Més que una vergonya

[Article publicat a EL 9 NOU el 03.08.12]

La propera vegada, la Federació Catalana de Futbol haurà de fer com l’Hamburg. Si muntes un partit perquè et vingui el Barça, li busques una data a mida, un torneig de nova creació amb tota la pompa, poses el president de la Generalitat al mig de la foto el dia que el presentes i vols no arriscar-te que el rei del mambo t’acabi aixecant la camisa, fes-li firmar un contracte: si no juga en Messi, 400.000 euros de multa; si no ho fan l’Iniesta o en Xavi, 250.000; si no ho fa en Piqué i no hi canta la Shakira per compensar-ho, 250.000; si no ho fa en Cesc, 100.000, i si no ho fan la resta de titulars de l’última final de copa que sí que es prenen seriosament, que és la del rei, 75.000 euros per barba. Com que segurament és el que passarà, pots acabar fent un milió d’euros de caixa, que com a Federació et resol una vuitena part del pressupost de tot l’any.

L’únic risc és que el Barça, que quan li convé és més que un club també en garreperia nacional, et digui que no firma i que no juga, confiat que el país sencer buscarà una altra data perquè el rei del mambo que tant s’estima el país i el seu futbol pugui buscar un forat a la seva atapeïda agenda de compromisos per disputar el partit ni que sigui jugant la primera part un dimecres al vespre i la segona el dijous de la setmana següent, no fos cas que els jugadors es cansin per tan poc motiu.

Una vegada, al xiringuito de la festa major del meu poble hi debutava un grup de música que es va dissoldre abans del bolo perquè es van barallar entre ells durant les proves de so. Sempre més ens ha quedat la incògnita de com els hauria anat. Una carrera meteòrica, i mai millor dit, com la de la Supercopa de Catalunya, que el Barça s’ha encarregat d’aniquilar abans de néixer. Una falta de respecte pel futbol català, pel seu públic i pels seus propis aficionats, finalment abocats a aplaudir el gest de l’Espanyol cap a la Supercopa, el Nàstic i el Manlleu.

Sóc del Barça, però de veritat que a vegades me’n penedeixo.

Cortines, llums i ombres

[Article publicat a EL 9 NOU el 27.07.12]

S’ha escrit que vénen temps difícils per al conseller Felip Puig si CDC acaba necessitant un boc expiatori per purgar la seva implicació al cas Palau, d’on presumptament deriva un finançament irregular del partit del qual era, en aquell temps, secretari general. Com a responsable d’Interior es deuen dividir a parts iguals els que l’odien i els que l’idolatren, els que veuen coratge i principis allà on altres només troben repressió i fanfarroneria. Però si alguna cosa no es pot retreure a Felip Puig, sigui per bé o per mal, és la seva capacitat de lideratge, que s’ha accentuat, a més, en contrast amb la del seu antecessor en el càrrec.

Això ve a tomb de la seva resposta davant dels tràgics incendis de l’Alt Empordà. Ha estat la que havia de ser i, a aquestes alçades, és d’agrair que encara no hagi aparegut -o no l’he sabut veure- el demagog de torn per dir que amb les retallades de TV3 han hagut de portar un conseller a presentar el TN. Potser perquè el foc em va agafar camí de la Costa Brava i el vaig respirar de seguida, hi he estat especialment sensible i m’ha commogut la capacitat de mobilització de la gent i, per descomptat, la feinada i l’entrega de bombers, ADFs, Mossos d’Esquadra –sí, Mossos, que alguns també s’hi han jugat la vida amb el sou retallat–, policies locals, Protecció Civil i multitud de voluntaris que han fet front a aquesta tragèdia.

Diumenge a la nit vaig passejar pel Twitter. Dels presidents dels grups parlamentaris només hi vaig trobar la piulada de Joaquim Nadal, del PSC, consternat pel foc i solidari amb els cossos d’intervenció. Cap més. Confirmant que, entre la classe política, la interlocució és bàsicament la mateixa classe política, i que si no ha de ser per demanar la dimissió del conseller de torn, tampoc cal córrer a dir gaire res. Dilluns van arribar els missatges de la resta. Menys d’un, curiosament el més Verd, que hi va deixar un enllaç del cas Palau. Com si el foc i el drama de l’Empordà, davant d’això, no fossin res més que una simple cortina de fum.

I tal dia ha fet un any

[Article publicat a EL 9 NOU el 20.07.12]

El lector em permetrà, ara que ha tornat a ser notícia, un autohomenatge a l’article que fa just un any vaig publicar en aquest mateix espai dedicat a l’aeroport de Castelló, que deu ser l’únic del món que després de trobar-te’l indicat per tot arreu, quan hi arribes et saluda un simple vigilant que se’n fot bastant de tot i et diu que no passis perquè no hi ha avions, ni empleats, ni papers per tenir ni una cosa ni l’altra, de fet. El 19 de juliol de 2011 érem completament sols, ell i jo, fent-la petar. D’aquí que l’aeroport me’l senti una mica meu, perquè aquell dia me l’hauria pogut quedar. Pel que fa al vigilant, si a tothom explicava el mateix que a mi, deu estar acomiadat des de fa temps.

Com vaig fer llavors, un any després he tornat a entrar a la web, que es diu aerocas, i he comprovat que des de la meva visita han passat només dues coses: que el castellonenc Raúl Lozano va participar aquell mateix estiu a una exhibició d’aeromodelisme a Springdield (Estats Units), i que el director general de l’aeroport, Juan García-Salas, va participar al novembre al 3r Congrés Obert i Virtual Castelló 2020 per anunciar que, segons les previsions, els primers avions arribarien a l’abril de 2012. Que segons com t’ho llegeixes sembla que ja estaven venint. Doncs no, mira.

Al final, aquesta setmana, i enmig del desert fins i tot de decència que és aquest aeroport, d’avió n’ha arribat un, lletgíssim, que és el colofó a una estàtua suficientment monstruosa -si més no en envergadura- dedicada al pare de la idea i també d’Andrea Fabra, la del “que se jodan” al Congrés, que en total costarà més de 400.000 euros.

El moment que vivim converteix la història de l’aerocas en un acudit, però no per això deixa de ser una vergonya. Per això que demanaria, almenys, que el Consell Comarcal del Ripollès aprovés una moció per desmentir cap mena de relació amb l’autor de l’escultura, que es diu com ell però, afortunadament, sembla que prefereix posar-se l’accent al revés.

La meva sèrie d'estiu

[Article publicat a EL 9 NOU el 13.07.12]

Estic bastant amb el que deia Albert Espinosa, creador de Polseres vermelles, respecte a l’impacte de l’estrena de dilluns a Antena 3 per tot l’Estat: que els comentaris despectius a la xarxa pel seu origen català eren una anècdota davant dels que es van emocionar per la sèrie i que la van fer rècord d’audiència amb tots els indicadors apuntant a l’alça per dilluns que ve. Sempre hi ha, però, qui burxa, projecta i sobredimensiona determinades reaccions molt per sobre d’allò que realment representen. I contribueix, per tant, a una espiral més odiosa que l’odi que pretén escampar. Si jo fos un espanyol de bona fe –que també n’hi ha, només faltaria–, també m’indignarien els comentaris de determinats patriotes que corrien dilluns per la xarxa.

Devia ser per vèncer aquests estereotips que Antena 3 ja es va cuidar prou de promocionar la sèrie com “la història que va emocionar Steven Spielberg” –que n’ha comprat els drets, és veritat–, més que no pas “la sèrie de TV3 que va triomfar a Catalunya”. No fos cas que amb aquest preàmbul ja s’haguessin quedat sense marge per a l’estrena.

Consti que no és aquesta la millor setmana per sortir en defensa d’Espanya, ni molt menys dels que la governen. De fet, si alguna cosa els ha tocat demostrar és que fa temps que ja no ho fan, però que són suficientment ingenus o repel·lents –que ho triïn ells– per celebrar-ho ovacionant-se ells mateixos mentre s’anuncia la retallada més colossal de tota la història de la nostra democràcia moderna. Però també està bé recordar que, malgrat tot, hi ha una Espanya absolutament normal de gent absolutament normal que té tot el dret a viure al marge de debats i dilemes que massa sovint els fem empassar.

Personalment, el que em va saber més greu és que darrere el fenomen Pulseras rojas va passar per alt una campanya que vaig començar personalment per demanar a TV3 que reposi el Sí, ministre. Enyoro molt en Jim, en Humphrey i en Bernard.

La partícula de Déu

[Article publicat a EL 9 NOU el 06.07.12]

Com que sembla que finalment s’ha confirmat la teoria de Peter Higgs i s’ha trobat el bosó que ell mateix va pronosticar fa més de 40 anys, ara jo faré la meva sobre per què se’l coneix com a partícula de Déu. D’entrada hi ha una cosa divertida, i és que l’eminent Higgs no es parla amb la premsa perquè és ateu, i el principi bàsic d’un ateu és no donar mai cap mèrit a Déu. Com que la premsa ho va fer perquè la gent entengués de què anava la seva teoria –l’origen de la matèria i l’univers, bàsicament–, es va enfadar.

Higgs s’hauria enfadat encara més si arriba a escoltar, per exemple, el que va dir la Conferència Episcopal Espanyola sobre el cas: que donar el nom de Déu a una partícula per explicar l’origen de la matèria és tant com donar per bo que alguna cosa hi va tenir a veure. I quan fins i tot la ciència s’ha de referir a Déu per explicar les coses, vol dir que anem bé.

Amb tot, al concepte “partícula de Déu” jo hi veig almenys tres accepcions que anirien en contra del discurs que ha mantingut l’Església sobre l’origen de l’univers. Vegem-ho:

Primer. La partícula de Déu podria ser directament un tros de Déu, que seria fort perquè sempre s’ha cregut que no té forma material. Tot i que s’ha de dir que el bosó de Higgs tampoc en té gaire, perquè només es genera per fregament a velocitat de la llum i se li calcula una vida útil d’una bilionèsima part de la bilionèsima part d’un segon. I Déu és etern, en principi.

Segon. Podria ser la partícula que Déu va fer servir per crear el món. Amb la qual cosa arribaríem a la conclusió que fins i tot Déu, al seu dia, va recórrer a una instància anterior a ell per poder-lo tirar endavant. Ara que hem trobat d’on ho va treure, i a la vista de com tenim el panorama, no estaria malament fer un món nou al costat, a veure si hi estem millor.

Tercer. Que és el que temo, podria ser el renec que cada dia dels últims 40 anys, abans de marxar a casa, l’encarregat de l’experiment ha hagut d’anar repetint mentre no se’n sortia.

Tindrem 'cuyong' o què?

[Article publicat a EL 9 NOU el 29.06.12]

Tinc la teoria que si el PP governés Catalunya ens hauríem estalviat la nova sentència d’aquesta setmana del Tribunal Suprem contra la immersió lingüística. Allò de fons que persegueix respecte al català, que és eliminar-lo, ja ho hauria resolt aprovant lleis i reglaments per arribar-hi. És exactament el que han fet, per aquest ordre, els governs del PP al País Valencià, les Illes i l’Aragó, que si te’n vas a Google i mires el mapa t’apareix com un cinturó que et va encerclant des de fora responent a una estratègia gens dissimulada d’aïllar el català per l’exterior i bombardejar-lo des de dins. No pas amb l’aviació alemanya de 1938, com explica Jordi Pujol presentant el llibre de memòries, sinó amb els jutges del Constitucional i els del Suprem. I tot això mentre els comptables de l’Estat ens escanyen les finances del país.

Això és una estratègia. Vol dir que es planifica, que se’n parla, que es concreta, que es dissenya i que té un objectiu a la vista. Fins i tot, com insinuava l’altre dia la consellera d’Ensenyament, Irene Rigau, és sospitós que la sentència s’hagi fet pública just a final de curs, amb escoles buides d’alumnes i desarmades per la mobilització. És sospitós perquè, ves per on, el precedent de la primera sentència del Suprem contra la immersió lingüística a l’escola va ser el 22 de desembre de 2010, el dia amb tothom pendent de la grossa de Nadal.

Ja n’hi ha prou. L’enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) ha revelat que per primera vegada són majoria els catalans que en una hipotètica consulta votarien a favor de la independència. I el president Monago, aquell que va dir a l’alcalde Trias que si tenia cuyong li digués a la cara que invertir a l’AVE d’Extremadura en plena crisi era una desgràcia, s’ha posat a liderar una ofensiva perquè Catalunya no aconsegueixi el seu pacte fiscal, perquè per a ells seria un desastre.

Doncs que ho sigui, ho sento. Sobretot per als que barrejant deliberadament ignorància i arrogància el que fan és misèria.

La llei de la dependència

[Article publicat a EL 9 NOU el 22.06.12]


Dies després de l’atemptat d’ETA a l’Hipercor de Barcelona, un directiu d’El Corte Inglés va trucar al llavors ministre de l’Interior, José Barrionuevo, per dir-li que potser ja n’hi havia prou d’anar criticant que no es desallotgés el centre comercial arran de la trucada que anunciava la bomba. “No som nosaltres, és la premsa”, va dir el ministre. A la qual cosa el directiu li va respondre: “Vostè faci que la policia deixi de fer declaracions, que de la premsa ja ens en cuidem nosaltres”. L’anècdota l’explicava el mateix exministre a El Periódico aquesta setmana, recordant els 25 anys de l’atemptat. I el missatge subliminal era clar: o la premsa callava, o no els avisarien més quan comencés la primavera a El Corte Inglés.

No sé si avui s’hauria produït, aquesta trucada. Per bé i per mal. Per bé, perquè segurament les xarxes socials anirien plenes de consideracions de tota mena sobre el cas, i poc tindria a fer-hi El Corte Inglés per contrarestar les crítiques i per molt que volgués cuidar-se de la premsa. Per mal, perquè per a un mitjà de comunicació de qui aquests grans magatzems eren un dels principals clients, més valia evitar-hi conflictes. Sobretot quan, en plena crisi de supervivència del sector, als pocs anunciants que queden no se’ls ha de molestar.

Em va fer gràcia llegir aquesta crònica el mateix dia que, al vespre, el Grup de Periodistes Ramon Barnils presentava a Vic el seu anuari amb els temes silenciats pels mitjans durant el 2011. I amb el diagnòstic, sabut i compartit, que la crisi econòmica està portant les grans empreses periodístiques i els seus professionals a les més altes cotes d’autocensura per evitar que les represàlies dels interessos econòmics –i polítics– acabin d’enfonsar-los definitivament. Les retallades de plantilles i de capçaleres periodístiques com a conseqüència de la crisi són una retallada a la qualitat i a la pluralitat informatives. I, per extensió, una retallada a la mateixa qualitat democràtica just en el moment que més necessari es fa el periodisme.