Foto d'Andreu Puig / ELPUNTAVUI
[Article publicat a EL 9 NOU el 17.01.14]
Espero que se m’entengui. Hi ha molts aficionats de l’Espanyol que ho són de cor i que s’estimen tant els colors com un altre aficionat els seus. Però també n’hi ha que ho són perquè hi veuen, essencialment, la millor expressió d’antibarcelonisme i de tot allò que representa el principal club del país, que s’imposa en discurs, en impacte mediàtic, en valors i en suport fins i tot acrític. Quan juga el Barça sembla que en aquest país no ens importi res més.
El PSC és una mica, ara mateix, l’Espanyol de la política catalana. (I no ho dic pel nom, de veritat.) Amb el matís que, més que el sentiment, el que ja fa mesos hi ha impregnat l’actual direcció és, sobretot, el ressentiment. Aquell que et surt quan descobreixes que al teu voltant estan passant coses que no processes a temps, que intentes minimitzar, i que quan altres fins i tot t’han pres el lloc on podies ser, la simple rebequeria per trobar-t’hi desubicat t’hi fa girar en contra.
Hi ha gent del PSC que diu que PP i CiU han portat el debat sobiranista a una radicalitat irreversible. I que s’han sentit etiquetats injustament com a “traïdors” pel simple fet de no haver-se alineat obertament amb aquesta onada independentista que, mentre a uns impulsa, a altres ofega. I retreu als “màrtirs” del sector crític que quan eren sector oficial –o almenys estaven més ben posicionats–, mai no van moure un dit per avançar en cap procés per reivindicar, com a mínim, un estat federal, si és que tant els amoïnava el futur del país.
Però ara el problema ja no és aquest. No cal ni sortir del PSC per descobrir el mar de dubtes, estirabots i contradiccions internes que ha anat acumulant la seva pròpia direcció. I tot per clavar el fre de mà a cada pas endavant que ha fet la unitat no ja pel sobiranisme, sinó per una cosa prèvia tan educada i democràtica com demanar legalment el dret legal a poder votar. Quan el PSC s’oposa fins i tot a això, espero que sigui per rebequeria. Perquè si és per ideologia, per mi ja poden plegar.
....se t'enten Xevi, se t'enten, no pateixis. A qui no s'enten és als del PSC que ja no és ni socialista ni català. Penja del precipici de la vanitat i les ganes de popularitat, i per orgull i tossuderia, tu en dius rebequeria, es deixa caure de ple a l'absurditat i l'incoherència..... en fi.
ResponElimina