El cel ens cau al cap (i2)

[Article publicat a EL 9 NOU el 25.04.14]

La gent torna de vacances i sol presumir de les lectures que ha fet. No és el meu cas, que en canvi sí que vaig mirar una mica més la tele. I això em permet recuperar un tema que vaig deixar a mitges el gener de 2011 i que ara, després de mesos d’investigacions (d’altra gent), podré tancar. Era un documental interessantíssim que analitzava comportaments diabòlics d’animals, com gripaus que explotaven, nyus que morien estimbats de cent en cent al mig d’un riu, balenes que embarrancaven i gossos que saltaven embogits daltabaix d’un pont d’Escòcia quan els portaves a passeig.

Aclariré d’entrada que tots tenen explicació científica i que m’ofereixo a aclarir-los un per un, ara que m’ho sé. Però el cas que recupero per començar, i que va commocionar mig món ara fa tres anys, és el de les 4.000 merles negres que van aparèixer mortes al mig del carrer a Beebe (Arkansas, Estats Units) coincidint amb la nit de Cap d’Any de 2011. Aquí se’n va parlar molt. I de cop i volta se’n va deixar de parlar, també, sense que ningú arribés a aclarir què va passar, que personalment és una cosa que em va fer molta ràbia. Doncs ara ho faré:

Els ocells van morir per culpa d’un castell de focs, pobres. El que celebrava, justament, el Cap d’Any de 2011. No estaven ni malalts, ni enverinats, ni consta que se’ls hagués posat malament el sopar. Van caure morts a terra tots 4.000 després de xocar i destrossar-se mútuament per dins a causa de les patacades que es van fer entre ells, volant esperitats. 

Els va esverar el castell de focs en les especials condicions meteorològiques d’inversió tèrmica que hi havia dos quilòmetres més amunt: la capa d’aire calent de sobre retenia la d’aire fred per on volaven, i va amplificar el so fins a un volum monstruós. I de manera instintiva van voler marxar d’allà, però tan junts i tan angoixats que es van acabar matant entre ells. Ho van explicar meteoròlegs amb molts gràfics. Tot comprovat.

Un altre dia parlaré dels gripaus-bomba. És boníssim.

Canvi de cicle

[Article publicat a EL 9 NOU el 17.04.14]

Avui és un d’aquells dies que, ahir, la gran majoria de diaris tenien a punt dues portades, a quarts d’11 de la nit. I dos articles editorials. El que hauran publicat si el Barça va guanyar i el que hauran publicat si el Barça va perdre. Una mica com les nits electorals, en què d’entrada tothom surt a dir-te que ha guanyat però les portades dels diaris sempre t’ajuden a aclarir, en realitat, qui ho ha fet.

Avui també és d’aquells dies que, ahir, alguns articulistes van enviar a les redaccions dels diaris dos articles, o un mateix article amb un parell o tres de matisos en un paràgraf, perquè arribat el moment el director de tancament escollís el que tocava, en funció del resultat. I sobretot, pregant-li per l’amor de Déu que no s’equivoqués. Un partit que pot haver acabat passada la mitjanit, si la pana del rei no l’ha fet anar encara pitjor, no deixa gaire marge per a la inspiració literària. I menys encara si has d’escriure sota l’impacte emocional d’una derrota que fereix, o d’una victòria que t’excita sobremanera.

Avui és un d’aquells dies que, ahir, vas sentir algú llançant coets i et podies plantejar el repte de no arribar a saber mai per celebrar els gols de qui eren. Tot i que el món modern ho fa cada vegada més difícil, les coses com siguin.

Per tant, avui també és un d’aquells dies que, amb l’excusa que ets de vacances o que les comences, has desconnectat i pots donar-te el gust de creure’t que determinades coses no han passat fent l’exercici, simplement, de no assabentar-te’n. O, per contra, sentir de cop el desig de saber-ho tot i devorar tota la premsa del dia aprofitant que ets de vacances i, per atzar, t’has acabat assabentant del que va passar ahir.

Aquest article està escrit abans de la final de la Copa del Rei. Està estudiat perquè res del que diu pugui entrar en contradicció amb res del que hagi pogut passar aquesta nit. I el títol no parla del Barça. És un homenatge als quatre dies que tenim per davant. De festa o de penitència. Que vagin molt bé.

Si és molt fàcil, escolti

[Article publicat a EL 9 NOU l'11.04.14]

Veu aquella torre de 1.000 metres envoltada de jardí, piscina d’onades i vista al mar tocant al port on hi ha amarrat aquell iot que diu Robinson Crusoe? Si em recita ara mateix de memòria el primer capítol d’El Quixot en japonès, és seu.

Veu aquell parlament de 350 diputats on a partir de l’any que ve hauran de fer coalició PP i PSOE per poder governar un país que se’ls enfonsa per la dreta i per l’esquerra? Ja entendrà que no és el millor moment per plantejar-los la independència de Catalunya; tenen temes més importants. Però en el fons són bona gent i oberts al diàleg, només faltaria. I amb l’imperi de la llei per bandera, que és el tot. O sigui que si aconsegueix posar-los d’acord per reformar la Constitució, tot seu. No ha de ser cap problema. Miri:

Com que el dret de Catalunya a decidir el seu futur afecta el capítol preliminar de la Constitució, que diu que la sobirania nacional resideix en el poble espanyol i la mateixa Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la nació espanyola, s’haurien d’entendre amb dues terceres parts de diputats i senadors, per dir que no serà tant, i canviar un miserable capítol. Serien 234 diputats i 177 senadors, pots comptar. 

És clar que llavors passaria que com que això que haurien fet seria molt gros immediatament s’haurien de dissoldre Congrés i Senat i convocar eleccions. Que no sé si faria molta gràcia a la immensa majoria de diputats i senadors, ja m’entén.

Llavors gairebé ho tindríem. Només es tractaria que el Congrés i el Senat sorgit de les noves eleccions tornessin a aprovar per dues terceres parts la nova Constitució. I miri si són democràtics que tan sols quedaria, després, un petit tràmit de res, que seria convocar un referèndum perquè els espanyols diguessin si creuen que els catalans tenen dret a decidir. I amb això estaríem. Què li sembla? Si de cas ja em dirà alguna cosa.  

Ara que, si vol un consell d’amic, estudiï japonès i aprengui’s El Quixot. No se sap mai, si pot caure una torre amb piscina...

La importància de les fonts

[Article publicat a EL 9 NOU el 04.04.14]

Més val no refiar-se dels traductors automàtics. Són els que tradueixen el caché d’un artista per la seva memòria cau, en Joan Aguado per en Joan Aigualit o la Lady Di per la Lady Vaig Donar. I que diuen que llegeixo Messi, quan ni tan sols em consta que hagi escrit mai res.

Però si una cosa constaten els traductors, tant automàtics com humans, és que un mateix text –llegeixi’s crònica informativa d’un diari, per exemple– ocupa menys en català que en castellà. Som estalviadors fins i tot en el vocabulari i les formes gramaticals. Això significa que per dir el mateix hi estem una mica menys, i que sobretot gastem menys tinta per explicar-ho, si ens ho demanen per escrit.

No sé si mai s’ha fet cap estudi per posar números a tot això. Sumant el nombre de pàgines que podrien quedar més buides, agrupant continguts, reduint paper i multiplicant-ho pel nombre d’exemplars. En el cas de diaris, que en són cada dia unes quantes desenes de milers, segurament quedaríem parats de l’impacte. I sense deixar de dir res, acabaríem abans.

Als Estats Units, Suvir Mirchandani ho té estudiat, això de l’estalvi de tinta. Sembla el nom d’un investigador, però de moment és un alumne de 14 anys que ha arribat a la conclusió que canviant, simplement, la tipografia de tots els documents que genera l’administració nord-americana es podrien estalviar cada any 400 milions de dòlars només en tinta.

Va començar aplicant-ho a la seva escola i, animat per un professor, va extrapolar la seva tesi a tot el govern federal. La clau està a substituir la Times New Roman per la Garamond, que en principi tothom té instal·lada a l’ordinador i, de fet, també es fa servir bastant. Com que és de traç més fi, a la llarga pots acabar dient exactament el mateix per molts menys calés.

Quan tinguem estat, himne i bandera, també podríem proclamar la Garamond com a lletra oficial. Escriurem una pàgina brillant ben barata, i encara ens en quedaran per muntar un sopar de gala.

Un vot particular

[Article publicat a EL 9 NOU el 28.03.14]

Quan t’expliquen (José María Brunet, La Vanguardia) que la sentència del Tribunal Constitucional contra la declaració de sobirania del Parlament la van escriure quatre magistrats aprofitant un viatge a Santo Domingo i que l’obsessió del seu president era aconseguir que fos, més que coherent, aprovada per unanimitat, confirmes la idea que en aquesta vida, tot, absolutament tot, és molt relatiu. I el posicionament del Constitucional davant del procés català, per molt vinculant que sigui, directament inconsistent.

Suposo que s’han de tenir estudis i ser amic d’algú que mani per poder-hi tenir un lloc. I convertir-te, de retruc i al marge de mèrits o no, en una de les 12 persones que representa que saben més que ningú com s’ha de llegir la Constitució i quin era l’esperit dels seus pares quan es van posar a escriure-la.

El govern d’Espanya s’ha aferrat des del primer moment a la tesi que la Constitució marca els límits del debat polític i que qualsevol cosa que la sobrepassi no té raó de ser. Doncs si ha de ser així, juguem-hi tots. Acceptem escrupolosament els seus postulats: l’article 1.2 que diu que la sobirania nacional resideix en el poble espanyol, i l’article 2 que diu que la Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la nació espanyola. Però després preguntem, també, quin article de la Constitució defineix què és Espanya, qui en forma part i quins són els seus límits territorials i administratius. (No ho diu enlloc, ja ho avanço).

I preguntem-nos, també, en quin principi constitucional s’empara, per exemple, la tradició espanyola de reclamar Gibraltar i si la incorporació d’un nou territori a Espanya no afectaria el seu grau d’indissolubilitat previst a l’article 2. La faria menys soluble, bàsicament. És física elemental.

Siguem escrupolosos i admetem que a Catalunya no tenim cap intenció de desafiar l’article 1.2 per fer-nos posseïdors de la sobirania nacional espanyola. Ens conformem amb la nostra, mira si som bona gent. I mira si és fàcil. I constitucional.

Abans del 9N tocarà el 14J

[Article publicat a EL 9 NOU el 21.03.14]

La il·lustració que acompanya aquest article va ser portada del diari Avui. Exactament el 5 de setembre de 1978, fa més de 35 anys. Era l’acudit que hi publicava cada dia en Cesc, amb el qual vam viure i créixer tota una generació de lectors del diari. Haurà estat premonitori. Mai, des de llavors, la presència i l’aprenentatge del català havia deixat d’anar endavant en un país que es començava a redreçar després de la dictadura i que ha fet de la convivència lingüística causa i efecte, alhora, d’una convivència social que ara algú ha decidit que cal trencar, perquè li té ràbia.

Embats polítics i mediàtics i sentències judicials inspirades en el mateix discurs van iniciar ja fa temps una persecució programada del català. Començant pels flancs més fràgils, des de l’estúpid lapao de la Franja fins al decret del trilingüisme de les Illes, passant per l’arraconament a les aules al País Valencià. L’última paranoia, aquesta mateixa setmana, la d’un pare que havia demanat empara al Ministeri d’Educació per no poder escolaritzar el seu fill en valencià i que ha rebut com a resposta que la competència estava transferida; que s’entengui amb el govern de Fabra. Aquell que bloqueja la presentació del diccionari de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua perquè gosa dir que valencià i català són el mateix.

Definitivament, ens estan prenent per imbècils. I tenen l’astúcia de convertir en cortines de fum fins i tot allò contra el que fins ara ens pensàvem que també hi estaven posant cortines de fum. Per exemple, la il·legalització de l’ANC per considerar-la una organització paraterrorista, per colpista. I mentre ens embrancàvem en trending topics i etiquetes de Twitter per dir que #totssomassemblea, el ministre Wert i la seva número 2, Montserrat Gomendio, recordaven per si de cas que la incorporació del castellà com a llengua vehicular a l’escola s’aplicarà “sí o sí” a partir del curs que ve. També a Catalunya.

El 14 de juny, manifestació pel “no i no”. Ja hi estem anant.

P.D. Per cert, impressionant i interessantíssim el fons digital de premsa gironina (inclòs tot el diari Avui des de la seva aparició), que podeu trobar en aquest enllaç.

Hi! I will sing in Spanish

[Article publicat a EL 9 NOU el 14.03.14]

Durant uns dies m’he sentit una mica estúpid. Com si fos l’únic espanyol –a Catalunya ho som tots, de moment– a qui ha sorprès que la cançó que ens representarà al festival d’Eurovisió tingui no només el títol sinó bona part de la tornada en anglès: Dancing in the rain, es diu. Bailando bajo la lluvia, vindria a ser.

Personalment no hi tinc res a dir, com de fet no tinc res a dir del festival d’Eurovisió en general. Però no entenc com tota aquesta croada que des de fa mesos defensa la marca Espanya i acusa Catalunya de voler-la destruir no hagi aixecat la veu davant d’aquesta falta de respecte. En concret, a una llengua amb 500 milions de parlants que, malgrat tot, diu que se sent amenaçada i es fa l’acomplexada. Com admetent que si a Europa no parles en anglès no t’entenen, i no et voten.

A més, qui finalment s’ha hagut de pronunciar no ha estat cap editorial ni cap articulista de cap diari d’espanyolitat contrastada, a qui aquest tema els ha relliscat absolutament, sinó la mateixa Real Academia Española (RAE), autora i dipositària del corpus normatiu de la llengua i que curiosament –és una simple coincidència, que consti– celebrarà el seu particular tricentenari el 3 d’octubre de 2014, 22 dies després del nostre. Va firmar uns quants decrets, en aquell temps, Felip V.

I a més, la RAE s’ha pronunciat i ha mostrat la seva “inquietud” als responsables de RTVE per la lletra d’Eurovisió no pas per cap onada de protestes procedents d’Espanya sinó, sobretot, dels països d’Iberoamèrica, que és gràcies a una cançó en la seva llengua que troben alguna mena d’interès a mirar-se el festival, encara que no puguin votar. Per curar-se en salut, de la cançó, escrita originalment només en anglès, se’n farà ara una versió només en espanyol i l’altra com està, en mig i mig.

M’he imaginat què hauria opinat determinada Espanya si la cançó fos Dansant enmig de la pluja. I he preferit deixar de fer-ho, esperant amb il·lusió renovada el dia de la consulta.