Tal dia farà un any

[Article publicat a EL 9 NOU el 18.07.14]

És un consol saber que cada any, al món, hi ha més gent que mor caient del llit que envestida per un hipopòtam. També és veritat, posats a dir, que aniria bé saber quants havien caigut del llit després de trobar-se un hipopòtam a l’habitació per culpa d’un safari mal muntat. El mateix passa amb els morts per tintoreres, arran de l’episodi de l’altre dia al Maresme. Vaig llegir que, a les costes de la península, no constava cap atac a humans en els últims 25 anys. O sigui que el primer que mires és què va passar el 1988 i et trobes que res; més enllà que Zubizarreta era porter del Barça i van acabar tots amotinats a l’Hotel Esperia. Per al llavors president Núñez una colla de taurons, efectivament.

És curiós perquè fa just i exactament un any, el 12 de juliol de 2013, aquí mateix parlava del cas que s’havia produït a l’Escala. Un banyista va dir que l’havia mossegat un peix no identificat, i quan l’alarma va arribar al socorrista de torn –al de torn del migdia, concretament– ja es donava per fet que era un tauró i que per aquest motiu s’havia de desallotjar la platja. Així ho van fer i van fer passar tothom quatre hores fora de l’aigua. Fins que el socorrista del torn de tarda va decidir que ja no hi havia perill i que la gent es podia tornar a banyar.

Com ara fa un any, em pregunto qui i basant-se en quina informació està en condicions de dir que un tauró que neda prop de la costa ja no hi és. Més si tenim en compte que el marge de maniobra vertical d’aquesta bèstia està entre la superfície i els 600 metres de profundidat, on normalment no hi ha cap inspecció prèvia cada matí abans d’obrir les platges al bany.

Per això no m’agrada, quan vaig al mar, ficar el cap a dins amb unes ulleres d’aigua. Si mai ho fes i em trobo una tintorera pujant del fons camí de la boia, no crec que hi arribés mai més. I sense que el tauró hagués d’intervenir per res, que consti. Estic més centrat a esquivar meduses i, si toca, alguna altra cosa de la qual les tintoreres tampoc tenen cap culpa.

Una bona teoria

[Article publicat a EL 9 NOU el 11.07.14]

Vaig investigar una estona l’incident de l’altre dia a l’aeroport del Prat que ja han vist 20 milions de persones només a YouTube. Pensava que tenia l’explicació definitiva, i és que a l’hora que va passar, poc abans de les 7, estava a punt de començar la segona part de l’Argentina-Bèlgica de quarts de final del Mundial. És lògic que una tripulació d’Aerolíneas Argentinas que acumula moltes més hores de vol que de quarts de final del Mundial tingués oberta al mateix temps la ràdio de la torre i una altra de connectada amb Brasília, on la selecció nacional només guanyava per 1 a 0 i la segona part ho havia de decidir tot. (I mira, ja són a la final.)

A mi també em passa. Condueixo de forma rutinària mentre escolto la ràdio i de sobte m’adono que ja he passat per aquell revolt o aquella recta o aquell radar i ni me n’he adonat. Passa per inèrcia i per aquella mena d’automatisme pregravat que portes a dins. Com per un avió travessar una pista per anar a enlairar-te mentre repeteixes a la torre la instrucció que acabes de rebre, i és que no travessis la pista fins que no hagi aterrat l’avió rus que se t’acosta a menys de 100 metres per sobre i a no gaires centenars més de distància. 

Això de la ràdio, els mundials de futbol i la nostàlgia amb què ho viuen les tripulacions aèries escampades pel món ho vaig experimentar en primera persona. Quan era petit cantava en una coral que érem bastant bons, modèstia a part, i quan tornàvem de gira anàvem a cantar una cançó al comandant, que després ens deixava entrar a mirar la cabina. I el 1982, a la cabina hi tenien el pilot automàtic i xerraven amb control de terra fent pronòstics del Mundial que feien a Espanya.

Vaig pensar que al de dissabte li podia haver passat el mateix i per això anava despistat. Per rutina i per estar pendent de la ràdio que no tocava. Però vaig continuar investigant i vaig veure que l’incident va ser a les 7, però del matí. Davant la qual cosa, ho sento, ja no em veig amb cor d’aportar res de rellevant.

Ple (municipal) al 15

[Article publicat a EL 9 NOU el 4.07.14]

Escenari real de capital de comarca que em cau relativament a la vora: govern municipal de coalició de dos grups per falta de majoria absoluta de la llista més votada. Consistori format per set grups municipals, que serien vuit si comptem que des de fa unes setmanes hi ha un parell de regidors no adscrits perquè han saltat –o els han fet saltar, no ho sé– del grup de què formaven part. Perspectiva que, de cara al 2015, la llista més votada es bifurqui en una o (vés a saber si) dues més; que d’una altra que viu un intent de procés reconstituent en l’àmbit nacional també en surti un desdoblament i que, a l’altre extrem, n’aparegui una de nova per la dreta i una altra per l’extrema dreta. O sigui, que en el millor dels casos –o en el pitjor, que ja no sé com es mira–, arribaríem a no menys de 13 candidatures.

I ara surt el president Rajoy amb la seva màquina de fum i diu que té ganes de buscar un acord PP-PSOE perquè, automàticament, la llista més votada a les municipals es quedi amb l’alcaldia. “Podemos”, diu. Ara que ho vingui a explicar a la capital de comarca en qüestió, perquè no sé pas com s’ho farà.

S’ha dit i publicat que una opció és que la majoria absoluta s’obtingui amb el 40% dels vots i/o amb una majoria a partir de cinc o set punts respecte al segon classificat. I amb premi afegit: els regidors que facin falta per acabar-ho de quadrar, com una mena de ple al 15 de la quiniela quan ja tens el 14.

També hi ha qui defensa, es veu, una segona volta perquè sigui més democràtica l’elecció. I aquí ve la pregunta: una segona volta del primer contra qui? Contra el segon? Contra segon i tercer? Contra cinc com a màxim? I si no torna a aconseguir la majoria absoluta ni així? I què passa amb les mocions de censura? No se’n podran fer mai més? Si l’alcalde ha de ser el de la llista més votada, no hi haurà opció a cap alternativa fora del grup guanyador fins a les eleccions següents?

‘Podem’ prendre mal, ha pensat Rajoy. I mira què fa, ara.

Podrem?

[Article publicat a EL 9 NOU el 27.06.14]

Les enquestes electorals són de les poques coses que mantenen l’interès de la gent per la política, ni que sigui pel punt de morbo que hi pots trobar i els gràfics en color, que s’entenen de seguida. Aquesta setmana s’ha parlat molt de la d’El Periódico, que donava ERC més victoriosa que mai al Parlament, amb 10 diputats més que CiU –40 a 30–, i que Podem irrompria amb 9 o 10 diputats de cop, la qual cosa no està gens malament tenint en compte que no han hagut d’aclarir ni amb qui ni dient què. Que té molt mèrit.

Personalment és una enquesta que no em crec. Entre altres raons perquè es planteja dins d’un escenari convencional que no existirà. Sigui en un sentit o en un altre, el panorama polític de Catalunya canviarà radicalment a partir del 9 de novembre. Sigui perquè es fa la consulta o sigui perquè no es fa. I per tant, ens podem trobar en un estat d’excepció –no cal militar, sinó simplement social i polític– que giri com un mitjó el mapa de partits i el comportament electoral com a resposta a determinada situació creada.

En condicions normals des de l’òptica sobiranista, les eleccions de 2016 haurien d’arribar dins del marc de negociació obert amb l’Estat per administrar el resultat de la consulta i l’hipotètic triomf del doble sí, que vol dir la independència. Això vol dir que Podem, per exemple, concorreria en unes eleccions al Parlament amb el panorama mitjanament aclarit i dins d’un procés constituent global en què tots els partits, absolutament tots, farien seu el missatge de regeneració política i davant del qual més d’un ja s’hauria quedat pel camí per no haver-ho d’afrontar.

El que em crec més després d’aquesta enquesta és que hi haurà consulta. A CiU ja li convé fins i tot electoralment, perquè en garantir el 9N hi tenen l’única esperança de remuntada. I Madrid explotarà aquesta fragilitat fins al màxim i fins a última hora. De manera que la principal preocupació de CiU, ara mateix, no es diu tant Podem com sobretot... Podrem?

Per la gràcia de Franco

[Article publicat a EL 9 NOU el 20.06.14]

Com que suposo que avui la gran majoria de diaris es faran ressò del discurs del nou rei, i per tant no cal insistir-hi, a mi m’ha fet gràcia repassar el discurs del nou rei del 22 de novembre de 1975, que és el precedent més immediat que tenim. I m’agradaria pensar que, en contra del que hi va dir, puguem creure que ha prescrit i no se’n recordi ni ell. A tall d’exemple, el destacat que en va fer l’ABC, en la referència al dictador Francisco Franco. (Traduït, per fer-lo una mica més digerible):

“Una figura excepcional entra a la Història. El nom de Francisco Franco serà ja una fita en l’esdevenir espanyol i serà impossible deixar de referir-s’hi per entendre la clau de la nostra vida política contemporània. Amb respecte i gratitud vull recordar la figura de qui durant tants anys va assumir la pesada responsabilitat de conduir la governació de l’Estat. El seu record constituirà per a mi una exigència de comportament i de lleialtat per a les funcions que assumeixo al servei de la Pàtria. És de pobles grans i nobles saber recordar els qui van dedicar la seva vida al servei d’un ideal. Espanya mai podrà oblidar a qui com a soldat i estadista ha consagrat tota l’existència al seu servei”.

Segur que el primer retret a aquesta cita és que publicar-la ara està fora de context. Que feia dos dies de la mort del dictador i que calia parlar amb peus de plom pel que pogués ser. Desterrar el franquisme de l’imaginari col·lectiu ha costat molt. Compta si costa que el 2014 encara s’hi treballa i no hi ha manera de fer net. Però no és tan fora de context recordar que tant el nom de Joan Carles, per al rei abdicat, com el de Felip, per al que ho és des d’aquest dijous, els va escollir Franco. El que era Caudillo por la gracia de Dios de la mateixa manera que Felip V va ser rei.

Almenys Felip VI s’hi ha posat sense tants fums, ha estat una mica més modern i serà rei per la gràcia que els ha fet, bàsicament, a PP i PSOE.   

El mur de l'antic règim

[Article publicat a EL 9 NOU el 13.06.14]

Ara mateix, diria que la principal preocupació de la infanta Elionor, que per si de cas ja ens han ensenyat en una foto a la tauleta del despatx de l’avi, és que amb l’eufòria de la coronació de la setmana que ve, o fins i tot d’una victòria de La Roja al Mundial del Brasil, no acabés apareixent un germanet a complicar-li la vida. Entre moltes altres coses perquè el rei seria ell. Una prerrogativa constitucional que la nostra generació s’ha empassat per l’esquadra en el cas de Felip VI, però que d’aquí a 30 o 40 anys vés a saber com anirà Espanya de cultura política per acceptar segons què.

Aquesta última setmana, republicans de tot Espanya i fins i tot monàrquics que ja no estan d’acord a donar determinats xecs en blanc a aquestes alçades de la història han tastat el pa que s’hi dóna en això de la reforma constitucional. La mateixa línia de successió monàrquica que dibuixa ja és signe, 36 anys després de 1978, de com n’és d’anacrònica. I s’ha fet evident en un moment tan fràgil per a la supervivència d’Espanya que, obrint-hi ara qualsevol escletxa, seria tant com engegar un ventilador davant d’un castell de cartes. Tocar la Constitució enfonsa definitivament el sistema.

Modificar la línia de successió del rei per equiparar en drets homes i dones o obrir la porta al dret a decidir entre monarquia i república és exactament igual d’impossible que reconèixer, des de la Constitució, el dret d’autodeterminació de Catalunya: proposta de text reformat, aprovació per 2/3 parts de Congrés i Senat, eleccions, reaprovació per 2/3 parts del nou Congrés i Senat, i referèndum popular. I fins i tot, si a algú se li acudís cremar contenidors durant aquesta estona, el govern tindria sempre a la mà declarar els estats d’alarma, excepció o setge que anul·larien automàticament el procés.

He fet números fins i tot amb Podemos com a futurible tercera força. No cal perdre el temps. Per la via de la reforma constitucional, mai no hi haurà absolutament res a fer.

Carta als reis

[Article publicat a EL 9 NOU el 06.06.14]

Estimats reis d’Occident:

En primer lloc, agrairé que em tinguin en compte que dec ser el primer, i mira que s’han escrit coses, que tinc el detall de valorar que quan tinguem nou rei també tindrem una nova reina, de qui fins ara absolutament ningú, i mira que hi ha progres i discursos per la igualtat d’oportunitats fins a l’embafament, ha tingut la delicadesa de tractar amb la consideració que mereix el cas també per la part d’ella.

En segon lloc, la meva enhorabona per la fluïdesa amb què s’ha concretat el traspàs del negoci i la corresponent exempció de l’impost de successions per celebrar-ho, tot i que quan era petit em pensava que era l’únic supòsit en què es pagava.

En tercer lloc, ha de ser dur haver d’assumir que, tenint en compte els temps que corren, els reis ja no siguin els pares, un trauma que per a molta gent, quan arriba el moment, es dóna just en sentit contrari. No em facin donar més pistes.

En quart lloc, veig que tenen previst venir a Girona a final de mes amb l’encàrrec i potser fins i tot la convicció d’estrenar-se com a reis obrint un nou marc de relacions per reforçar els lligams afectius de Catalunya amb Espanya i esborrar aquesta frontera mental que vostès, una mica tots plegats, han anat dibuixant a base d’anys i esforç, i que costarà que marxi.

En cinquè lloc, no ens enganyem: sabem perfectament que el relleu al tron d’Espanya és part d’un procés decoratiu de reinicialització del sistema perquè torni, en el millor dels casos, a l’última restauració coneguda, i això seria finals del XIX. Un escenari que, com comprendran, no té res d’atractiu perquè d’ençà que vivim ficats en les noves tecnologies els sistemes operatius no es restauren, sinó que s’actualitzen i avancen amb aplicacions que ens fan cada vegada més lliures.

Deixi’ns votar el 9 de novembre i deixi’ns decidir qui volem ser. Tenen la meva paraula que l’any que ve els proposaré per al Premi Internacional Catalunya, que els donarà gran prestigi.