Una entrevista a Joan Triadú

M'ha impressionat adonar-me que l'entrevista és del setembre de 1999. O sigui, fa més de 10 anys. I després m'ha impressionat que malgrat tot me'n recordés tant d'aquella conversa a Cantonigròs. Per alguna cosa deu ser. Es va publicar a L'Extra d'EL9NOU.

"Esperava que Catalunya pogués arribar més lluny"

Es defineix, abans que res, com a pedagog. Ha dedicat 60 anys de la seva vida a l’ensenyament i la seva tasca com a crític literari l'entén, també, com un exercici de pedagogia al serveri dels lectors. Però la figura de Joan Triadú (Ribes de Freser, 1921), també poeta, assagista, traductor i prosista, es pot concentrar en una sola idea: referent de la resistència intel·lectual antifranquista. Això el va convertir, als anys quaranta, en agitador cultural i promotor d'iniciatives al servei de la llengua catalana, des de la formació dels primers professors de català del postfranquisme fins a l'organització del concurs literari de Cantonigròs (1944-1968), que va ser terra de cultiu de nous valors i bombolla d'oxigen per a una cultura condemnada a l'opressió. El pas dels anys, diu, ha deixat incomplertes algunes de les seves expectatives, però continua creient en la possibilitat d'una Catalunya lliure i plenament sobirana en el futur.

-Fa uns mesos, l'escriptor Joan Perucho defensava des d'aquestes mateixes pàgines que els catalans i la seva llengua anem cap al suïcidi col·lectiu. Hi està d'acord?
-No, en absolut. Hi ha persones molt pessimistes, avui. I és veritat que potser hi ha arguments que conviden a ser-ho. Potser nosaltres esperàvem massa de l'anàlisi que havíem fet de la situació en què estàvem quan no teníem llibertat. I ens pensàvem que la llibertat faria com un saltamartí, que quan li treus el pes de sobre es posa dret de cop. Però no va ser així. La realitat és que hi havia condicionants de tot ordre que han fet que les coses anessin d'una altra manera. Però és la base que tenim.
-I és una base suficient per tenir garantit, per exemple, el futur de la llengua?
-En el terreny lingüístic estem a la defensiva. No anem a guanyar terreny, sinó a defensar el que ens és propi. Però aquesta situació no és només pròpia de Catalunya. Les polítiques lingüístiques proteccionistes, com és la llei que ha fet la Generalitat en relació al català, també altres països es veuen obligats a aplicar-les. És el cas del Quebec, al Canadà, o del mateix estat francès, a qui el seu jacobinisme el fa posar de punta enfront d'altres llengües que veu com una amenaça dins del seu territori.
-Vostè ha estat, històricament, un lluitador pel monolingüisme a Catalunya. Considera perduda la batalla?
-Si no tingués els anys que tinc i pogués viure 40 o 50 anys més, no crec que arribés a veure grans canvis respecte a la situació actual. No arribarem al monolingüisme català, però tampoc al castellà que desitjaria el Foro Babel. Per tant, i havent assumit la realitat bilingüe, cal tenir en compte que en aquesta situació la llengua més forta es posa sobre l'altra i l'erosiona, i que aquesta erosió només es pot combatre amb lleis, decrets i disposicions.
-S'hauria de considerar normal, doncs, que el català no deixés de ser mai una llengua a la defensiva?
-La història dels darrers seixanta anys, amb les conseqüències que va representar el pes del franquisme, ens han portat a aquesta situació. Els que ara no veuen futur al català no tenen en compte que els problemes vénen de molt lluny. No és una crisi moderna. I potser, quan convenia, aquestes persones no van actuar amb una militància a favor de la llengua com vam fer nosaltres, que a sobre érem "utòpics i somiatruites", ens deien. Ara som conscients d'aquesta realitat, i jo, personalment, em defineixo com a optimista preocupat.
-Lluitar pel manteniment de la llengua durant el franquisme era vetllar una eina molt fràgil?
-Va haver-hi un factor molt positiu: la cultura, que va jugar molt a favor de la llengua. Afortunadament, la cultura catalana ja estava plenament consolidada des del noucentisme i no la van poder anorrear ni dispersar; no la van poder fer malbé. I això s'ha estès posteriorment. L'escola, els mitjans de comunicació, la ciència o les arts són elements d'una cultura que emparen la seva llengua i que, per tant, garanteixen la seva continuïtat. I la cultura catalana fa molt anys que té un pes específic molt consistent.
-Què celebra haver superat i què enyora, d'aquells anys de resistència?
-Enyoro que era més jove i que aquella joventut em feia veure les coses de manera més il·lusionada. No vull dir que ara no en tingui, d'il·lusió, ni que em sigui indiferent el que passa, però enyoro l'impuls d'aquells anys. I també enyoro l'amistat amb la qual treballàvem a favor del país. Érem amics tots. Ens coneixíem de les classes de català, dels centres excursionistes, dels moviments d'església,... I tot això no ho fèiem en pla de partit polític, sinó a partir d'una amistat patriòtica i humana. I teníem clar, malgrat tot, que allò no havia de ser així i que estàvem treballant per resoldre una situació d'emergència.
-I què és el que no enyora?
-L'opressió, la por, la inseguretat, la ràbia de veure com et trepitjaven i t'insultaven a cada moment, el botiflerisme que hi havia -i que encara hi ha actualment-, i haver d'assumir que amics nostres escrivien en castellà i ho feien per anar contra les nostres coses. Gràcies a Déu, això s'ha acabat.
-Creu que, més enllà dels que ho fan professionalment des de la política, aquest país està mancat d'esperit patriòtic?
-En una situació i en un país com el nostre, l'esperit patriòtic no hi sobra mai. Al contrari. "A bodes em convides", com se sol dir. N'hi hauria d'haver més, sens dubte. Però és veritat que la democràcia, com a règim polític, tendeix a desmobilitzar, perquè no acostuma a presentar qüestions de vida o mort, afortunadament. És el millor règim que coneixem i el que el segle vinent anirà imperant al món. Però té els seus riscos, com donar la sensació que les coses ja les resol algú altre, que ja hi ha els polítics, unes vies de treball, unes lleis, ... Sí que es troba a faltar, en la democràcia, aquesta acció de militància a l'hora de donar suport a les coses pròpies. Que pot ser amb un gest tan simple com que no sigui indiferent, per exemple, llegir en català.
-El 1951 va publicar una antologia de poetes catalans de 1900 a 1950.
-Sí, i va provocar el seu rebombori per la selecció d'autors que hi havia fet.
-Si ara n'hagués de fer una de la segona meitat del segle, hi hauria bons poetes per omplir-la?
-Jo crec que actualment es fa bona poesia, i que en relació a principis de segle el nivell mitjà dels poetes d'avui seria més alt. El que no hi ha, potser, són grans personalitats. Però aquesta mancança es dóna també a altres literatures europees, com la italiana, la francesa o l'anglesa; no només a la catalana. Aquí pequem sovint de ser massa autocrítics. Ens agrada ser masoquistes. També és veritat, d'altra banda, que globalment ha augmentat el nivell cultural i la consciència crítica, i això fa que sigui més fàcil separar el gra de la palla. És evident que avui hi ha uns referents que tots coneixem i que el temps acabarà dient si entraran a formar part de les grans personalitats de la nostra literatura. Jo, en la meva antologia de 1951, encara hi vaig poder incloure Jacint Verdaguer, perquè va morir el 1902. Però també hi havia grans noms com Joan Alcover o Costa i Llobera. És innegable que la poesia és un actiu molt important de la nació.
-Quina de les seves facetes és la que va al davant, a l'hora de definir-se?
-Quan m'ho demanen per presentar-me en una conferència, per exemple, poso pedagog i escriptor. La meva professió de tota la vida ha estat la de mestre. He estat 60 anys vinculat al món de l'ensenyament. I quan escric, sobretot com a crític i traductor, també ho entenc com una forma de pedagogia. Per mi és una forma de comunicació, de pensar en l'altre per suggerir-li què pot llegir o dir-li què penso d'un llibre determinat. Però em defineixo també com a escriptor perquè si ho fes només com a crític em quedaria massa restringit, tenint en compte que també he escrit poesia i prosa.
-Com resumiria la contribució del concurs literari de Cantonigròs [1944-68] a la cultura catalana?
-Va ser una acció que, a poc a poc, va anar ajuntant gent molt diversa i d'arreu de la cultura catalana, fins i tot catalanistes i catalanòfíls que venien de l'estranger. I és curiós perquè si repasséssim els llistats dels assistents, la relació de noms va en paral·lel als que figuren en les meves antologies de poetes i contistes -tampoc em podia contradir a mi mateix, d'altra banda. El concurs va servir per trobar orientació, per posar en línia autors joves i assenyalar-los un curs que ja no es va trencar. Podem de parlar de Martí i Pol, de Jordi Sarsanedas, i de tants altres. Fins arribar a l'última edició, el 1968, que hi van venir Joan Fuster i Raimon, que mai fins aleshores havien estat per aquestes terres.
-Per què es va deixar de fer?
-Per dos motius, però en cap cas per cansament. D'una banda, perquè a partir d'aquell any ja hi havia la possibilitat d'organitzar activitats semblants en altres llocs, coincidint amb l'arrencada de l'Any Fabra, el mateix 1968. I també, a Cantonigròs, hi començava a haver un problema logístic: ens era difícil donar cabuda a là gent que s'arribava a concentrar amb motiu del concurs. Això ens va portar a deixar-lo de fer, amb el benentès que paral·lelament s'obrien moltes altres portes.
-Cantonigròs és, des d'aquells anys, el seu lloc d'estiueig. L'hi va portar el concurs literari?
-No. La meva relació ja venia d'abans. Quan estava convalescent d'una tuberculosi, a principis dels quaranta, un metge de Barcelona em va recomanar que hi anés a passar una temporada. No va voler enviar-me a Ribes de Freser, d'on sóc fill i hi tenia família. Vaig conèixer Cantonigròs sense saber ni que existia. Durant un any i mig vaig estar-me en una fonda, sense moure'm massa. Baixava a Barcelona just per anar al metge. I el juny de 1944, amb en Jordi Parcerisas, oncle del poeta Francesc Parcerisas, ens vam animar a organitzar una vetllada literària per la festa major. Aquest va ser, de fet, l'origen del concurs literari.
-I tinc entès que els va ajudar el fet que Cantonigròs no fos municipi.
-És veritat. Si hagués tingut ajuntament no hauria estat possible organitzar cap mena d'activitat si no era també en castellà. I això, a nosaltres, evidentment no ens interessava. Cantonigròs va ser, en aquest sentit, un oasi.
-Continua la seva vinculació amb Ribes de Freser?
-És el meu poble, d'on ve la familia paterna i me l'estimo molt. Fa tres anys em va fer molt content que el centre de secundària passés a portar el meu nom. Intento anar-hi un cop cada any i col·laborar en els jocs florals que es convoquen de cara al poble.
-Si ara se situa als anys cinquanta i intenta imaginar-se com somiava aleshores el final de segle, l'evolució de les coses ha respost a les seves expectatives?
-Jo esperava més, creia en uiia reacció més gran. Peco d'optimista, i esperava que Catalunya pogués arribar més lluny en l'exercici de la seva llibertat. I pensava, a més, que a aquesta situació hi hauríem arribat no ara, sinó molt abans. El meu model d'aleshores era la República de Francesc Macià, i al voltant d'aquest projecte pensava que hi hauria una reacció molt més positiva.
-I, a la vista dels resultats, què és el que avui en pensa?
-Que realment estàvem tan malament, en aquell temps, que ja és prou que ens n'haguem sortit com ho hem fet.
—Quins són, ara, els reptes urgents per resoldre en el seu "ideari actualitzat", si es pot dir així?
-Penso que el nostre repte immediat és trobar la capacitat d'unir-nos al voltant d'una Catalunya lliure, una idea que els bascos, si més no una immensa majoria d'ells, tenen molt més clara que nosaltres. Seria clau que la gent entengués que cal tenir un projecte de país que pogués arribar a la màxima expressió. No sé si se n'ha de dir independència, confederació, ... Però, en tot cas, que d'una manera d'una altra els catalans poguéssim assumir tots els nostres drets com a poble dins d'una Europa menys estatal, més oberta a totes les nacions i a totes les cultures. La ciutadania hauria de sentir-se unida per portar pacíficament aquesta idea endavant.
-Un dels grans temes d'aquest tombant de segle és el fenomen de la immigració. Des de la seva experiència com a pedagog, com creu que s'hauria d'actuar amb els immigrats?
-És un tema molt preocupant, el de la immigració. Catalunya ha estat capaç d'assumir successives immigracions sense deixar de ser mai ella mateixa. I els que ho voldríem mantenir d'aquesta manera sabem que si els corrents migratoris actuals arriben a uns límits demogràfics tan grans, el país deixarà de ser el que és. No crec que això arribi, però s'han d'evitar els guetos i penso que des de l'escola, centrant-me especialment en la immigració de procedència islàmica, s'hauria de fer un treball per identificar els diferents grups nacionals que hi ha entre el col·lectiu, i no entrendre'ls tots com un conjunt homogeni. En el fons, és gent que està manipulada i controlada. Si no, la situació acabarà essent perjudicial tant per ells com per nosaltres.
-En què treballa, actualment?
-Ara mateix, al meu despatx de Cantonigròs, estic treballant en un estudi de certa extensió al voltant de la figura de Pere Calders. El conec molt bé. Havia estat a Cantonigròs, fent de jurat al concurs, i érem molt amics. Ara me n'han encarregat un llibre, que és en el que estic treballant. Per Sant Jordi en vaig treure un altre, La ciutat dels llibres, al voltant d'escriptors perseguits d'aquí i de fora d'aquí. I preparo, de cara al novembre, una conferència sobre Rovira i Virgili, amb motiu dels 50 anys de la seva mort.

La llei de l'aranès és antiestatucional

A mi que m'ho expliquin, però em sembla que arran de l'aprovació de la llei de l'aranès acabo de descobrir una planxa bastant impressionant (o un lapsus bastant revelador) de l'Estatut de 2006. Bàsicament que en un article reconeix l'oficialitat de l'occità però que un altre, 26 articles més tard, ja l'ha oblidat. I si no analitzeu-ne la transcripció literal de l'articulat. Aviam si al final encara m'hauran de fer diputat a mi:

Article 6.5. La llengua occitana, denominada aranès a l’Aran, és la llengua pròpia d’aquest territori i és oficial a Catalunya, d’acord amb el que estableixen aquest Estatut i les lleis de normalització lingüística. [D'acord amb què? Amb el que estableixen sobre l'occità o d'acord amb el que estableixen com a concepte de llengua oficial?]

Article 32. Drets i deures de coneixement i ús de les llengües
Totes les persones tenen dret a no ésser discriminades per raons lingüístiques. Els actes jurídics fets en qualsevol de les dues llengües oficials tenen, pel que fa a la llengua, validesa i eficàcia plenes.

Clar que també podríem considerar que l'article 32 només considera oficials el català i l'occità, que ja seria la repera.

Clar que també ens podran dir que l'oficialitat de l'occità no s'ha d'entendre en els mateixos termes que l'oficialitat del català, que per alguna cosa es diu que tot plegat estarà subjecte al que estableix l'Estatut -o sigui, un equívoc darrere un altre- i les lleis de normalització lingüística.

Clar que l'Estatut és el que és, i al final n'acaben fent el cas que en fan.

El pare Josep Maria Cardona

Acabo d'obrir el correu i m'arriba la notícia d'una desaparició que m'ha afectat molt: la del pare Josep M. Cardona, monjo de Montserrat, que ha mort d'una llarga malaltia (ja m'enteneu, oi?) als 61 anys. M'ha afectat perquè el pare Cardona era en Pep, el prefecte que jo vaig tenir a l'Escolania quan tenia 10 anys i ell en tenia poc més de 30. I era tot el vigor, la simpatia, l'empatia i la companyia per un nen enyorat de casa i que va trobar en ell l'amic, el tutor i una mica el "pare" que no li venia tant pel càrrec de monjo sinó per l'afecte que es guanyava de tothom.

En Pep va ser un monjo una mica mediàtic perquè és el que va rebre en Pochettino el dia que va pujar a peu a Montserrat per demanar a la Moreneta que els salvés la categoria. I com que en Pep era periquito -potser l'únic, o un dels pocs que ho reconeixia obertament- li van deixar per a ell el paper d'enllaç entre tots dos.

Quan jo feia 8è, que érem els estudiants d'últim curs de l'Escolania, vam tenir molta il·lusió perquè en Joaquim Maria Puyal ens fes una visita. Escoltàvem les seves transmissions del Barça a Ràdio Barcelona i, a través d'en Pep, vam aconseguir que un dia, finalment, ens visités i hi poguessim parlar una estona. Va ser memorable. I recordo que aquell dia li vaig dir a en Puyal -a qui no he vist mai més i per tant no em deu recordar de res- si no li semblava que, llavors que acabava de néixer Catalunya Ràdio, el seu destí no era precisament desembarcar-hi. I goita! També recordo que li vam demanar que a la pròxima transmissió fes alguna referència a l'Escolania. I el Barça va jugar amb el Bilbao, em sembla; no acabava d'anar fi, en Puyal va dir per ràdio a veure si els escolans de Montserrat entonaven alguna cosa per afinar-lo, i va acabar marcant... el Bilbao. És històric, això.

Feia anys que estava malalt, en Pep. Entre operacions, recaigudes i reflotades. Però durant tot aquest temps eren impressionants els missatges que ens escrivia de tant en tant parlant de tot el procés, de com el vivia i de com, des de la seva profundíssima convicció de monjo i de cristià, deia que es posava en mans de Déu i li agraïa tot el que li havia donat la vida: i d'una manera especial també els anys d'Escolania, en diferents etapes, on va deixar una empremta inesborrable per a molts de nosaltres. El veig com si fos ara, emocionat amb llàgrimes als ulls sortint de l'església del Sant Sepulcre, a Jerusalem, durant la gira per Israel de l'estiu de 1984.

Escric això perquè difícilment hi haurà articles als diaris parlant del pare Cardona, com de tanta gent anònima que mor cada dia i que tantes coses poden haver representat per a tanta altra gent. Però per mi en Pep va representar molt, i saber que no hi és m'afectarà com afecta la desaparició de la gent que estimes.

L'enterrament és demà, 21 de setembre. Un dia que, per altres motius, també tindrà per mi molt de simbòlic. I un simbolisme que el connectarà per sempre més amb ell. Reposi en pau.

P.D. I que estiguin tranquils els pericos, que amb en Pep corrent per dalt aquest any tenen, com a mínim, opcions de UEFA.

Jo el faria diumenge pel Plus

És per provocar. El que no acabo de veure exactament és el què

Doncs home, vist fredament penso que l'horari del Barça-Madrid sí que pot condicionar el resultat de les eleccions al Parlament. Que és una manera de dir que, al capdavall, la gent ens solem moure molt més per impulsos primaris que per gaires raonaments de fons. I més en campanya electoral. La mateixa manera com els partits plantegen les campanyes, mogudes més per les consignes que pels discursos -perquè els discursos tampoc ens els escoltaríem, siguem sincers- és el millor exponent d'aquesta realitat tirant a idiota que hem anat construint entre tots. Potser els polítics, sí, però també una mica tothom.

Si les eleccions s'haguessin fet al mes següent de l'última Champions del Barça, amb en Laporta de candidat, hauria tret 20 diputats sense ni tan sols haver d'anunciar que feia llista. Si s'haguessin fet després del daltabaix de la moció de censura, segurament no hauria ni entrat al Parlament després de guanyar-se l'etiqueta de ridícul, impresentable i dèspota.

Amb el Barça-Madrid passarà igual. A veure qui serà el primer original que convertirà aquest partit en una metàfora per dir que "diumenge hem de guanyar Espanya per golejada". I si el partit es juga dissabte i el Barça guanya, l'efervescència primària que ens surt de tant en tant també triomfarà una mica més el diumenge. Però si el guanya el Madrid, l'aspirina serà de les que es dissol en cullera i deixa mal gust a la boca. O sigui que l'efervescent, per als altres.

Perquè si amb una derrota del Barça hi ha gent que no sopa, segur que també n'hi haurà que no vota. I els que s'hagin pres la metàfora al revés diran que algú havia d'abaixar els fums a Catalunya i que el que cal és sotmetre-la Espanya, com el Madrid haurà fet amb el Barça si el guanya.

Personalment, votaria per fer el partit pel Plus diumenge a les 9, que una hora abans ja haurem tingut temps d'escoltar els resultats de les enquestes. Pot ser una nit de tele la mar de distreta. I l'endemà, quan surtin les audiències de televisió del dia abans, confirmarem una vegada més què és el que realment fa moure aquest nostre país. (I que només deixarà de fer-ho si algun el dia el Madrid arribés a ser d'un altre).

Owen, Yannick i Dràcula

La foto no és meva. L'hauria pogut fer igual, però em vaig perdre mentre buscava la vista i vaig agafar por. De fet em venia un llop per darrere i ja era fosc. O sigui que tampoc s'hauria vist res a la foto

Trobo bastant fort el cas aquest del Sota terra de TV3. Resulta que reseguint la batalla de l'Ebre van descobrir una cova on van trobar, gravades a la paret, les inscripcions Owen i Yannick. Resulta que van decidir especular que eren dos brigadistes de la guerra civil, van començar a repassar noms i van localitzar un tal Owen que havia estat voluntari en aquella batalla. Van acabar localitzant un seu fill a Califòrnia, el van portar a la cova i se'ls va emocionar recordant el seu pare. Li van demanar qui podia ser Yannick, i va dir que no ho sabia.

Ara ha sortit l'amo de la cova, que a sobre ha presentat denúncia per entendre que van gravar sense permís en una propietat privada, i ha aclarit que Owen i Yannick són dos nebots seus, i que la cova no la va descobrir TV3, sinó que ja l'havien netejat ells.

Hauran de fer la prova del carboni-14 per determinar si els dos noms gravats a la paret són de l'any passat o de l'estiu del 1938. [Això ho dic jo, és broma, suposo que s'entén]. Però tot plegat fa pensar una mica. Ja seria casualitat, també.

Una mica com això del Dràcula, que he pogut conèixer aquest estiu anant de vacances per Romania. Resulta que hi ha un castell a Bran, prop de Brasov, que presumeix en les ombrel·les de la plaça de ser, "probablement, la ciutat més bonica del món" -els devia pagar la campanya la Carlsberg- , que tothom té identificat com el castell d'en Dràcula. I és una convenció perfectament assumida per absolutament tothom, tot i que en realitat en Dràcula no hi va ser mai ni hi va tenir mai res a veure. Però com que és medieval, com en Drácula, està restaurat i està una mica encimbellat, com a les pel·lícules, tothom ho dóna per bo i és dels pocs llocs del país on has de fer cua per entrar. No sé si havia congut mai un destí turístic més adulterat que aquest. Però no és cap retret a ningú. Simplement constato que quan ens fa il·lusió creure en alguna cosa som capaços de fer-ho la mar de convençuts, encara que en el fons sapiguem que és tot mentida. I què; no?

En Quico Homs a Sant Pere

Ahir vam tenir en Quico Homs a Sant Pere. Fan aquestes xerrades pels pobles per recollir idees per al programa electoral de CiU. Però a Sant Pere, com suposo que com a tot arreu, el que reben bàsicament són preguntes. I la que més: amb qui pactareu si no teniu majoria? I aquesta no la contesten, sense amagar la il·lusió de poder governar sols i fer pagar les 'traïcions' que han patit els últims set anys per part de partits aparentment amics.

Començo pel que no va dir, però pel que li vaig intuir: CiU no facilitarà la caiguda del Govern de Madrid perquè li interessa tenir-lo fins al 2012, fràgil com ja és ara, per treure'n tot el que pugui abans no arribi el PP al Govern, i al pas que anem amb majoria absoluta. Això ja explica l'abstenció de CiU en l'aprovació del paquet de mesures anticrisi -i això sí que ja ho va dir ell- i el joc que s'ha iniciat amb l'elaboració dels pressupostos per al 2011. I això ho va dir així de clar: "El que jo defensaré és que els votem a favor si amb això hem d'aconseguir que el PSC no voti en contra de la investidura d'Artur Mas com a president de la Generalitat". Podria ser un escenari possible: CiU amb majoria, però no absoluta, sense cap pacte estable amb ningú i a qui li seria suficient l'abstenció del PSC per investir Mas president. I si hi ha majoria, ni pacte a Catalunya i el pressupost de Madrid "engegat a dida". Així de clar. Això és la política quan s'explica a la gent i no als periodistes.

Pel demés, unes quantes idees que va llançar per situar la posició de CiU en el conflicte obert amb Espanya i el punt d'inflexió que va representar, o no, la manifestació del 10 de juliol passat:

• A CiU hi ha independentistes, però CiU no defensarà la independència. L'alternativa és sumar consensos en allò que sigui possible, i on compren la idea des de Cornellà fins a Sant Pere és en el concert econòmic: que Catalunya pugui gestionar-se els seus propis impostos.
• Si el que venem és independència, el consens baixa. A les eleccions al Congrés de Madrid, dels 47 diputats electes de Catalunya, 33 ho van ser pel PP i el PSOE. Això també és Catalunya. I també és Catalunya la que celebra el Mundial de La Roja. Aquella nit feia basarda, Barcelona.
• Catalunya no ha demanat mai el concert econòmic. Els bascos el tenen. El van estar demanant durant cinc anys i no els el van donar fins al 1981. Sabeu per què el van acabar aconseguint? Mireu els morts que va fer ETA durant aquells anys. Si aquest ha de ser el preu, prefereixo no tenir concert. I el mateix amb les competències de trànsit, que Catalunya sí que té, tot i que són una competència exclusiva de l'Estat.
• Fer caure ara el Govern de l'Estat ens abocaria a què convoqués eleccions el mateix dia que les del Parlament. Això, evidentment, no ens interessa.
• Si l'Alfons López Tena promou una candidatura alternativa, suposo que s'haurà de donar de baixa de Convergència, no? Que es presentin, que es fiquin en política i que s'ho treballin. Cadascú defensa el que creu més convenient.

I ara les meves reflexions:

• CiU està complint escrupulosament el guió que Espanya coneix des de fa dècades, i que el propi Zapatero ja va anunciar des d'abans de la manifestació del 10J: ara estan escalfats, sortiran al carrer, cridaran alguna cosa, però es calmaran i ja haurà passat tot. CiU és això des de sempre. No és un retret. Simplement ho constato. Una manera de fer com una altra.
• Sortir ara amb la bandera del concert econòmic, que no és nova en CiU i que al seu moment ja va tenir anys per treure, és fins i tot més inútil que abans d'aprovar l'Estatut, ni que sigui perquè ara aquest Estatut ens recorda fins a vuit vegades que formem part de la "indissoluble unitat d'Espanya". O sigui que el concert econòmic per Catalunya encaixa perfectament amb aquesta unitat. Quan governi el PP serà la primera cosa que aprovarà, i mentre governi Zapatero segur que tot seran facilitats per aconseguir-ho. Abans convocarà eleccions proclamant-se víctima de la insolidaritat dels catalans i el PSOE tornarà a guanyar a Cornellà, i potser fins i tot a Sant Pere.
• La manifestació del 10 de juliol va marcar un punt d'inflexió que d'alguna manera ha de reflectir el Parlament. No serà aquella manifestació la que donarà la majoria a CiU, perquè ja la veia a venir d'abans. Però és necessari que algú, des de Catalunya i com a resultat d'aquest nou moviment social sorgit del fàstic que ha demostrat que ens té l'Estat, comenci a parlar i actuar clarament per desafiar-lo.


• O sigui que a mi ja m'estaré bé que en López Tena es doni de baixa de Convergència.
  

Foto trista d'estiu

Sóc regidor i sé la inutilitat de la gran majoria de mocions de tràmit que s'acorden en els plens en suport o rebuig a una o altra causa. Sense anar més lluny, la misèria de la política té un nou exemple avui, quan el PSC és incapaç de ratificar a Madrid el mateix text, com a proposta de resolució sobre la sentència de l'Estatut, que fa dos dies havia aprovat al Parlament, i que ja era força miserable per si mateix.

La foto no parla de l'Estatut. Parla del dia a dia de molta gent que continua vivint al marge de mocions i oportunismes mediàtics, com ha estat per exemple tot això del burka. Ara ja ni se'n parla, quan fa només uns dies semblava haver-hi un campionat per veure quin ajuntament era el primer a prohibir-la. Una mica com ha passat amb les mocions per la sentència del Constitucional: qui és el primer que s'ha sentit moralment exclòs de la Constitució, el primer que ha declarat la seva desobediència al Rei, el primer que...

Aquesta parella que fa pales em va frepar una mica. Abans, ell ja s'estava banyant mentre ella, completament vestida, l'esperava a la platja sota un sol de justícia. La foto és feta de molt lluny, però ja s'entén. Ho poso una mica com a exemple que la vida quotidiana de moltes d'aquestes dones continua quedant completament al marge de les mocions que van poc més enllà d'un titular de diari. I que hi ha un treball de fons impressionant, i pendent, per aconseguir la veritable integració de determinats col·lectius no ja al nostre país, sinó simplement al llindar de la dignitat humana.