Graella per dissabte

[Article publicat a EL 9 NOU el 23.11.12]

Vaig passar una proposta de programació a TV3 per aquest dissabte, jornada de reflexió. Lligava amb el títol del dia, però m’ho van tombar. I això que no els tocava la Fórmula 1. Era aquesta:

06.00 Si ens llevem ben d’hora. Discurs de Pep Guardiola amb motiu de la Medalla d’Or del Parlament.
06.15 Castellers. Ronda final del concurs de colles de Tarragona.
07.00 Festival Mas i Mas (musical).
09.00 Taula de reflexió. Amb Salvador Cardús, Joan B. Culla, Vicent Partal, Carme Forcadell, Vicent Sanchis i Muriel Casals.
10.00 Dragui. Història de Catalunya.
10.30 Fèlix el gat (dibuixos).
11.00 Catalunya des de l’aire.
11.30 Documental. Adéu, Espanya? (reemissió).
12.55 El Virolai des de Montserrat.
13.10 Documental. Colom i la Casa Reial Catalana (reemissió).
14.00 El convidat. Guifré el Pelós.
14.30 Telenotícies migdia.
15.20 Si ens haguéssim llevat més d’hora. Reemissió del discurs de Pep Guardiola amb motiu de la Medalla d’Or del Parlament.
15.35 APM extra. Els millors moments d’Intereconomía i 13TV, amb Carlos Fuentes, Pedrojota Ramírez, Aleix Vidal Quadras, Miguel Ángel Rodríguez, Curri Valenzuela i Mamen Gurruchaga.
16.10 Automobilisme. Qualificació del Gran Premi del Brasil de F-1.
18.25 Pel·lícula: Moisès (resum).
18.30 Concert de Lluís Llach al Camp del Barça, el juliol de 1985.
19.30 Oh, Europa!, de Dagoll Dagom.
20.00 Els fets del 2 Maig. Resum del Madrid, 2 - Barça, 6 de 2009 al Bernabéu.
20.30 Planeta Terra. Viatge als orígens del moviment del 13D.
20.50 Discurs de Pau Casals el 1971 a l’Assemblea General de Nacions Unides.
21.00 Telenotícies vespre.
21.50 30 minuts. La independència, pas a pas (reemissió).
22.20 Paraula de Pep. Reemissió del discurs aquell una altra vegada.
22.40 Cinema: Fènix 11-23 (making of).
23.00 La gran pel·lícula: Fènix 11.23 (retransmissió en directe des d’un cinema, amb pla fix).
01.00 Cinefòrum. L’actor Sergi López entrevista Joel Joan i Èric Bertran.
01.30 Comiat, tancament i Voranit, amb Toni Albà.

Espies, 'e-mails' i CIA

[Article publicat a EL 9 NOU el 16.11.12]

Tinc una proposta de serveis secrets catalans per si mai tenim estat propi. No ho hauria d’explicar, però si apostem per la transparència s’ha de dir tot. La meva proposta seria que, com que són secrets, no caldria necessàriament que existissin. Tan sols alimentant la possibilitat que hi fossin i destinant-hi una partida igualment secreta del pressupost seria suficient. I cada dos anys, més o menys, una roda de premsa o alguna filtració interessada per anunciar que gràcies a la intervenció dels nostres serveis d’intel·ligència s’ha evitat vés a saber quina bestiesa, digui’s destrucció de la Sagrada Família, invasió exterior o la típica i reincident campanya orquestrada de boicot a algun producte català.

El gran avantatge d’uns serveis secrets que, en realitat, no existissin, seria que no suposarien cap despesa i, encara més important, que difícilment cometrien errors. Seria una mica l’Home del sac versió adults. I fins i tot es podria fingir la convocatòria de la comissió d’afers reservats del Parlament, de la qual en realitat no en formés part ningú i que, portes enfora, aclarís que els membres que la integren no estan autoritzats a admetre-ho. Seria un model d’eficiència màxima, exemple a seguir arreu del món i absolutament bunqueritzat, sense la més petita escletxa d’on pogués escapar-se res.

La meva proposta surt després d’analitzar a fons el funcionament intern de la CIA. El seu director, David Petraeus, militar de brillant trajectòria i a qui se suposa una de les persones més intel·ligents del món, ha hagut de plegar perquè li han descobert correus incendiaris d’una seva amant dirigits a una altra amiga d’ell a qui ella tenia gelosia, a través de la bústia del Gmail on l’amant tenia accés; com és sabut, un dels servidors més exclusius, blindats i segurs del món. Diu que no ha posat en perill la seguretat nacional, però el món s’ha fet un fart de riure.

Això, en el meu model català, no passaria mai. Perdó per la immodèstia, però és que, senzillament, el trobo perfecte.

Per un sí o per un no

[Article publicat a EL 9 NOU el 09.11.12]

Mentre Obama i Romney protagonitzaven cadascun dels tres debats que van mantenir en la seva cursa per a la presidència dels Estats Units, els respectius equips de campanya i fins i tot empreses independents analitzaven a l’instant les seves afirmacions per veure si eren mentida; i les conclusions es penjaven a la xarxa. Es veu que això els va fer a tots dos una mica més sensats.

Tenint en compte que des de fa unes hores hem entrat en la nostra campanya i que els equips d’Obama i Romney ja no tenen feina –i les empreses independents no tanta, tampoc–, podrien instal·lar-se aquí per fer el mateix davant del que ens espera.

Però hi ha un problema. Aquesta vegada, aquí, difícilment podran detectar una sola mentida perquè el que tenim per davant seran, sobretot, discussions draconianes sobre incerts escenaris de futur que desgraciadament no podran contrastar-se amb massa res. Ens vendran des del paradís fins a l’apocalipsi i instrumentalitzaran, més que mai, arguments emocionals que ens faran empassar la pitjor accepció de l’anomenada propaganda política, que és el que redueix la política només a propaganda.

I com que els 15 dies de campanya solen ser els que més s’acostuma a tractar els ciutadans d’estúpids –i nosaltres estúpids de deixar-nos-ho fer, també–, uns i altres faran veure que el futur està claríssim i que, ves per on, coincideix precisament amb el que ells s’imaginen.

Doncs que no ens enganyin. I que no ho facin, sobretot, els que per donar-se la raó ens han de dibuixar el futur a la seva mesura i que, per aconseguir-ho, necessiten silenciar la voluntat majoritària d’un poble que, de manera contrastada, ha reclamat al carrer el dret a decidir-lo. Per això, i malgrat tots els malgrats, aquestes eleccions han de resoldre essencialment un sol dilema, i potser per això ens hauria anat bé triar només entre un Obama i un Romney. Per un sí o per un no. Pel dret a decidir o pel drama de no poder-ho fer.

Jo ho tinc claríssim.

Artur, Alícia, Alfons

[Article publicat a EL 9 NOU el 02.11.12]

Hi ha una idea molt estesa i profundament injusta que diu que els huracans tenen nom de dona, que és una manera d’associar la condició femenina a l’histerisme i el caos. És mentida, ho sento. No només pel prejudici que es crea sobre les dones, sinó també sobre els huracans, perquè també n’hi ha que són homes: concretament, un de cada dos. Ho vaig aprendre en primera persona el 1992. A la redacció d’un diari on col·laborava tenien penjada a la paret la pàgina que van dedicar a l’huracà Andrew, fins llavors el més devastador de la història moderna dels Estats Units, perquè es deia igual que el seu cap de secció.

Passa que el 2005 va venir el Katrina i va fer molt mal: a la costa de Florida, a la imatge del llavors president Bush i a l’intent de desbancar el mite sobre les huracanes, que tècnicament ja no anava així des de 1978. Ja fa temps que els noms d’huracans es programen en cicles de sis anys i ara mateix en tenim de posats fins al 2017. I els noms no només alternen home i dona, sinó que segueixen l’abecedari. Abans de la Sandy, que és el que ha passat per Nova York, vam tenir en Rafael, que va afectar la zona de les Bermudes a mig octubre, i després vindrà en Tony, que encara no té decidit què pensa fer. Són dos homes, això.

De llista n’hi ha una per la costa de l’Atlàntic i una altra per la del Pacífic. I els que se’n cuiden, que són els de Servei Mundial de Meteorologia, castiguen els més dolents retirant el nom de futures llistes. Ni l’Andrew ni el Katrina hi seran mai més, per exemple. I l’Andreu de qui abans parlava, ara que hi som, ja fa molts anys que no treballa al diari. 

Ja ens agradaria que les llistes per al Parlament fossin tan paritàries com les d’huracans. I ja seria el súmmum que anessin per ordre alfabètic. Algun intent hem tingut, de moment, almenys amb els números 1: CiU amb l’Artur, PP amb l’Alicia, C’s amb l’Albert i SI amb l’Alfons. La pega és que de polítics n'hi ha amb ganes d'aixafar-ho tot i que, a sobre, repeteixen.

Cinturó de castellanitat

[Article publicat a EL 9 NOU el 26.10.12]

La revista Presència publicava fa dues setmanes, dins d’un cicle que continua, la radiografia que un grup de periodistes i escriptors dels Països Catalans compartien sobre la situació política de Catalunya i com creien que afectaria al País Valencià, les Illes, la Franja de Ponent o la Catalunya Nord. Bàsicament s’intuïa que la resposta dels seus governs seria blindar-se davant les males influències que podia representar un veí esvalotat que en cap cas podien acceptar que es convertís en exemple de res.

Tota la raó. La resistència creix fins al límit de la paranoia. Dos exemples immediats dels últims 10 dies: ha estat notícia –no a tot arreu, clar– que a les corts valencianes la majoria del PP vetarà tota iniciativa parlamentària que s’atreveixi a esmentar el concepte “País Valencià” per a qualsevol qüestió referida a la “Comunitat valenciana”, que és el que s’ha de dir; i que fins i tot podrien perillar les subvencions a entitats que utilitzin la mateixa marca.

Al darrere hi ha la paranoia particular que viu el PP valencià després que, fa vint dies i per primera vegada des de 1993, una enquesta d’El País pronostiqués que les forces d’esquerres –PSPV, Compromís i Esquerra Unida– tenen a l’abast ser majoria al futur parlament. L’estratègia del PP és etiquetar-los com a front catalanòfil de València enfront, diuen, del seu discurs integrador (i espanyolista).

La segona, a les Illes. A banda del tancament de l’Espai Mallorca, ambaixada cultural a Barcelona que va néixer sota l’impuls d’una Conselleria de Cultura balear que ara els ha anorreat, hi tenim un altre pronunciament lingüístic dels que fan feredat. D’entrada, referir-se a la “llengua cooficial distinta al castellà” quan s’ha de parlar del català al Butlletí Oficial de les Illes Balears.

I d’altra banda, l’anunci que per al curs 2013-14 el govern balear fulminarà per decret el model d’immersió lingüística vigent quan, fins ara, només un 13% de les famílies volen el castellà com a llengua vehicular a l’escola. Gravíssim. 

Que faci maco, sobretot

[Article publicat a EL 9 NOU el 18.10.12]

Els galls dindi mascles diu que despleguen el seu espectacular plomatge en forma de ventall en el moment de l’aparellament, per impressionar les femelles. Ho discutiria, almenys, per dues coses: malaguanyada infraestructura si només s’ha d’amortitzar per un moment tan puntual, per preciós que sigui; i sobretot, que més d’una vegada se me n’ha obert un passant jo per davant, per la qual cosa si aquest fos el missatge seria francament preocupant.

Prefereixo pensar que ho fan quan estan contents en general o quan alguna cosa els estarrufa, com per exemple els elogis, les complicitats i els afalacs que puguin percebre al seu voltant o quan, simplement, tenen necessitat de rebre’ls. S’han de lluir les millors gales, atreure totes les mirades possibles i, en la mesura del possible, deixar-les captivades.

Si ara mateix Catalunya fos un gall dindi estaríem en aquesta fase. Però girats no cap a Espanya, que s’hi veu poc i confon la cua amb una diana, sinó cap a la resta del món, on sembla que convenç cada vegada més la plasticitat d’un discurs amable, positiu i integrador com és el que en general surt del sobiranisme d’aquest país.

Per això convertim en notícia i ens obrim de plomes cada vegada que la BBC, Le Figaro o el New York Times ens dediquen unes paraules boniques en les seves cròniques i editorials, i el president Mas reuneix els cònsols de Barcelona perquè escampin la bona nova mentre s’afanya a dir que al referèndum no hem de dir si volem ser nou estat d’Europa, sinó directament de la Unió Europea. Pel que pugui ser.

Al País Basc, on aquest diumenge tenen eleccions, la “via catalana” ja ha estat un argument recorrent de la campanya electoral com aquella alternativa que no ha de ser –PSE i PP–, la que no té perquè ser així –PNB– o la que no estaria malament que fos –Bildu–. I cito Euskadi perquè durant dècades l’hem tingut com a referent a seguir. Dimecres vaig seguir el seu debat electoral i no els vaig veure la cua. La tenen plegada.

El dia de la hilaritat

[Article publicat a EL 9 NOU l'11.10.12]

Un dels errors més colossals que ha comès Espanya al llarg de la història ha estat renegar, per gelosia, de la catalanitat de Cristòfor Colom. Si no hagués estat per això, aquests dies el tindríem a totes les portades de Madrid com a model a seguir enfront de les aventures separatistes i exponent d’una història d’èxit, fruit de la suma de l’emprenedoria catalana i la generositat de la Corona a favor d’una causa comuna i a major glòria de l’imperi.

Però com que els feia ràbia van decidir que fos genovès malgrat que en cartes personals trobades en arxius d’Itàlia i Alemanya hi signa com a Colom, que té família documentada a Barcelona i que va ser el primer virrei d’Amèrica, càrrec que com a tal només coneixien a la corona d’Aragó, i no a la de Castella. Per acabar-ho d’arreglar, que les dues corones s’haguessin unit feia 23 anys pel casament –tot apunta que interessat– entre Ferran i Isabel no quita que, de fet, els uns continuessin essent estrangers per als altres, com Colom s’ho va haver de sentir més d’una vegada per Madrid quan hi anava a veure els reis i a buscar calés. Una mica com passa ara, de fet.

De manera que si a Colom li deien estranger essent català no convenia deixar-ho documentat per a la història, no fos cas que amb el temps s’acabés demostrant que el desencontre de Catalunya amb Espanya no té l’origen en la disposició addicional tercera de l’Estatut sinó que, com a mínim, ja es remunta a finals del segle XV. Per això no podia ser català. Com tampoc podia ser espanyol, perquè dir a un espanyol que era estranger dins del seu propi país només hauria trobat explicació en la psicoanàlisi, que llavors encara no existia.

Total, que aquest 12 d’octubre ningú no parlarà de Cristòfor Colom. Tot un heroi nacional sense nació, pobret. Només ens consola saber que, en realitat, tampoc n’hi ha per tant. Tinguem en compte que si va descobrir Amèrica va ser per error. Ell el que volia era arribar a l’Índia en barco per la dreta.