Quan érem feliços

[Article publicat a EL 9 NOU el 15.06.12]

Podríem estar d’acord que res del que està fent el govern de Madrid, que és bàsicament patir i passar-se el dia torejant sense capa, ho tenia previst en el seu programa electoral. Les circumstàncies ho han devorat tot, i només li queda apagar focs permanentment a costa d’hipotecar el país per uns quants anys i a canvi d’una mica d’aire per respirar. Llavors se t’acut una pregunta estúpida, i és què estaria fent aquest govern si tinguéssim un país normal, amb una economia normal, un atur normal i un marge de maniobra normal com per anar tirant. Com quan érem normals, vaja. 

Perquè aquest 15 de juny, per exemple, fa cinc anys exactes que consideràvem normal que ens pogués sortir el llavors ministre d’Economia, Pedro Solbes, a anunciar que el seu govern rebaixaria dos punts la tarifa de l’IRPF perquè la balança entre ingressos i despeses de l’Estat acumulava quatre anys consecutius de superàvit i que, només per al 2008, es preveia de més de 4.000 milions d’euros. Pujava la inflació, pujaven els sous, pujaven els impostos, però anàvem tan bé que ni ens preocupava que hi perdés una mica el nostre poder adquisitiu. I ja llavors, a Madrid, tant CiU com ERC aprofitaven el moment per proposar que es destinés part del superàvit de l’Estat a les inversions pendents a Catalunya. Només en això la resposta d’abans ja era exactament igual de normal que ara: no.

Era el mateix dia, aquell 15 de juny de 2007, que es publicava un exhaustiu estudi de l’ara extinta Caixa Catalunya que revelava que vuit de cada deu catalans defensaven l’accés gratuït dels immigrants a la sanitat i a l’educació encara que estiguessin en situació irregular. És sarcàstic que, cinc anys després, la notícia hagi estat la d’un arquitecte mataroní que per haver arribat a 28 anys sense tenir-ne dos de cotitzats perdia la targeta sanitària. Retallada indecent que s’ha reconduït, per sort.

Quan érem feliços no ho hauríem imaginat mai, això. Ara, el que ens toca imaginar ja és una altra manera de poder-ho ser.

Visca Polònia, de moment

[Article publicat a EL 9 NOU l'08.06.12]

És una llàstima que a l’Eurocopa que comença aquest divendres no hi tinguem jugant Catalunya, ni que sigui com a nació sense estat. Ho dic no tant per l’equip que hauríem fet sinó per la lletra de l’himne, que seria de les més vigents i actualitzades d’entre les 15 que se sentiran aquests primers dies de competició. Espanya no compta, perquè no té lletra ni gaire res a dir, de fet. I tal com estan les coses més val que calli. Segur que ara mateix estaria disposada a canviar l’Eurocopa per un eurocupó que li permetés pagar deutes, bàsicament.

Pel que fa a la resta, després d’analitzar-los una mica tots diria que, si fos el cas, Els Segadors se situaria com el segon himne més sanguinari de tot Europa després de La Marsellesa, que ara mateix seria el més bèstia i que no entenc com gosen autoritzar-lo pels estadis essent, com és, expressió inequívoca de l’apologia de la violència. Als pobres anglesos que jugaran contra ells dilluns a la tarda els diran, abans de començar el partit: “Ja podeu tremolar, que els vostres parricides anhels rebran finalment el càstig que mereixen. (...) Si moren els nostres herois, França en produirà de nous disposats a aniquilar-vos”. Els anglesos, en canvi, tan flemàtics ells, en tindran prou encomanant-se a Déu perquè salvi la reina –ja porta 60 anys fent-ho, de moment– i demanant-li que dispersi els enemics i els faci caure [fora l’àrea, pel que pugui ser]. “Confon els seus trucs i confon la seva política; en tu posem l’esperança”. Personalment, si dilluns fos Déu aniria amb Anglaterra.

Seria molt diferent, en canvi, que el rival de França fos Catalunya, per exemple. Com a rèplica al seu himne podríem contestar-los allò tan directe de l’“endarrere aquesta gent tan ufana i tan superba”, que pel que fa al cas ens funciona tant per una frontera com per l’altra. I sobre això de jugar l’Eurocopa, també podem fer cas a l’himne i esmolar ben bé les eines per quan vingui un altre juny. A veure si el de 2016...

El poble és al darrere, diu

[Article publicat a EL 9 NOU l'01.06.12]

Ara ve aquell moment tan bo en què el protagonista entra en escena per l’esquerra, enfilat a dalt d’un camell, i el càmera comença a seguir-lo fins a remuntar la duna. I un cop a dalt, veu que a l’altra banda l’espera un exèrcit de sis milions de soldats perfectament alineats –ara és tot informàtic, això– esperant el crit de guerra per obrir la gran batalla que els ha de conduir a l’alliberament nacional deixant-hi sang, suor, llàgrimes i bona part del pressupost.

Hi ha una segona versió en què el protagonista també irromp altiu amb el seu camell pensant que a l’altra banda l’esperarà el seu poble, com li va dir fa uns dies en Puyal. Però quan arriba al capdamunt veu com, de lluny, se li acosta un beduí amb cara de ministre Montoro –i nas prominent– i li diu que ho ha intentat tot, però que al final no hi hagut prou cèntims per muntar el desplegament. I que, a més, tenen pendents les obres de l’AVE de Galícia, on es treballa més a gust.

En una tercera versió, hi ha pla fix una bona estona fins que dónes per entès que el protagonista no s’ha atrevit a sortir tot sol amb el camell, pel que pugui ser, i ha optat per convocar un parell de reunions i un ple del Parlament abans de decidir-se.

 
En una quarta versió finalment censurada comença a aixecar-se una tempesta de sorra enmig del desert fins que, de cop, de dins del remolí apareix el rei d’Espanya tornant tot sol de caçar elefants, tot i haver dit que no tornaria a passar. “Que no passaria per allà, vaig dir; ara passo per aquí”, s’explica.

I encara n’hi ha una cinquena, que posa en perill la vida del protagonista i compromet la continuació de la saga, en què després d’enfilar-se a la duna amb el camell i veure el poble esvalotat de mala manera i a punt d’agafar les armes perquè està fart de tot, la bèstia se li entrebanca i comença a caure per un pou sense fons i verd fosc per on voleien descontroladament 24.000 milions d’euros. Llavors, des de dalt, s’hi aboca el beduí d’abans i li diu: “Tranquil, senyor, que ara el rescato”.

Encara guanya en Bruce

[Article publicat a EL 9 NOU el 25.05.12]

En el celebrat discurs de Joaquim Maria Puyal com a flamant català de l’any per votació dels lectors d’El Periódico va dir que la diferència entre la informació dels periodistes i la de les xarxes socials és que la segona circula sense necessitat d’avals. M’hauria agradat trobar-ne més per contrastar les dades que passo a exposar, però diria que deu anar bastant per aquí: aquest divendres a la nit es destinaran 100.000 watts de so a neutralitzar la xiulada monumental que l’estadi Vicente Calderón dedicarà a l’himne nacional d’Espanya, que per evitar més traumes sonarà en la seva versió més curta, que no arribarà a mig minut.

És una potència  d’elefant, que malgrat tot no arribarà als 120.000 watts que sol portar en Bruce Springsteen de gira –a banda dels 10.000 que hi posa personalment–, però que per cantar alineacions i emetre l’himne del campió un cop acabat el partit deurà ser dels lloguers d’equips més mal amortitzats d’aquest 2012.

Perquè ens entenguem, un concert d’orquestra de festa major al mig de la plaça, d’aquests que hi van una mica, està entre sis i vuit vegades per sota d’aquesta potència. Però parlem, a més, d’una hora i mitja de música –o de tres, si és el ball de nit– i per sonoritzar la Rosó i una dotzena de músics. Al Calderón hi engegaran un miserable MP3 que al camp no sentirà ningú i que per televisió podrien situar fàcilment en primer pla remenant, simplement, els botons de la taula de so sense necessitat de cap bafle. De manera que amb l’equip de la Maravella, o del mateix Vicente Calderón, podrien aconseguir exactament el mateix resultat.

La final de la Copa sense Rei arriba plena de novetats. D’entrada, que ell no hi serà. I després, que a diferència del que sol ser habitual, el minut més vist i comentat de la vetllada no serà l’últim, sinó el primer. Per veure què passa i com sona el moment televisiu més esperat de l’any. O sigui que ni Guardiola, ni Bielsa: avui el nostre home serà el mesclador de so.

I si calléssim una mica?

[Article publicat a EL 9 NOU el 18.05.12]

Una de les frases més sensates que he sentit en aquesta setmana tritràgica –entre Grècia, Bankia i la prima única, bàsicament– la vaig enganxar anant en cotxe i no em vaig poder aturar a aplaudir-la, tot i que per ganes ho hauria fet. “Que els grecs se’n vagin de l’euro, o no, però que callin [els que en parlen]; que no hi ha res que generi més incertesa que anar-hi donant voltes tot el dia”. I em va semblar la millor, a més, situant-la entre altres frases d’eminents economistes que en les últimes hores s’havien consagrat com a nous profetes de l’apocalipsi anunciant que Catalunya seria intervinguda al novembre i que Espanya arribaria als sis milions d’aturats a l’octubre. Les tesis, d’Edward Hugh i de Santiago Niño Becerra, van encapçalar titulars de notícies i tertúlies i van escampar-se com la pólvora per les xarxes socials, com si fossin la sentència definitiva davant del desastre en què vivim abocats.

Des del respecte que tinc i tindré sempre per persones que em donen 50.000 voltes en coneixements d’economia –i coneixements en general, diria–, també afegiré que començo a estar una mica fart de sentir lliçons per tot arreu dels que ara troben explicacions a tot i són capaços de posar dates a la fi del món en etapes de mig any. I per extensió, dels que tenen tanta facilitat per empatitzar només amb els pitjors discursos possibles i projectar la taca negra de pessimisme fins a fer-nos creure que més val deixar-ho córrer, perquè no hi ha res a fer.

Després denunciarem mercats i les agències de ràting perquè posen nota a la solvència de l’economia no pas per allò que és capaç de produir, sinó per la confiança que és capaç de generar. I mentrestant som nosaltres mateixos els que preferim desconfiar de les nostres pròpies possibilitats perquè, al capdavall, d’aquí a mig any ens hauran intervingut la Generalitat i d’aquí a menys de mig any ja serem sis milions d’aturats a tot l’Estat.

Ho sento, però davant dels apocalíptics jo em quedo amb els que creuen que hi ha marge per a les solucions i ens apel·len a confiar en un canvi de paradigma que canviï les regles del joc, i que ens necessita. Però això demana gent activa, i no resignada.

Elogi de l'amic

[Article publicat a EL 9 NOU el 11.05.12]

Personalment em costa molt de creure que el procés que ha portat Pep Guardiola a deixar la banqueta del Barça quan acabi aquesta temporada l’hagi madurat, i portat, completament sol. Més encara quan, segons ha explicat ell mateix, la idea de fer-ho es remunta a mig any enrere. El Barça i el seu entorn és massa gran, i la pressió massa forta, com per haver de suportar no només la responsabilitat d’un càrrec com aquest, sinó també la d’haver de valorar, i decidir, si havia arribat el moment de deixar-ho. I afegim-hi, encara, la convicció general que si el seu futur s’hagués sotmès a referèndum li hauria tocat fer compatibles el càrrec d’entrenador del Barça amb el de president. Del club i de la Generalitat, vull dir; a més de líder de l’oposició.

Perquè Guardiola és icona però, per sobre de tot, persona. I com a tal ha de tenir amics capaços d’abstreure’s de la seva dimensió de personatge de projecció planetària per poder-hi haver compartit, si no directament preguntes i respostes sobre aquest seu gran dilema, els seus estats d’ànim i els senyals més o menys visibles d’un procés que també, de ben segur, han contribuït a buidar-lo una mica.

No obstant, a través dels amics no n’hem sabut absolutament res. I fins al minut abans que ell personalment anunciés la seva marxa com a entrenador del Barça, mitja culerada encara devia confiar que, finalment i en atenció a la demanda unànime i a l’estima de tanta i tanta gent, es quedava. I ni tan sols des del moment que ho va confessar ha aparegut cap amic per dir que ell ja ho sabia, o ni tan sols que ja ho intuïa pel que Guardiola li havia dit –o callat– durant tot aquest temps.

Aquests amics són els millors. Els que podent presumir permanentment que ho són d’en Guardiola han tingut clar que la discreció i la modèstia són la base de l’elegància. I que en la societat que tot ho esbomba i de tot en fa lucre, poder confiar a algú allò més íntim s’ha convertit en un valor que no té preu.

El govern dels de baix

[Article publicat a EL 9 NOU el 04.05.12]

La globalització ha acabat per dividir la societat entre els que tenen i els que no. És una obvietat; però ara, en tot cas. Ja ho deia en una entrevista el juliol de 2001 –fa més de 10 anys, atenció– un dels intel·lectuals europeus de referència, Ignacio Ramonet, director de Le Monde Diplomatique, mentre la major part de la societat no hi tenia res a dir perquè, per sort, les circumstàncies ens havien alineat amb els que tenien. Ara, reconeixent a Ramonet la seva gran capacitat d’anàlisi, quan se li fa una entrevista se li demana on veu la nostra societat d’aquí a deu anys. I la seva resposta és clara: allà on la societat vulgui, si té prou coratge per exigir, amb la seva mobilització, un canvi de paradigma que tingui com a referència Europa i com a objectiu girar-la perquè toqui de peus a terra, perquè ara mateix “la tenim potes enlaire”.

Dimarts va ser el convidat al programa Singulars, de Canal 33, i va enumerar algunes claus que tenim a l’abast per reconduir unes dinàmiques viciades que han convertit la nostra democràcia en un despotisme il·lustrat del segle XXI, en què l’únic que fa el poder és guanyar-se electoralment la legitimitat per aplicar unes lleis que s’amaneix segons la seva pròpia conveniència, i no la de la ciutadania que representa.

Idees per canviar de paradigma? Que el Banc Central Europeu injecti capital als estats i no als bancs, que s’apliquin taxes a les altes fortunes, que els alts executius de les multinacionals no tinguin remuneracions 500 vegades per damunt de l’assalariat de base –“una relació d’1 a 20 seria suficient”, diu–, que hi hagi un proteccionisme europeu sobre els productes de consum que respecten els drets humans i els del medi ambient, que es creï una taxa sobre les transaccions financeres que per si sola ja resoldria la major part del deute sobirà... I sobretot, que d’una punyetera vegada la política europea es buidi a favor dels seus ciutadans, i no pas que s’ompli, com ha passat fins ara, a costa de buidar-los precisament a ells.