Mirem-nos-ho bé, això

[Article publicat a EL 9 NOU el 27.04.12]

Com que no hi entenc, la primera conclusió que vaig treure diumenge passat de la primera volta de les eleccions franceses és que la setmana que ve, a la segona, guanyarà Sarkozy. Vaig fer una cosa tan elemental com sumar els percentatges dels partits de dretes i els d’esquerres, i em va sortir que la suma dels vots de l’UPM de l’actual president i els del Front Nacional de Marine le Pen deixaven prou marge com perquè, diumenge vinent, la diferència de menys de dos punts de la primera volta fos remuntable.

Però llavors llegeixes els que hi entenen i et convencen que no: que el vot d’extrema dreta és bàsicament antisistema i es reivindicarà a si mateix amb un notable vot en blanc a la segona volta, que permetrà que el vot del bloc d’esquerres, més disciplinat, situï de nou un socialista a la presidència de la república. El mateix vot que, tapant-se el nas, el 2002 hi havia posat Chirac per no haver de veure-hi Le Pen pare.

La segona conclusió em va preocupar més. Em vaig imaginar una nit electoral en una república espanyola després d’una primera volta en què els dos candidats que en sortien vius eren del PP i del PSOE. I per fer-ho més macabre vaig veure-hi José María Aznar darrere un faristol blau i José Bono darrere el vermell, embolicats amb la bandera i reivindicant la indissoluble unitat d’Espanya, la desaparició de la lacra dels nacionalismes perifèrics i la determinació del país per combatre les envestides d’una Europa que acabava de despertar el toro.

I llavors va venir la tercera. Va ser la imatge del rei d’Espanya amb pijama a quarts de 5 de la matinada, mig embolicat amb un llençol, passant olímpicament de la unitat d’Espanya, del toro i dels nacionalismes perifèrics, entrebancant-se per l’escala en una barraca al mig de la selva de Botswana i amb una trompa d’elefant que li deuria fer de mànec de dutxa abans de tornar volant cap a casa amb un parell de crosses.

No sé. Si de cas estudiem-ho bé, això de la república...

La glòria dels intocables

[Article publicat a EL 9 NOU el 20.04.12]

Tinc un amic a qui direm Joan Carles que no ha caçat un elefant en sa vida i amb un fill que un dia li va reconèixer que, si hagués estat animal, li hauria agradat ser musclo. Ho dic per situar. En una setmana que el futbol ens està alienant com mai de les misèries quotidianes, em feia la reflexió que ja té nassos que dues de les economies més arruïnades d’Europa, la grega i l’espanyola, hagin situat a les semifinals de les màximes competicions continentals de futbol i bàsquet dos equips cadascuna, que són alhora exponent d’ostentació, poder i riquesa sobre les quals muntem una mena de filtre mental que ens impedeix qüestionar-nos ni que sigui una mica, ni que sigui ara, si no n’hem fet un gra massa.

Parlava del Barça i el Madrid de futbol i el Panathinaikos i l’Olympiakos de bàsquet, que el mes que ve seran a la final a quatre d’Istanbul amb el Barça, també. En el primer cas, pressupostos de 461 i 510 milions d’euros. I jugadors que cada dia, quan posen el peu a terra, ja han costat tants calés com el que val matar un elefant a Botswana, per entendre’ns. I jugadors, també per entendre’ns, a qui La Marató de TV3, amb tota la seva mobilització i els milers de trucades de cada Nadal, amb prou feines en faria per pagar-los el 50% del sou d’un any.

No tinc la més mínima simpatia pel rei d’Espanya i menys encara després de la seva ridícula disculpa sortint dimecres de l’hospital. En realitat, penso que l’única diferència que hi ha entre ell i Urdangarin és que al gendre, la seva indecència li han publicat sencera. Però aniria bé sentir veus que, més enllà de tirar pel dret denunciant dispendis de banquers sense escrúpols, polítics a comissió i reis a qui la història ja està fent caricatura d’ells mateixos, portés a reflexionar si en àmbits on sembla que tinguem vetada la consciència crítica no caldria fer-hi alguna cosa. Perquè si mai això peta, que petarà, el futbol serà com un safari d’elefants: que, com que no en tindrem ni cinc, només el veurem de prop si som amics d’un xeic àrab.  

Papa, què vol dir santa?

[Article publicat a EL 9 NOU el 13.04.12]

Hi ha aquella llegenda tan maca d’El mariner de Sant Pau que explica el cas d’un navegant de l’Empordà que després d’una mala experiència a la mar va decidir agafar el rem de la barca i començar a caminar terra endins fins que ningú no reconegués què duia a sobre. I va estar tan content que al Ripollès ho confonguessin amb una pala de forner que s’hi va quedar. Ve a ser el que passa, una mica més cada any, amb això de les festes religioses que se’ns n’estan anant de mica en mica. Ara les tindríem entre Montagut i Castellfollit de la Roca camí de Sant Pau de Segúries, per entendre’ns. Quan el nostre mariner hi arribi per passar les vacances de Setmana Santa sentirà algun nen que dirà al seu “papa –o mama, si és el cas–, què vol dir Santa?”.

I el papa o la mama de la nostra història tirarà d’imaginari televisiu i li recordarà que la Setmana Santa és quan les estacions d’esquí tanquen temporada turística, que les cases de turisme rural estan mig contentes de com han anat d’ocupació, que a Andalusia la gent plora perquè el dijous han tornat a suspendre la processó i en què no falla mai, tampoc, el vídeo d’uns atrevits que solen crucificar cada any a les Filipines.

En temps del tripartit hi va haver rebombori quan es va valorar la possibilitat de canviar el nom de les vacances de Nadal per les d’Hivern i les de Setmana Santa per les de Primavera, per treure’n la connotació religiosa i no ferir susceptibilitats entre altres confessions o els que, simplement, confessen que no en tenen cap. Més d’un s’ho va agafar malament i ho va llegir com un atac a l’ancestral tradició cultural del nostre país. Però el pas del temps ha confirmat que, en aquest àmbit, la tradició cultural ha consistit més aviat a passar cada vegada més de tot. Menys a la Cuba comunista, on curiosament des d’aquest any el Divendres Sant ha començat a ser festa a petició del papa i en senyal de respecte als catòlics de l’illa.

Déu n’hi do. (O vet-ho aquí, perdó. No voldria ferir ningú).

Fem matemàtiques

[Article publicat a EL 9 NOU el 05.04.12]

A vegades fa una mica la impressió que quan el país anava sobre rodes els problemes no ens havien d’amoïnar, perquè en general ens en sortíem prou bé. Ara que tot són problemes, en devem tenir tants que no ens queda temps per amoïnar-nos per cap en concret, perquè altres problemes tenim, com se sol dir.

En un altre moment, les dades presentades la setmana passada pel Departament d’Ensenyament de la Generalitat sobre el nivell dels alumnes de 4t d’ESO que tenim a Catalunya potser ens hauria preocupat més. En resum, i per citar una de les conclusions que més s’ha repetit, ve a dir que un de cada quatre alumnes té un nivell baix de matemàtiques i anglès. I la resposta del Departament, per boca de la consellera Rigau, ha estat que a partir de l’any que ve, per exemple, a l’ESO es faran 70 hores més de matemàtiques per compensar aquest dèficit.

Un full estadístic, com diuen també dels power point en general, té sovint el risc de simplificar fins a tal punt discursos i conclusions que acaba idiotitzant el missatge i buscant solucions matemàtiques a problemes que no ho són, com és el de l’educació. No sé fins a quin punt s’ha tingut prou en compte la importància estratègica d’un àmbit que, a l’hora de les retallades, també s’ha ficat a l’estadística i li ha tocat emportar-se una part de quota que ha acabat posant en perill, més enllà de la responsabilitat que es pugui demanar a mestres i professors, quins i quants recursos destinem –invertim, de fet– en la formació dels nostres ciutadans del futur.

Llavors te’n vas en una jornada sobre immigració i et fan adonar que a l’Anoia, per exemple, no van trobar ni una escola que volgués dir en un tríptic que l’increment d’immigrants en una aula no en distorsiona el nivell pedagògic, perquè resulta que segurament sí, que l’afecta. I sents la queixa del mestre a qui amb 35 alumnes per classe, i de tan diversa procedència, costa fer rutllar un curs. Això també és matemàtic.

Viatge a l'altra banda

[Article publicat a EL 9 NOU el 30.03.12]

No sabia que hi ha una altra manera d’anar a Ítaca que t’estalvia llargues travesses navegant entre aigües podrides per la Mediterrània i que ni tan sols t’obliga a salpar rumb a orient cap a la convulsa Grècia, sinó que ho pots fer en avió girant a mà esquerra i en un parell o tres d’escales. Tot i que, si mires les hores, també Déu n’hi do: entre 30 i 40, segons la combinació que agafis. La més llarga és via Dublín cap a Nova York, Filadèlfia i Tompkins. L’altra opció és volant via París, que t’estalvies Filadèlfia i unes 10 hores d’espera per la connexió.

Hi ha una altra Ítaca, en efecte. En realitat es diu Ithaca i és l’única ciutat de l’exclusiu comtat de Tompkins, a l’estat de Nova York. També s’inspira en la mítica illa grega, i de fet la voreja un llac preciós, el Cayuga. Com que no és un mar obert no tenen mai turbulències, i s’hi viu la mar de bé. O sigui que també és una mena de Meca, o de meta, per a molta gent. No són gaires, uns 30.000, i entre altres reconeixements –via enquesta o via estudi, per entendre’ns– té haver estat considerada la millor ciutat del país on retirar-se, la sisena en el Top-20 de les millors ciutats d’Amèrica, la tercera més segura, la millor ciutat universitària i amb una universitat, la de Cornell, que és la que més ocupació crea entre els majors de 50 anys; la ciutat que disposa de la millor oferta d’habitatges de classe mitjana, la segona millor en escoles de primària en àrees metropolitanes de fins a 500.000 habitants, un dels 25 llocs meravellosos per criar una família, la ciutat més il·luminada dels Estats Units, una de les 10 més simpàtiques del país per a gais i lesbianes, la segona en el rànquing de les millors alternatives verdes per viure, la primera dels 12 grans llocs que no coneix gaire ningú, la millor per a la pràctica de la pesca amb mosca de tota l’Amèrica del nord i la segona de les set millors on refugiar-te en cas de recessió econòmica.

Si de cas, abans de marxar mirem bé cap on girem la flota.

El gran dictat

[Article publicat a EL 9 NOU el 23.03.12]

De raons per justificar les coses sempre se’n troben. Ara resulta que ens hem de felicitar que el PP arribi a la vicepresidència de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), que vol dir TV3 i Catalunya Ràdio, perquè amb aquest gest legitima i reconeix la funció integradora d’aquests mitjans i el paper que tots dos han tingut en la normalització lingüística del nostre país. És l’explicació que hi ha trobat el president de la Generalitat i que em sembla que tant el PP com jo estaríem d’acord a qüestionar. Entre altres coses, perquè com a idea és tan inconsistent –i idiota, ho sento– com considerar que l’acostament de CiU al PP en un tema tan irrellevant com els pressupostos és una manera de legitimar i reconèixer el paper del PP en la batalla contra l’Estatut aprovat pel Parlament, o en abanderar la campanya judicial i mediàtica contra la immersió lingüística.

La setmana que ve hi ha el ple del Parlament que aprovarà la composició del nou òrgan de govern de la CCMA, que passa de 12 a 6 membres i que tot apunta que es repartiran CiU (3), PSC (2) –molt enfadats– i PP (1), amb el benentès que el PP hi manarà força o farà veure que ho fa, com ja s’ha afanyat a presumir-ne la seva presidenta a Catalunya, Alícia Sánchez- Camacho. I ho farà, evidentment, com a garant absolut del model lingüístic i preservant, per damunt de tot, la consideració de TV3 i de Catalunya Ràdio com a televisió i ràdio nacionals de Catalunya, adoptant la fórmula d’èxit amb què ha portat a cotes inimaginables la projecció del català en mitjans tan prestigiats com Canal 9 i IB3, i propiciant fins i tot el tancament de Televisió de Mallorca i la seva xarxa de canals locals en català per poder-se concentrar en la televisió autonòmica.

Molt atents, a partir d’ara, al concurs de paraules que fan als migdies a TV3. A veure si la senyoreta Alícia hi deixa dictar referèndum i independència. I a veure, també, si les dóna per vàlides encara que els concursants es descuidin els accents.  

I tu l'ortografia, sisplau

 [Article publicat a EL 9 NOU el 16.03.12]

Diria que fa temps que ho han canviat, però quan feia EGB i BUP em sona que en castellà et deixaven escriure les majúscules sense accents encara que n’haguessin de portar. Era màrqueting pur, perquè en català te’ls demanaven sempre, i si te’ls descuidaves et posaven falta als dictats. En el fons hi havia missatge subliminal: si escrius en castellà tot seran facilitats, i si véns amb nosaltres podràs beneficiar-te de tota mena de promocions, descomptes en accents, apòstrofs i pronoms febles i prescindir de les àtones.

L’altre dia em vaig esverar de mi mateix quan vaig veure el rètol de la fotografia, que diu que corre per moltes carreteres del país. Hi vaig trobar un parell de coses que em van posar a 60 –de fet anava a 100, o sigui que ja està bé–. La primera, constatar que estem arribant al punt en què tractar algú de vostè es considerarà de mala educació, perquè serà tant com dir-li vell. I la segona, i potser fins i tot més greu, que segurament per deformació sociològica em va sortir de dins llegir el consell directament en castellà: Revísate la vista, amb la típica el·lipsi economicista dels tan moderns i sempre integradors missatges de mòbil. La falta de l’accent a la “i” confirmaria que l’encarregat dels panells va estudiar EGB com jo, i que s’hauria anat mantenint en les normes de l’època.

Passa que, després, el canvi de pantalla és desencoratjador, perquè considera que Veure-hi be es seguretat. I la que jo tinc és que, com a mínim, hi falten un parell d’accents si no és que  m’hagi de revisar urgentment la vista perquè, en efecte, no els hi sé veure. En altres temps –finals dels vuitanta–, algú ja s’hauria pres la molèstia de baixar un moment del cotxe per plantar-hi un adhesiu d’aquella noia tan trempada, la Norma, per convidar més aviat a revisar el cartell i a recordar que en català les majúscules s’accentuen sempre que toca.

Ara ja no cal. Ja adaptarem el català als cartells d’importació i ja decidirem si fem cas al que ens digui Revisa t la llengua.