La perla Milagrosa

[Article publicat a EL 9 NOU el 13.01.12]

Ja fa dies em va arribar a les mans la previsió dels principals avenços tecnològics que IBM intueix per als propers anys. Val a dir que, per astorament de tothom, al seu dia van ser els primers a anunciar que tindríem dispositius que funcionarien per veu. Ara no ja només parlen, sinó que insulten, com a aquell nen britànic que va demanar a un Iphone de Londres quants habitants tenia el món i li va contestar que “no t’acabo d’entendre, o sigui que tanca la teva puta boca”. [Perdó per la vulgaritat, però és que l’Iphone també va contestar sense punts suspensius.]

El proper pas, segons IBM, seran els dispositius que intuiran les nostres preferències i que podrem dirigir amb el pensament. Diu que ho veurem, això. Però ho trobo temerari. Per exemple, quan obris internet se’t desplegarà no pas la pàgina que busques, sinó la que desitges, la qual cosa reforçarà la idea de fins a quin punt els impulsos més primaris són inherents a la condició humana. O que si tens ganes de trucar a algú, el mòbil t’ho farà directament pel sol fet de pensar-hi. I arribarà el dia, potser, que creuant-te amb algú que tens a la llista de contactes podràs saber què pensa de tu en aquell moment. Et descarregaràs l’aplicació What do you think about me? per 0,79 euros i tindràs el diagnòstic complet en qüestió de segons.

Serà un avenç important respecte al model actual, però. Ara, les opinions més sensates sobre nosaltres via telèfon se solen fer circular a través de tercers. Aquesta setmana hem conegut el cas de la Milagrosa Martínez, més coneguda com la hijaputa de la Perla, que havia treballat de presidenta a les Corts de València. És el que té quan parlen de tu dos imputats en el sumari de Francisco Camps i el jutge ordena intervenir-los els telèfons. Ha de fer mal, això. De manera que, pensant en el futur, no seria sobrer que algú inventés un inhibidor de freqüències cerebrals abans que els mòbils ens comencin a llegir el pensament i el vagin explicant als altres per quatre peles.

Els reis són els nens

[Article publicat a EL 9 NOU el 05.01.12]

Quan era petit –ara també, però no tant– tenia dos grans traumes quan arribaven aquests dies. El primer és que no entenia per què la gent es limitava a desitjar bon Nadal i feliç any nou quan, en realitat, el més important que passava era el 5 de gener, que arribaven els Reis. Era el moment més impressionant de tots i, en canvi, ningú no en deia res. El segon trauma era que, precisament per això, els Reis eren el punt àlgid de molts dies màgics però, alhora, l’últim sospir de felicitat abans de tornar a la rutina. I quan marxaven els Reis m’entrava un enyorament bastant important. Passava Nadal i em deia “ara vindrà Cap d’Any”. Passava Cap d’Any i em deia “ara vindran els Reis”. I després passaven els Reis i ja no em podia dir res, perquè se n’anava tot.

Amb els anys et vas curtint de recursos per superar aquests moments tan durs. Però et queda la nostàlgia, i fins i tot l’enveja, de veure com els petits d’avui reprodueixen fidelment tota la il·lusió i l’enlluernament amb què tu havies viscut la nit de Reis, en què el món sencer s’aturava unes hores –o més aviat tu, potser, perquè el món ni t’importava– per donar pas a tres personatges fascinants que t’emocionaven només veure’ls passar.

Per això té un punt de reconfortant sentir com viuen els petits la nit de Reis. I potser ens provocarà més enveja que de costum, aquesta nit, veure’ls altra vegada tan abstrets i alienats per una màgia que als grans ens toca viure d’una altra manera. I essent conscients, també, que els Reis potser s’enduran alguna pipa, però també l’esperança que abans de fer-ho ens deixin posada l’estrella una bona temporada, que prou bé que ens aniria per poder-nos fer una mica de llum.

La cara d’un infant la nit de Reis és el millor reflex d’una alegria contagiosa de qui tot ho té per fer, i tot ho té possible. Deixem-los ser feliços mirant els Reis, i siguem-ho nosaltres mirant els nens. I que siguin ells, ves per on, els que aquesta nit ens transmetin tota la seva màgia... i una mica de llum.

Que passi volant

 [Article publicat a EL 9 NOU el 30.12.11]

A falta dels salts d’esquí des de Garmish-Partenkirchen, que ens els treuen de la tele just quan haurien fet 50 anys, haurem de buscar algun altre al·licient per superar el tràngol d’un Cap d’Any que no hauríem de celebrar, sinó lamentar, segons tots els experts. Més que res perquè el feliç any nou que tothom desitjaria difícilment complirà les expectatives. Sort que després vindrà el 2013.

El meu al·licient: per mi que aquest serà el Cap d’Any del WhatsApp, que enterrarà definitivament els missatges de mòbil després que, fa només un parell d’anys, arribessin als 40 milions –i compta que als 160 milions d’intents– en una sola nit. Ara, enviar un missatge de mòbil convencional en porta un altre de subliminal que et delata: “Bon any!! Jo no tinc smartphone, encara”. Un salt comparable al que el seu moment va distingir els que deixaven nadales a la bústia de casa dels que ho feien a la bústia d’entrada.

A veure si aguanta, el sistema. Seria interessant que no, perquè el problema del WhatsApp és que acaba essent un xat, i si no fallen les connexions la majoria de converses de sopar de Cap d’Any es trencaran després de les campanades per compartir altres punts de vista, alguns dels quals poden arribar a ser llargs. Per a aquest casos, recomano equipar el mòbil amb algun solitari d’emergència, per estúpid que sigui, per salvar moments d’impàs. Hi ha el de buscar parelles, per exemple, que mira que és tonto però la mar d’addictiu. El dia de l’1 a 3 a Madrid el vaig deixar a una amiga havent sopat, me’l va resoldre en 15,8 segons i encara no l’he superat. Ha de ser una de les millors marques mundials, segur.

Un any feliç el tindran els diputats del Congrés, ara que la Mesa castigarà sense entrada els fotògrafs que agafin imatges de papers personals i pantalletes de mòbils mentre siguin a l’hemicicle. Segur que pujaran les transmissions de WhatsApp i les descàrregues de solitaris. Serà un tema a seguir.

Això s’acaba. El meu últim article de 2010 es titulava “L’any que ve serà millor” i vaig fracassar estrepitosament, no ens hem pas d’enganyar. Per al 2012 prefereixo no fer pronòstics i el millor, segurament, serà que passi volant. Però mentrestant, i en allò que depengui de nosaltres, bon any a tothom!

Se'n diu Nadal, Noel

 [Article publicat a EL 9 NOU el 23.12.11]

Pensava que, amb l’excusa de les retallades, el president Mas hauria convocat a Palau el Pare Noel per suggerir-li que a partir d’ara ja tiraríem de tió i reis, perquè “primer, Catalunya”. A més, encaixaria amb el discurs d’evitar duplicitat de serveis, optimitzar recursos, racionalitzar  canals de distribució i, en definitiva, fer més per menys. Hi ha un informe intern del Departament d’Economia de finals dels noranta que reforçaria aquesta tesi, en el sentit que el diferencial entre el que en realitat regala el Pare Noel i allò que la seva sola presència incita a comprar de més acaba essent demolidor. Se sap des de fa temps, això. Però cap govern, fins ara, s’ha atrevit a entrar-hi a fons per abordar-ho.

El cas és que el Pare Noel s’ha acabat ficant de ple en el nostre imaginari nadalenc i ja el tenim interioritzat. Com tantes altres tradicions de tants altres llocs que van fent forat en cultures estranyes i on s’han d’introduir amb l’ajuda de manuals d’instruccions. És el cas de Mèxic D.F., per exemple, on la Secretaria de Seguretat Ciutadana ha fet uns quants consells per a un bon ús dels arbres de Nadal. Em quedo amb aquests:
–S’hauria de comprovar que a l’etiqueta hi digui “resistent al foc”. No tant perquè no corri el risc d’encendre’s, sinó perquè en cas de fer-ho hi hagi alguna opció de salvar la casa a temps.
–L’arbre natural s’hauria de comprar poc després de tallat. És bo si picant el tronc contra el terra en cauen poques fulles. Si el que cauen són bossetes de pols blanca, sobretot si l’arbre és d’importació, millor que sigui la policia qui certifiqui que es tracta de neu simulada. [La segona part del consell és meva].
–Millor tenir-lo lluny de llars de foc, calefactors, televisors i altres fonts de calor. I si hi posem bombetes no cal tenir-lo encès tota la nit al menjador; no el veu ningú. I de passada serà una ajuda per no haver de posar a prova el primer punt.

Els que som de tió i prou, tot això que ens estalviem. I en acabat cap al foc, que no hi ha res com el seu caliu. Bon Nadal!  

La reforma laboral

 [Article publicat a EL 9 NOU el 16.12.11]

Les comissions que preparen les cavalcades de Reis haurien d’estar al cas d’avisar-los que s’acaba això que la gent tingui festa per celebrar el dia que arriben. Diu que només podran rebre’ls el 6 de gener si coincideix en cap de setmana o dilluns, però si no haurà de saltar al dilluns més proper, que podria anar del 4 al 9, per entendre’ns. Tenim la sort que per l’any que ve, o sigui el 2012, ja no hi ha temps d’avisar-los i serà com sempre, tot i que el 6 s’escau en un divendres. El 2013 serà diumenge i el 2014, dilluns, de manera que els problemes podrien començar a partir de 2015, que el 6 de gener serà dimarts, suposant que per aquelles dates encara ens quedi prou gent i país per poder-los rebre.

A la gent que munta el concert de l’Orfeó Català per Sant Esteve també se’ls haurà d’avisar que s’acaba això de poder-lo fer l’endemà de Nadal, si no és que Nadal s’escau en un divendres, un dissabte o un diumenge, com passa aquest any. Si Nadal és dilluns, Sant Esteve haurà de saltar al dilluns següent, que per acabar-ho de complicar serà Cap d’Any, que per si sol –com Nadal– serà festa al marge del dia que sigui. De manera que llavors Sant Esteve potser el celebraríem el 8 de gener, que de fet és Sant Llucià. I l’Orfeó cantaria nadales quan ja no toca.

Als que munten processons de Setmana Santa se’ls haurà d’advertir que el Dijous Sant s’haurà de passar a dilluns, perquè Divendres Sant tampoc es tocaria però dos festius intersetmanals no podrà ser. De manera que si es passés al dilluns següent, coincidirien aplecs de Pasqua per celebrar la resurrecció de Jesús amb processons de quan encara l’havien de matar, cosa que incrementaria les dificultats de l’Església per fer-se entendre. També diuen que no s’ha de descartar que d’ara endavant l’Onze de Setembre s’acabi celebrant el 8, o el 13, si la Diada Nacional no és, com a molt, un dilluns.

Si algú no acaba d’entendre l’article pot parlar amb la CEOE. Matins de dimarts a divendres, excepte festius. I ponts, per ara.

El discurs del rei

[Article publicat a EL 9 NOU el 09.12.11]

Com que m’ha vagat, aquesta setmana de ponts m’he entretingut una estona a revisar el discurs del rei. No el del tartamut de la pel·lícula, sinó el del rei d’Espanya de fa un any, quan va sortir per Nadal a desitjar bones festes, pau, amor i solidaritat a tothom. I ha estat divertit perquè escoltar un discurs amb efectes retroactius quan hi has acumulat l’experiència –i les notícies– de l’any que ha passat, fa que te’l miris diferent i hi vegis algun missatge subliminal.

Jo l’he trobat. Al discurs de l'any passat hi un moment, al minut sis, que renya una mica la gent que no actua de manera responsable davant la crisi. I diu, també, que ha arribat l’hora de fomentar l’exercici de grans valors i virtuts com la voluntat de superació, el rigor, el sacrifici i l’honradesa. I és just acabar de dir honradesa que se li descontrola una mena de sanglot que el convulsiona lleugerament i li mou la nou del coll; allò que si ho haguessis de dibuixar en un còmic faries un núvol de bombolletes per escriure-hi “glups, el que acabo de dir...”.

Continuant amb el tractat de semiòtica, també és curiós que en un missatge de Nadal la foto de família del rei d’Espanya a la tauleta no sigui la seva, sinó la d’un equip de de futbol. Un altre detall que pot indicar certa desorientació reial a l’hora de predicar sobre valors i virtuts que, com que potser ell també té en crisi, li fan venir el sanglot cada vegada que en parla.

Per això espero amb expectació el discurs d’aquest any. Potser apareixerà amb ulleres de sol per amagar l’ull de vellut, o més aviat per intentar passar desapercebut davant l’últim motiu de preocupació que se li ha acumulat. El gendre perfecte, l’esportista d’elit, l’exjugador del Barça i l’home que finalment havia portat una mica de glamour a la família, s’ha vist involucrat en una trama de negocis tèrbols i paradisos fiscals pels que han circulat uns quants centenars de milers d’euros.

Ja veig a venir que, per al discurs d’aquest any, el rei deurà preferir a la tauleta una foto de Nadal. D’en Rafa, vull dir.

Com TV3 no hi ha res?

[Article publicat a EL 9 NOU el 02.12.11]

Trobo que el xantatge emocional a què ens va sotmetre Mònica Terribas quan va dir que amb 40 milions d’euros de menys TV3 hauria de renunciar al futbol –és a dir, al Barça– ha acabat tenint poc impacte. Va ser la frase del moment, el titular de l’endemà, va rebre suports pel fons i retrets per les formes a parts iguals, i ara mateix s’ha ficat, com tantes altres coses, en aquesta nebulosa crònica on qualsevol hipòtesi de futur entra en quarantena des del mateix moment que s’acaba de dir. És el que té la crisi: ens passem el dia vivint d’amenaces i l’endemà, abans de la següent, podem felicitar-nos una estona d’haver sobreviscut a la d’ahir.

En diuen globus sonda: es llança una mala notícia, s’analitza la reacció, se’n calibra l’efecte i s’acaba esmenant dient que “se’ns ha malinterpretat”. Això potser es va aconseguir: l’última notícia és ara que la reducció de pressupost de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) es pot revisar a l’alça en funció de com vagin les coses. En part, potser, perquè el primer que va fer el Barça després de saber que s’haurien de treure TV3 de la màniga va ser perdre un partit.

En el debat sobre TV3 i els mitjans de la CCMA en general hi ha hagut un element pervers, que ha estat associar-ho a la claudicació del govern de torn als interessos d’un grup privat que d’alguna manera s’ha de cobrar els serveis prestats. En realitat, el dimensionament de TV3 s’hauria d’analitzar per si sol i sembla, afortunadament, que és el que s’imposa a mesura que passen els dies. Uns dies que, per desgràcia, també ens han servit per conèixer la dramàtica situació per la qual passen altres mitjans públics i privats, nacionals i locals, que no disposen de 13 minuts de Telenotícies per remoure consciències i postular-se com a garants imprescindibles, al preu que costi i amb una plantilla intocable, de la cohesió nacional i la pervivència de la llengua. TV3 és molt important, però aquesta vegada no ha triat el millor camí per guanyar-se l’empatia.