Somniem

Jo hi era

Veig que l'última entrada que tinc al bloc és del 12 d'abril. Fa tres mesos. Però difícilment trobaria un motiu més adequat que el d'avui per tornar a fer una entrada al bloc. No sé si això dels blocs, o del blogger, durarà tants anys o més que la meva memòria, o la dels que em puguin llegir. Però si d'aquí a unes quantes desenes d'anys algú accedeix ni que sigui per error a aquest apunt sabrà que jo, com més d'un milió de persones, vaig ser a la manifestació contra la sentència de l'Estatut del 10 de juliol de 2010.

La primera conclusió és que aquest nostre país és tan petit que, els que ens el creiem, ens necessitem tots. Potser per això el bon rotllo que he trobat amb centenars de desconeguts amb qui he compartit estones diferents, i algunes trepitjades de xancletes -no és el més adequat per anar a una manifestació, desenganyem-nos-, que en qualsevol altre context m'haurien merescut un insult. Avui no: "Tranquil, no passa res!", com si fos el petit sacrifici que avui tocava assumir estoicament amb aquests inesperats companys de viatge.

No crec que hagi arribat a fer 200 metres lineals de manifestació des d'on, teòricament, havia de començar la marxa: l'obelisc de passeig de Gràcia amb Diagonal. Però m'és igual. He cantat, he cridat, m'he distret, he vist bastoners i castellers, he acabat veient gent que no m'esperava i he descobert que l'Albert Om, que obria el vídeo convocant a la manifestació, a quarts de vuit del vespre encara s'esperava anònimament a la mateixa cruïlla que era jo, pendent de començar a caminar. I també m'ha vingut en Carles Móra demanant calés per muntar un monument a Arenys de Munt.

Si tot el que avui s'ha vist i s'ha sentit al carrer es canalitza de manera adequada, aquest país ha de canviar radicalment a curt termini. Podem dir pestes dels polítics i dels partits, però en últim terme, per desgraciats que siguin, són els únics a qui hem delegat la legitimitat de representar els nostres anhels i de concretar-los a través d'una acció que la volem compromesa amb el país. Si tota la pressió que avui han rebut la senten de la mateixa manera quan els toqui decidir-se, no tindran altre remei que fer-ho.

He decidit que, des d'avui, proclamo el meu independentisme i que el meu espectre d'opcions polítiques passa a ser, estrictament, el d'aquells partits que de manera expressa i de manera explícita així ho proclamin. La dignitat del meu país, que és la meva mateixa, és massa important com perquè algú encara pretengui donar-me entendre que amb Espanya encara hi ha alguna cosa a fer. Massa temps que hem perdut creient-nos-ho!

Canal Peixera

No fa pas gaire (gaires anys, ja deu ser ara) que preníem els japonesos per beneits quan ens deien que tenien un canal de televisió que era una peixera. Res més. I un altre que era una llar de foc. Així t'estalviaves d'alimentar tant una cosa com l'altra, engevaves la tele, podies prescindir de programes prescindibles i tenies la companyia virtual d'un aquari o d'un caliu encès sense pols ni cendra. Tanta estona com vulguessis i sense haver-ne de pagar ni cinc. I ara que ja tenim teles grosses i visió panoràmica, els peixos ja podrien ser grossos i el foc, d'impressió.

Quan ens explicaven això, aquí encara no sabíem què era la TDT, ni l'opció de conviure amb més de 30 canals -o més de 200, si tens el Satèl·lit- i ens pensàvem que els japonesos eren ben tontos, dedicant tot un canal a una estupidesa com aquella.

Vist ara, i ben mirat, els japonesos són la mar de savis, i d'intel·ligents. Hi ha molts moments (cada vegada més, i això em preocupa) que desitjaries desconnectar de tot i fixar-te durant tres minuts en la monòtona i impassible vida d'una peixera. I si no en tens cap no et faria res engegar la tele per veure'n una.

És una mica l'experiment d'aquest vídeo que he gravat. Només dura 2,15 minuts. Està filmat amb una càmera que en realitat la van pensar per tirar fotos, i amb el genoll fent de trípode. No té res. No té ni gràcia. Ni cap efecte ni cap truc que no sigui la vida mateixa. La que ens passa contínuament per davant i a la que massa sovint som absolutament aliens. Si no ho hagués gravat, ara mateix no hi hauria ningú que pogués veure què estava passant aquest diumenge al matí en un insignificant raconet de mar del nostre món. I llavors t'impressiones de quantes vegades hi devia acabar espetegant l'aigua al cap del dia, quants cops ho haurà fet avui i quantes vegades hi ha xocat des que l'aigua té un lloc on espetegar en aquest raconet de món.

El que deia. Aquest tros de mar en aquest tros de vídeo serà la meva peixera a partir d'ara. I si a falta d'una closca de cargol t'acostes uns auriculars a l'orella, semblarà ben bé que sentis el brunzit de cada onada.

Amb en Patufet a Durango

M'ha trucat en Pove, el meu cunyat, des de Durango, per parlar-me de la fira artesana que s'hi està fent aquests dies. En realitat, els cartells la promocionen com un parc temàtic. Ell és del gremi des de fa temps, o sigui que a casa seva es pasagen tot sovint per l'Estat venent artesania de plata. Però aquesta vegada la fira és nova per ell, i ha anat a parar en una convocatòria molt especial, dins d'un pavelló on només hi ha artesans de Galícia, País Basc i "Països Catalans", una mica en reivindicació d'aquesta potent realitat plurinacional que tant costa entendre.

Mentre estaven preparant la parada, se'ls ha acostat un dels organitzadors a repartir-los banderoles per poder penjar-les a les parades, identificant-los com a representants dels Països Catalans a la mostra. Els paradistes també hi han d'identificar trets distintius de la cultura que representen, i en Pove hi ha portat reproduccions dels capgrossos de Torelló del taller Gabins. L'ambient li agrada tant, però se'n deu parlar tan poc fora de l'àmbit, que m'ha trucat només per explicar-m'ho.

Doncs jo també ho explico, mira. I us remeto a aquesta web, on hi ha una mica més d'informació per part de qui està al darrere de tot això. És Nabarralde, que treballa en la recuperació de la memòria col·lectiva i en la reivindicació dels drets nacionals des de l'ambit popular, acadèmic o econòmic, defensant la unitat de País Basc i Navarra. També n'hi ha aquí aquesta crònica periodística de la presentació. El 2012 es commemorarà el 500 aniversari de la conquesta de Navarra, fins llavors Estat sobirà dins d'Europa. He trobat aquest vídeo d'aquesta web que també situa una mica les coses. Sempre se'n poden aprendre de noves!

Apa, que ja he posat una mica de feina.

Posem-hi que dic cinc coses de Madrid

La foto és meva, sí. I maca que em va quedar

• Mira que en fan de pel·lícules, al Satèl·lit, però tot just l'altre dia se'm va acudir mirar Benvinguts al nord, que ja deu tenir un parell d'anys però que va triomfar molt al seu dia. Doncs mira que deuen tenir pel·lícules, a l'AVE, i quants AVEs diferents passen cada dia i mira que pocs que n'he agafat jo. Doncs resulta que dissabte em van fer veure Benvinguts al nord. I mira que n'hi ha, de diaris per comprar, i de temes per tocar en aquests diaris, però resulta que aquest dissabte, les pàgines de viatges d'El País que vaig comprar un cop ja a Madrid, parlaven de Bergues i de Benvinguts el nord, la pel·lícula que ha convertit aquest poble del Nord-Pas de Calais francès en el 'santuari' més important del país després de Lourdes. Potser és una premonició, tot plegat. Perquè resulta que, a més, els habitants d'aquesta zona parlen un francès molt estrany i se'ls coneix com el seu accent: els xetis. Potser que me n'hi vagi, no? M'hi sentiria com a casa. [El títol original en francès, de fet, és Benvinguts a cals Xetis]


• Mira que n'hi ha de quadres, i de grans i de macos, i lo que llamen. Però a mi el que més em va agradar de la retrospectiva 1983-2009 de Miquel Barceló al Caixa Fòrum és una petita escultura de bronze que es titula Pinotxo mort. És una calavera amb un nas prim i afilat de mig pam, clar. Em va fer riure quan la vaig tenir a davant. Suposo que em va agradar perquè devia ser l'única cosa que vaig entendre de l'exposició. Sóc així d'insensible, o de tonto.


• El problema de convocar manifestacions a La Puerta del Sol, on hi ha tanta gent tanta estona, és que, si no vigiles, una simple coincidència les pot acabar convertint en un acudit macabre. M'explico: Dissabte a la tarda en van fer una per reclamar cadena perpètua a violadors i assassins, i de manera especial contra una llei que és molt més flexible quan els autors són menors. Devia haver-hi un miler llarg de persones. Tot d'una, mentre escoltava parlaments de familiars de joves assassinats, em giro i em trobo pendents del mateix un parell de noies amb la cara absolutament desfigurada, amb la pell caient-los a trossos per la galta i un tall considerable a carn viva que els baixava des del coll fins als pits. En un primer intent per processar racionalment l'escena, vaig voler pensar que eren figurants de la manifestació -una mica desafortunats- que pretenien recrear les tortures que aquests assassins poden fer a les seves víctimes. Però resulta que no: resulta que feien temps per anar a participar a la IV edició d'una marxa de zombies. Ho he sabut avui llegint el diari. També van ser un miler.


• I com que torno amb l'AVE, torno a l'AVE. M'estava mirant Un buen hombre, que aquesta encara no l'havia vist i és força trista, i a l'arribar a Saragossa, com que han hagut de connectar el micro per dir Saragossa, se'ls ha penjat el DVD de tot el tren i ens hem quedat amb les ganes de veure com acaba la pel·lícula. Compta que devia faltar un quart, o sigui que fa molta ràbia perquè et tira per terra 70 minuts seguits pendent del tema. Més que res perquè era d'intriga, tenim dos assassinats pel mig i ara vés a saber què ha passat.


• En Tamariz és boníssim. Va dir que al setembre o a l'octubre tornarà al mateix teatre per fer un espectacle de petit format, amb 50 o 60 persones màxim per sessió. Per les d'ara, ja feia dies que havia exhaurit les entrades actuant cada dia davant de 1.000 persones. I va rematar-ho amb un joc que ell mateix va inventar fa 20 anys i que per mi, ara ja és mític: les tres coincidències. Aquí en teniu una fenomental i excèntrica versió en xetis. És brutal.

Visc(a) La Molina

Vinc del Facebook a mirar si hi ha cap grup d’Osona i el Ripollès que defensi els Jocs Olímpics d’Hivern dels afores de Barcelona per al 2022. Deu ser que encara no s’ho creu gaire ningú, perquè no n’hi ha cap. Però com que aquest dissabte l’alcalde de Barcelona se’n va a la Molina, hi podria dir que amb els Jocs al Pirineu mataríem no dos, sinó tres o quatre pardals d’un tret: ens farien un tren nou, quatre carrils fins més enllà de Ripoll i fins i tot el túnel de Toses, que si tot el temps que fa que se’n parla l’haguessin passat fent obres ja sortiria a Normandia. I tot hauria d’estar acabat abans del 2022, clar.
Les olimpíades són de les poques coses que tenen un calendari que no falla, i això és un gran què si esperes que t’acabin unes obres. Perquè si no hi ha olimpíades, el més habitual és passar olímpicament dels terminis de les obres que hi ha per fer. Del túnel de Toses se’n parlava des d’abans que Narcís Serra fos alcalde de Barcelona, per exemple. Des de llavors ja ha tingut temps de deixar de ser-ho, convertir-se en ministre, vicepresident del govern i president d’una caixa. A Barcelona hi ha hagut tres alcaldes després d’ell i el túnel de Toses encara no l’han començat.
I per als detractors, tranquils. Sempre hi ha l’opció d’haver de fer les obres per presentar la candidatura, i que llavors te la tombin. Però almenys assegurem un tren nou a Puigcerdà. Doncs res, visca la Molina, no?

[Publicat a EL9NOU el 26.02.2010]

Bombers al Parlament

He seguit a estones pel 3/24 la comissió del Parlament que investiga l'incendi d'Horta de Sant Joan. Casualment m'he trobat amb les intervencions més dures dels bombers i del cos específic dels GRAF, que sempre s'havien de sentir per part dels diputats que aquelles compareixences no eren cap judici i que només eren per demanar responsabilitats polítiques. Que no s'havien de sentir perseguits, vaja.

Tot plegat em sembla patètic. Tan poc que hauria costat acceptar que tot plegat havia estat una tragèdia i que és terriblement humà que davant d'una tragèdia no pugui haver-hi la mateixa coordinació que tan fàcil sembla veient un power point en una sala de juntes. Segons qui escoltes i segons què llegeixes sembla que et vulguin portar a la conclusió que si aquell dia no hagués estat conseller qui ho era no hi hauria hagut cinc morts.

No recordo que amb motiu de la tragèdia de l'11S de Nova York es muntés cap comissió d'investigació per buscar responsabilitats polítiques per les morts dels bombers que van quedar sepultats per les Torres Bessones que els van caure a sobre. I si a cada una de les víctimes d'aquell atemptat, com als centenars de víctimes d'Haití que no coneixerem mai i que segur que han mort després d'agonitzar durant dies sota la runa, hi haguéssim posat un micro i una càmera per escoltar la seva desesperada petició d'auxili i els renecs per no ser atesos mentre morien de mica en mica, quedaríem garratibats.

Davant d'incidents molt menors que l'incendi d'Horta de Sant Joan he viscut les tensions, els nervis i les discussions entre grups de rescat o brigades d'intervenció que costa molt coordinar amb la pressió afegida que suposen les circumstàncies del moment. És terriblememt humà que sigui així, i és terriblement lògic acceptar-ho d'aquesta manera. El que fa fàstic és que, malgrat que s'hagi d'insistir cada mitja hora en el contrari, l'objectiu d'una comissió del Parlament sigui el de buscar "responsabilitats polítiques" a base de plantejar interrogatoris judicials a desenses de testimonis a qui, d'entrada, "volem manifestar el reconeixement a la seva tasca, que no posem en dubte en cap moment". Quan, en realitat, si alguna responsabilitat deu haver-hi en la descoordinació d'un operatiu tan complex com aquell, si alguna cosa no pot ser de cap manera és política.

Ho sento, però jo no em veuria amb cor de fer tallar el cap de ningú ni per les responsabilitats tècniques d'aquest incendi. Pensar que als bombers els ha de ser igual que morin cinc companys en l'extinció o que puguin viure la seva feina amb desídia, sense ser conscients que al seu ofici inclou el risc de deixar-hi la vida, em fa posar la pell de gallina.

Hi ha molta gent que ha mort quan no li tocava fer-ho. I tot el que sigui corregir i millorar els protocols d'actuació per extremar les garanties de seguretat de qualsevol feina, fins i tot les de més risc, endavant. Però estic convençut que això no ho aconseguirà mai una comissió d'investigació del Parlament. Entre moltes altres coses perquè, sincerament, penso que és el que menys li interessa.