Pregunta de nota

[Article publicat a EL 9 NOU el 12.06.15]

Suposo que no valdria, que hi hauria hagut queixes i que s’hauria impugnat l’examen, per massa difícil. Però si m’hagués tocat a mi muntar la prova de comentari de text a la selectivitat d’aquesta setmana, hi hauria posat la pregunta de la consulta d’Unió de diumenge que ve. Com a opció A i com a B. Fins i tot com a experiment sociològic, per veure com reaccionen uns quants milers d’estudiants de 18 anys davant d’un text com aquell. I amb la pregunta estrella per orientar una mica l’anàlisi: “Què ens està dient l’autor?”.

Si a sobre m’hagués tocat corregir, hauria posat un 9 a qui digués “res”, i un 10 a qui respongués que “en realitat demostra que no té cap interès a fer-se la pregunta ni a ell mateix”. I seria matrícula d’honor, directament, qui arribés a la conclusió que la pregunta és una catàfora. O sigui, l’anticipació d’una idea que s’acabarà concretant de seguida: això acabarà malament.

A la selectivitat, com a la vida, sempre hi ha el llest de torn que fa gala dels seus coneixements i els amortitza per donar un punt afegit a la seva anàlisi. Sobretot els d’humanitats, que vénen d’estudiar filosofia i en tenen algun de fresc. Seria un bon moment, en el comentari que ens ocupa, per citar Nietzsche quan deia que “l’individu sempre lluita per no ser absorbit per la tribu” i que, per aquest motiu, “el privilegi de poder ser un mateix no té preu”.  Seria de 9 i mig, això.

També ens podríem trobar alguna cita de Kant, en l’anàlisi. Per exemple la que diu que el “savi pot canviar d’opinió, però el neci, no”, que vindria necessàriament d’algú de família del sector crític o directament convergent. Tot i que, personalment, com a examinador em trauria el barret davant de qui resumís el moment d’Unió com a metàfora dels partits, i el moment dels partits com a metàfora del moment que, en bona part per culpa seva, viu el país. Ja diu Woody Allen que “la vocació del polític de carrera és fer, de cada solució, un problema”. Perquè així ho pot allargar tot. La carrera, i el problema.

 

Amunt i avall els cors

[Article publicat a EL 9 NOU el 05.06.15]

A començament de segle va fer fortuna la metàfora de la muntanya russa per definir el cicle de governs tripartits que va obrir el president Maragall el 2003. Alts i baixos, acords i desacords i algun caos antològic que, entre altres raons, van acabar condemnant l’experiència set anys després. Ara la muntanya russa són les declaracions d’Ada Colau, que un dia exasperen l’unionisme quan diu que està pel procés, i l’endemà el sobiranisme quan diu que no pot compartir un full de ruta on també hi ha Convergència. 

Un argument ben fluix, d’altra banda. Primera, perquè si tots els qui han format part d’aquest partit els últims 40 anys fossin una colla de lladres i mafiosos, com ha deixat anar, ja faria temps que no tindríem ni país ni gent per viure-hi. I segona, perquè no em consta que Colau veiés malament fer un acte de campanya amb la monja Forcades, malgrat que comparteixi empresa amb bisbes homòfobs, capellans condemnats per pederàstia i dones que només serveixen per fregar l’altar el dia que el papa inaugura la Sagrada Família. Si aquest segon argument és d’una demagògia aberrant, que ho és, no ho és gaire menys el primer. I si Forcades representa la personificació de la denúncia contra una Església i un model de societat caducs, molta altra gent representa i treballa tan dignament com pot pel mateix compromís des de molts altres fronts.

El 24 de maig van votar a les municipals 3.143.607 catalans, i 2.228.113 es van abstenir. A Barcelona, la candidatura guanyadora va obtenir 176.337 vots, que són el 5,6% dels que aquell dia hi va haver al país. Ada Colau serà alcaldessa de Barcelona amb tot mereixement. Però el país i el procés són molt més que Barcelona. Deixem-nos de muntanyes russes i de canviar d’estat d’ànim cada vegada que algú que ens impressiona diu alguna cosa. Si no, encara arribarem marejats al 27S i no tindrem ni esma per votar a les eleccions més transcendentals que ens hauran passat per davant en tot el que portem de vida.

L'hora de la veritat

[Article publicat a EL 9 NOU el 29.05.15]

La direcció d’Unió Democràtica de Catalunya (UDC) hauria d’entendre que si en alguna cosa ha triomfat això que se’n diu la nova política és que les ambigüitats, les mitges tintes i els eufemismes ja no porten enlloc. Són tan inútils com el llistat d’inversions a la xarxa de Rodalies que Rajoy va enumerar dimecres al Congrés de Diputats, de les quals no en podia contrastar ni una. La seva rèplica als retrets de Pere Macias pel col·lapse del 21 de maig va ser que el mateix dia a la tarda també havien petat dues línies de metro, que són de la Generalitat. Doncs au, i així anar fent.

A Unió, la vella política s’expressa d’una altra manera. Per exemple, intentant fer creure una cosa tan intrínsecament contradictòria com que es pot estar en contra de la independència de Catalunya i alhora defensar un model confederal en la relació amb Espanya.

Mira que n’hi arriba a haver, de diferències, entre Catalunya i Espanya, però si alguna cosa comparteixen són les definicions del diccionari. “Confederació: Unió d’estats sobirans per a l’assoliment d’uns determinats fins comuns”. “Confederación: Alianza, liga, unión o pacto entre personas, grupos o Estados”. Evidentment que, d’acord amb la vella política, podríem considerar que Catalunya no deixa de ser en realitat un grup de persones –de 7,5 milions de persones, concretament– unides a 38,9 milions de persones més per a una finalitat comuna, com és compartir un estat. El que passa que, vist així, podríem arribar a l’absurda conclusió que la confederació de Catalunya amb Espanya va quedar plenament consolidada amb la caiguda de Barcelona de 1714. O sigui que no hi hauria res a reclamar.

Una confederació és, per definició i a diferència d’una federació, la unió d’estats prèviament sobirans. Fins i tot la Confederació Helvètica va néixer d’això. Mira si és clar, mira si és fàcil i mira si costa poc d’entendre, si es vol entendre. Aniria bé que, a la votació del 14 de juny, UDC s’aclarís d’una vegada.

Gent de bona casta

[Article publicat a EL 9 NOU el 22.05.15]

Com que en principi la majoria d’electors d’EL 9 NOU i jo mateix ben poc tindrem a decidir diumenge sobre el futur alcalde de Barcelona, he pensat que en un dia com avui tocava un article sobre eleccions sense que se’m veiés el llautó ni haver d’aixecar suspicàcies pel que ens tocarà més de prop. O sigui que parlaré de Barcelona, on l’últim episodi que hi he viscut és una història d’amor de moros i cristians capaç de desactivar en un parell d’hores qualsevol pamflet de PxC. A part d’això, res més.

I a sobre passa que, políticament, d’històries d’amor, poques, a Barcelona. Més aviat el contrari. I un fenomen que no deixa de ser curiós, com és la irrupció en forma de temporal d’una formació que, nascuda políticament del no-res, té a l’abast guanyar les eleccions i qui sap si fins i tot liderar el futur govern de la capital de Catalunya.

Em poso a la pell dels que se n’han fet aliats electorals, ICV, i m’imagino com ha de ser d’il·lusionant i de frustrant alhora poder arribar ara a un nombre de regidors que no havia vist mai més des que el PSUC en va obtenir 9 en les primeres eleccions de 1979. Han passat 36 anys. I en canvi, Ada Colau i Barcelona en Comú n’haurà tingut prou en 11 mesos per arrossegar un electorat que durant quatre dècades altres han maldat per mobilitzar amb discursos, models, referents personals i activismes similars adequats a les circumstàncies de cada moment, i no se n’han sortit.

Ha de ser frustrant que en la dicotomia entre la vella i la nova política, que tant de moda han posat els nous lideratges, t’hagis de sentir, com a esquerra fins i tot aliada amb aquest discurs, part d’una vella política a qui ha d’engolir la nova onada. I dins la qual s’arrossegaran vots convençuts que els partits que hem tingut fins ara no són més que diferents cares de la mateixa casta. Tampoc és això. De casta, sigui d’esquerra i fins i tot de dreta, també n’hi ha de bona. Ho diu el diccionari.

Llista oberta

[Article publicat a EL 9 NOU el 15.05.15]

Ara que hem sabut que el president cubà és capaç d’anar un dia a missa per com de bé li ha caigut el papa de Roma, m’ha fet gràcia seguir aquesta setmana un procés d’elecció gairebé papal que ha tingut distrets, i finalment frustrats, els sibarites de la música clàssica: l’elecció del substitut a la direcció de l’Orquestra Filharmònica de Berlín, segurament la més popular i prestigiosa del món juntament amb la de Viena.

El millor del cas és que han votat per un director que, si tot va bé, s’hauria d’incorporar el 2018, que és quan l’actual, Simon Rattle, deixarà el càrrec. Si als sibarites del futbol ja els avancessin qui serà l’entrenador del Barça a partir de la temporada 2018-19 hi hauria temps de sobres per guanyar la Champions a la Juve i després baixar a Segona.

La segona cosa, i gairebé millor que la primera, és que l’elecció del director de la Filharmònica de Berlín és una de les formes d’expressió del dret a decidir més perfectes que es coneixen. Com passa en l’elecció del papa, en què els cardenals es tanquen a la Capella Sixtina fins que surt fum blanc per la xemeneia, el director de la Filharmònica l’escullen els músics, directament. També tancats en una església. I a diferència del papa, no el voten només una colla de cardenals en aparent representació del conjunt de l’Església, sinó la totalitat dels 124 músics que formen la Filharmònica. O sigui, tothom.

Com que la Filharmònica de Berlín és tan reconeguda, és un gran honor i un gran prestigi tocar-hi. I s’entén que ho ha de ser tant, o més, dirigir-la. De manera que els músics, quan voten pel nou director, es poden permetre escriure el nom que vulguin, perquè el més probable és que l’elegit accedeixi sense vacil·lar a tan alt honor concedit.

El cas és, però, que van estar reunits a porta tancada tot dilluns, sense mòbils, i no hi va haver fumata blanca. Propera votació, l’any que ve. Tenim l’orquestra dividida entre renovadors i continuistes. Com amb el papa. Com amb el món. El que dubto és que baixin a Segona.

Deures pendents

[Article publicat a EL 9 NOU el 8.05.15]

Se’ns farà molt llarg esperar fins a final d’any perquè el PP desaparegui de la majoria absoluta de Madrid i, amb una mica de sort, del govern de l’Estat. Com que és el que desitjo no em fa res dir-ho així de clar. I se’ns farà molt llarg perquè si les eleccions generals són, com tocaria, un parell de mesos més tard que les catalanes del 27 de setembre, arribat el moment –i segons com vagin els resultats– l’ambient polític serà de veritable croada contra Catalunya. Wert acaba de fer un primer assaig aquesta setmana desenterrant de nou la batalla del castellà a l’escola, que ja deu ser de les poques banderes que els queden per brandar. I bruta i estripada, a més, de tan amortitzada com la tenen.

Se’ns farà molt feixuc veure com Espanya passa del bipartidisme a un quadripartit en què podem trobar-nos, fins i tot, que ni tan sols dos d’ells aconsegueixin una majoria parlamentària suficient. I que superada la urgència de fonamentar les bases d’una nova Espanya institucional, Catalunya passi a ser la qüestió d’Estat, potser l’única, sobre la qual puguin aixecar alguna mena de consens: això no toca, ni es toca.

Vivim en una mena de paranoia, aquí. La de pensar que en certa manera ja fa temps que ens estem desconnectant d’Espanya quan en realitat no és així. Com si les etapes que l’independentisme ha anat cremant en el seu imaginari corresponguessin a una realitat que, de fet, és molt més tossuda. Començant per admetre que els partits sobiranistes, des del 9N, no han estat precisament un exemple de lideratge, entusiasme i complicitats per sumar il·lusions en el procés.

Ens vam passar el cap de setmana mofant-nos de l’enquesta de La Vanguardia. Però potser aniria bé que algú se la prengués seriosament i convencés els votants de Convergència que sense ERC i la CUP no hi haurà independència. I els votants de la CUP i ERC, que sense Convergència, tampoc. Esperarem al 28 de setembre a entendre-ho, i a treballar-hi?

Llistes estafa

[Article publicat a EL 9 NOU el 30.04.15]

La gent que es presta a formar part de les anomenades llistes fantasma sense tenir la més mínima vinculació ni interès pel municipi que els ha tocat, i que ni tan sols situarien al mapa, té la gran sort que els electors no tinguin la mateixa percepció que ells de la política local. Perquè aquests últims, simplement, se la prenen seriosament. Si no fos per això, gairebé mereixerien ser escollits i condemnats a fer d’alcalde o alcaldessa d’un poble que ni coneixen, a veure com se’n surten i a partir de quin moment s’adonen de la magnitud de la frivolitat amb què han tractat la gent i la mateixa política, ja prou devaluada com perquè a sobre algú s’esforci a continuar-la colgant d’indignitat.

No és cap novetat, això de les llistes fantasma. Però aquesta vegada se n’ha fet la bola grossa perquè a ningú no se li escapa que les eleccions del 24 de maig ja tindran una primera lectura en clau nacional i fins i tot plebiscitària. I, paradoxes de la política, els que més neguen el caràcter plebiscitari de les eleccions del 27 de setembre són els primers que ja donen aquest caràcter fins i tot per a les municipals.

Allà on hi hagi un vot que pugui anar al PP o al PSC, clarament alineats contra el procés d’independència, s’ha de poder recollir i comptar. Per això farem llistes fantasma, diuen. Que són legals. I fins i tot són llistes de resistència davant les pressions a què es veu sotmès qui pretén defensar uns ideals que no són els que se’ns imposa, com diu el diputat popular Enric Millo. 

Un cop tinguem clar qui ha guanyat a cada lloc comptarem quants vots i regidors ha aconseguit el front sobiranista –llegeixi’s sobretot CiU, ERC, CUP, SI, MES i determinades llistes independents–, i quants governs sortiran d’aquest color i quants de l’altre. Això ho farem tots: electors, mitjans de comunicació i polítics. I a qui no li surtin els números dirà que les municipals funcionen amb una altra lògica i que el 27S serà diferent. De fantasmes en corren a tot arreu i a tota hora.