el 12 de desembre de 2012, de manera que no compta. I difícilment tindran l’oportunitat de passar-hi dotze vegades més a partir del 2101; o sigui que això nostre té molt mèrit.

Llàstima que la història recent ens hagi portat a associar el número 11 a les males notícies, que determinats tractats de numerologia desmentirien però que altres, en canvi, ratifiquen. Com un que m’he repassat de sant Agustí, que aquest diumenge hauria fet 1.657 anys i ja ens havia advertit, a la seva època, que l’11 era un número lleig, perquè fins al 10 hi ha equilibri i l’11 ja és excés, descontrol i pecat.

Tot plegat és molt relatiu. El número 11 pot voler dir sort i desgràcia alhora. Aquest divendres, per exemple, falten 11 dies perquè els diaris publiquin la foto del guanyador de les eleccions de la setmana que ve. Serà maco per a qui les guanyi i bastant lleig per a qui les perdi, tot i que quan una i altra cosa es veuen a venir de lluny ja no tenen cap mena de gràcia.

En canvi, l’11 també m’agrada perquè surt del 29, que és 2+9. I va ser un dia 29 d’ara fa exactament 29 setmanes que s’estrenava en aquesta contraportada la veïna de columna que ara es traslladarà al centre, on trobarà més espai per escriure. I aquí al costat tornarà la veïna que ja hi vivia, ara que ja hem conegut el roc a la faixa que duia amagat l’última vegada, vet-ho aquí.

Doncs felicitats, sort i que vagi molt bé. I a l’ONCE, també.

Només som una mil·lèsima

[Article publicat a EL 9 NOU el 04.11.11]

En principi tots tenim la BBC per un mitjà de referència, de rectitud i ponderació informatives i un control extern que en garanteix la seriositat i la independència. Com que m’ho creia vaig entrar en una web que han activat ara que hem estat tan pendents de saber on naixia l’habitant número 7.000 milions del planeta. És divertit perquè hi entres les teves dades de naixement i et diu a l’instant el lloc que ocupaves al món el dia que vas néixer tu. I jo, per exemple, vaig ser el 3.712.372 779, que no està gens malament.

El problema és que tot d’una, la setmana passada, va començar a córrer que l’ONU havia proclamat oficialment que ja havia nascut l’habitant 7.000 milions. Va ser el 31 d’octubre. Vaig voler-ho contrastar directament amb la BBC, però quan hi vaig entrar la data per comprovar-ho em va dir que tot just passàvem a l’habitant 6.997.287.200. I una cosa encara més fulminant: vaig descobrir que podies entrar dates de naixement fins al 31 de desembre d’aquest any, quan segons la BBC al món hi haurà 7.010.105.800 habitants. El número 7.000 milions naixerà, segons aquesta web, el proper 13 de novembre. Ho dic per si hi ha alguna mare pendent d’entrar a quiròfan per aquelles dates. Podrà trucar a l’ONU, o almenys a la BBC, per dir quin fill més ben parit que li ha sortit, i per si volen la foto.

He de reconèixer que d’aquesta gran fal·làcia que s’ha muntat per l’habitant 7.000 milions del planeta, em fascina que la disputa només hagi existit entre tres criatures de les Filipines, Rússia i l’Índia. Té mèrit, tenint en compte que a vegades ens hem trobat amb més candidats barallant-se pel títol de primer català de l’any. I per la part que ens toca, haurà anat bé per assumir que malgrat que ens passem el dia sentint-nos el centre del món, en realitat només en som una mil·lèsima part.

El que sí és veritat és que, amb tanta gent, el planeta pesa més que abans. L’altre dia me’l mirava de lluny i vaig veure que la bola està una mica més avall que temps enrere.